Amor Astronauta

Hi ha una manera d'educar que no s'imposa, que no crida, que no ocupa el centre. És una manera d'estar.

Aquest projecte em neix del desig d'habitar el jo educadora (feina que tinc des de fa 9 anys) com un cos permeable: un cos que travessa i és travessat. Investigant que és l'amor, la presència i la mirada atenta i com elles dialoguen entre si per configurar-me.
 

La presència és llum que s'expandeix. Una vibració que omple l'espai sense dominar-lo.

L'amor, en diàleg amb la pràctica de Mireia Sallarès, és responsabilitat. Ès sostenir.

És quedar-se.

És deixar empremta sense fer ferida. 

Travessar és permetre que l'altre ens modifiqui. Compendre que educar no és modelar. 
Potser mirar, estimar i estar son fòrmules lentes de resistència?

La noció d’Amor Astronauta, desenvolupada per Mireia Sallarès i Begoña Román, és una referència conceptual clau dins d’aquest projecte. Aquest concepte proposa una manera d’entendre l’amor com una pràctica conscient, responsable i atenta a l’altre, capaç d’observar amb distància però també amb cura del món que habitem i les relacions que hi establim. En el context educatiu, aquest amor es tradueix en una actitud d’acompanyament i de reconeixement de l’altre, on la mirada i la presència esdevenen eines fonamentals.

En una conferència compartida, Román contraposa aquesta idea amb la figura del cowboy per explicar dues maneres d’entendre l’amor: d’una banda, el que anomena l’amor del cowboy, vinculat a una visió més solitària i idealitzada, proper al mite de l’amor platònic, on el subjecte es concep com un individu autosuficient que recorre el món sol; de l’altra, l’amor astronauta, que implica sortir d’un mateix per reconèixer la interdependència amb els altres, assumir responsabilitats compartides i entendre l’amor com una pràctica col·lectiva, situada i compromesa amb el món i amb les persones que l’habiten.