RESSONÀNCIES

Aquest projecte neix de la meva experiència com a educadora i de la necessitat d’explorar, a través de l’art, dimensions invisibles de la pràctica educativa com l’amor, la presència i la mirada atenta. Parteix de la reflexió sobre com sostenir una atenció real dins l’aula, equilibrant una mirada global i a la vegada focalitzada. Entenc l’espai educatiu com un camp de relacions on la cura es fonamenta en una presència conscient i un “deixar fer” atent, no invasiu. L’obra es desplega en format instal·latiu, a través d’una sèrie de serigrafies amb degradats cromàtics superposats, generant un espai habitable on l’atmosfera es crea a partir d’una vibració de diverses ressonàncies que emergeixen dins l’aula. 

INTRODUCCIÓ

Aquest projecte neix de la meva experiència com a educadora. Neix de la necessitat d’explorar determinades dimensions de la pràctica educativa, sovint invisibles, que poden trobar una forma d’expressió dins del llenguatge artístic. Conceptes com l’amor, la mirada atenta (Esquirol, 2024)  i la presència esdevenen el punt de partida d’aquesta investigació que s’articula a partir d’una sèrie de preguntes que travessen la meva jornada com a educadora: com soc present a l’aula?, Com exploro l’amor des del rol d’educadora? i Com executo una mirada veritablement atenta cap als infants i cap al context que habitem?

En la meva experiència com a educadora d’un grup de vint-i-cinc infants, parteixo sempre des d’un exercici constant d’equilibri entre la proximitat i la distància. Dins del grup, hi ha tres infants que requereixen una atenció mes sostinguda i una presència més propera, fet que m’obliga a desplegar una mirada atenta capaç de contenir-los sense perdre la visió global del conjunt d’infants. Aquesta doble atenció; focalitzada i panoràmica, és molt important per sostenir l’harmonia d’una vigilància no invasiva, basada més en la presència que en la imposició.

Es tracta d’un deixar fer que no és absència, és una forma de control subtil i conscient, articulat des de l’escolta, la disponibilitat i una cura sostinguda que permet que les dinàmiques emergeixin de manera orgànica dins d’un espai segur.

Entenc l’espai educatiu com un camp de ressonàncies on conviuen emocions, ritmes i sensibilitats diverses. La noció d’amor astronauta de Begoña Roman es planteja com una eina clau, entenent l’amor com una pràctica conscient, responsable i atenta a l’altre (Roman, B. Sallarés, M. 2019.). Aquesta pràctica la vinculo amb l’acompanyament i el reconeixement, on la mirada i la presència prenen un paper central dins la metodologia del projecte. Un recorregut de percepcions, relacions i anàlisi dins l’espai educatiu.

RELAT

Capítol 1: Mirada Atenta

El projecte es vincula amb els conceptes de mirada atenta i respecte de Josep Maria Esquirol (2024), entesos com una distància justa que no separa sinó que fa possible la relació. El respecte s’entén com una manera d’estar present sense ocupar ni reduir l’altre. Incorpora aquesta idea en la manera d’articular el cercle, que no actua com a límit tancat sinó com espai obert de convivència i relació. Aquesta forma permet mantenir una proximitat sense invasió, on les ressonàncies poden aparèixer i transformar-se sense ser fixades. Les dinàmiques de color i llum es situen en aquest espai intermedi: fan emergir les ressonàncies de l’aula des d’una distància que les manté obertes i en moviment, com una petita finestra que evoca el paisatge obert de l’altra banda.

Per altra banda, en relació a la mirada atenta, Esquirol senyala una distinció entre veure i mirar, entesa com una diferència clau en la manera de relacionar-se amb l’entorn:

“la mirada tiene algo extraño, de paradójico: La total facilidad de mirar contrasta con la dificultad de mirar bien...” (Esquirol, 2024. pagina 20)

Capítol 2: Amor Astronauta

En el projecte Com una mica d’aigua en el palmell de la mà (2022), desenvolupat al territori de l’antiga Yugoslàvia per Mireia Sallarès, l’amor apareix com una pregunta oberta i col·lectiva, construïda a través de la paraula, el relat i l’experiència compartida. L’artista entén l’amor com una pràctica que es negocia, s’escolta i es redefineix constantment en relació amb altres persones. Aquesta idea connecta amb la presència educativa com un espai d’escolta i diàleg, on les paraules, els gestos i els silencis generen significat. Des d’una perspectiva filosòfica, Begoña Román Maestre (2019) planteja l’amor com una forma de responsabilitat i de reconeixement de l’altre. L’amor implica atenció, cura i compromís amb el context i amb les persones que l’habiten. En l’àmbit educatiu, això es tradueix en una presència que no imposa, sinó que acompanya i crea les condicions perquè les relacions puguin desenvolupar-se.

A través de la idea d’amor astronauta, Begoña Roman ens recorda que “vivim a una societat individualista i liberal, marcada per la figura de l’home fet a si mateix, semblant al mite del cowboy solitari” (2019) Davant d’això, Román ens encoratja a abandonar aquest individualisme i a pensar-nos com a astronautes: un amor de col·lectivitat, d’equip i de grup, on cuidar i ser cuidat és la clau. La importància, així, recau en tots i no només en el jo.

Aquesta reflexió pren molt sentit en el món de l’educació.

Educar no és només transmetre coneixements, sinó construir relacions basades en l’atenció, la responsabilitat, la confiança i la cura mútua. L’educadora, present dins el grup, contribueix a generar un entorn on les persones poden sostenir-se unes a les altres, a escoltar-se i a aprendre de comunitat i entendre’s com a part d’un nosaltres.

Encoratjo per seguir aquesta nova manera d’educar on la consciència està també a un amor no individual, sinó col·lectiu, de comunitat; un amor astronauta que condueix totes les ressonàncies cap a l’objectiu principal: dialogar i trobar una manera de conviure amb totes i cada una de les diferències.  

Capítol 3: La Relació

Les ressonàncies em semblen estats que parteixen d’aquesta presència; gràcies a aquesta mirada atenta, es fan visibles i poden ser registrades per mitjà del color. El color es converteix així en un llenguatge capaç de captar allò intangible. Aquestes ressonàncies dialoguen entre elles, es transformen i generen noves llums, nous colors i noves atmosferes.

Rosa posa nom a diferents relacions i les anomena ressonàncies, enteses com aquells vincles i moviments que emergeixen de la manera com ens situem, ens relacionem i habitem el món.

Els infants petits tenen una relació amb el món que és plenament corporal. Es situen davant la realitat de manera immersiva, per mitjà del contacte, amb el terra que trepitgen. Per aquest motiu, els infants de l’escola on treballo, dins les aules, van descalços per fomentar aquesta sensibilitat i també per generar comoditat.

En el seu llibre Ressonancia: una sociologia de la relación con el mundo, Hartmut Rosa (2019) assenyala que la nostra relació amb el món no és merament cognitiva, sinó que es produeix, en primer lloc, a través del cos i de la seva capacitat de ser afectat i de respondre. Aquesta afirmació situa el cos com a primer espai d’obertura i vincle. Rosa descriu la importància d’estar col·locats al món a través dels peus, recordant a una experiència primària d’arrelament i orientació. El cos que toca terra es sosté, i també es posiciona i habita un espai concret. (Rosa, 2019. pagina 67.)

Capítol 4: Ressonàncies Energètiques

Encamino aquest projecte amb una base poètica; entenc la presència com una llum latent, atenta, no directa, però que sempre hi és, des de la distància. És una presencia subtil que sosté, observa i existeix encara que no sempre sigui visible de manera evident. Aquesta idea de presència latent és el punt de partida de tota la investigació i com entenc la relació amb els altres, amb l’espai i amb la pràctica artística.

Parteixo de dos eixos principals; la llum i el color, entesos com un mitjà per fer visible les ressonàncies a través de les capes i de les relacions que s’estableixen entre elles, el color vibra i es fa latent. Mitjançant la llum es genera un espai on, per un moment, les ressonàncies es fan visibles. Alhora, els colors escollits i els degradats generen harmonies entre si i estableixen un diàleg subtil, en què cada tonalitat manté la seva presència sense arribar a fusionar-se completament amb les altres. D’aquesta manera, conviuen en un equilibri de proximitat i distància, on les relacions es construeixen a partir de la interacció i la coexistència. 

Busco construir un llenguatge per fer visible allò que és intangible, que viu a l’aire, a l’ambient; una cosa atmosfèrica, com la llum, com la presència, l’amor i la mirada. M’interessa treballar amb allò que queda suspès a l’aire, amb les sensacions que habiten els espais i amb tot allò que forma part de l’atmosfera emocional d’un moment. Ho entenc com una cosa propera a la llum: intangible però perceptible, subtil però capaç de transformar completament una experiència.

CONCLUSIONS

El resultat final d’aquesta obra aconsegueix la meva voluntat de desenvolupar una investigació artística sobre la mirada atenta i les ressonàncies perceptives entre llum, color i emoció, traduint-les en una proposta instal·lativa immersiva que explora les relacions sensibles. L’obra es construeix com un espai de presència i contemplació, on la llum i el color esdevenen eines per registrar allò intangible.

A través del color, de la matèria i la composició intento retenir fragments de presència i transformar-los en quelcom que pugui ser observat, compartit i habitat. És a dir, trobo des de l’abstracció i la sinterització un llenguatge artístic coherent amb la meva voluntat.

Sempre he exercit una pràctica educativa conscient. Soc monitora d’esplai des de fa molt de temps i tinc present, en l’àmbit laboral, que és important enfocar l’educació des d’un punt de vista conscient, mesurant bé el que dius i les teves accions. Aquest projecte m’ha fet analitzar la meva pràctica i identificar certes accions que feia de manera intuïtiva, però les he fet visibles i m’han donat una nova energia per educar molt més present. A través de la pràctica artística m’he permès fer créixer aquesta consciència i posar-la al dia a dia.

Soc present gràcies a tot això, i sempre és un bon dia per recordar-ho: la presència, sostenir, mirar i estimar son la base per una societat conscient, atenta i compromesa amb les persones, capaç d’acompanyar les diferències des del respecte, l’empatia i la cura col·lectiva.

Aquest procés m’ha permès entendre la pràctica artística com una manera d’habitar, observar i relacionar-me amb el món des de l’atenció i la sensibilitat. La instal·lació funciona així com una traducció física d’aquestes ressonàncies. A més, el projecte reafirma la importància de la mirada conscient i de la presència com a eines de vinculació i transformació. Entenc aquesta obra com un espai obert al diàleg, capaç d’activar una experiència sensible en l’espectador i convidant-lo a habitar el temps i l’espai des d’una posició mes atenta.