els punts perquè els punts
*Partim d’un vídeo de quan era petita, en el que explico el que estic dibuixant. Sembla que expliqui mil coses i tinc una movida muntada tremenda amb els punts i el perquè i que fan i com.* (no puc adjuntar-ho, a classe te l'ensenyo).
Del vídeo m’interessa el paral·lelisme amb els escrits d’artistes o fulls de sala on de tanta palabreja i voltes al final no entens res. I el fet que realment en aquell moment, m’era igual el discurs, l’important era l’experiència de fer i el que aquesta m’aportava a mi.
En un principi el que tenia clar per al projecte era:
què vull fer?
aprendre a imprimir de veritat
treballar des de la matèria
i com diu la Blanca Arias a Blandito blandito: crear una forma de acercamiento al mundo… generar una colección de pliegues y garabatear una escena mòrbida y amorfa.
Estava desenvolupant el marc en el qual volia treballar el projecte, parlant que volia que la matèria estigues al centre del projecte i no que el discurs/concepte li passessin per sobre. Parlava sobre com volia generar un arxiu o recull material del món tou per apropar-nos a una nova manera possible de veure, relacionar-nos, fer i experimentar. Aquest món tou és del que parlen autores com la Blanca Arias, la Yayo Herrero, la Úrsula K Le Guin, la Maite Garbayo o en Josep Maria Esquirol. Plantegen una nova mirada, una realitat caracteritzada per qualitats materials suaus, tendres, obertes a la deformació…
Volia treballar des del camp de la sensibilitat material, i no tant des del conceptual, mental o discursiu, el qual es manté alt, distant i, per tant, llunyà del cos. Així, doncs, no volia que fossin el punt principal del projecte i que l’obra física sembles un acompanyament. Volia exposar com la connexió amb la matèria i el món físic ens allunya del cap i de lògiques individuals i productives, i en conseqüència del malestar.
Des del discurs de la matèria tova, flexible, modelable i oberta ens apropem al món d'una manera diferent, més sensible i obrint noves possibilitats. Deixant de banda el cap i la raó per connectar amb el cos i els sentits, en concret el tacte i l’acte de tocar. Apropar-nos al món d'una manera encarnada i propera.
Retornar a la senzillesa que es troba a la quotidianitat física i real del que hi ha al mirar per la finestra, per crear des de l’honestedat. Com quan l’acte de crear era imaginar, jugar o simplement fer, sense pressió, expectatives o velocitats imposades. Quan l’important era gaudir, aprendre, compartir.
Vull tornar a fer punts i que sigui igual de vàlid com sembla que és el camp de la representació i narració. Fer pel simple fet de fer, de crear. Posar l’atenció en la dimensió material de les coses. Experimentar, jugar, provar, provar sense por i poder fallar. No vull teoritzar ni dictar sobre això, el que m’interessa és el fer.
-----
Del que m’he adonat és el següent:
L'objectiu principal (per mi) ha de ser que l’experiència de crear aquest arxiu em generi el món al qual em vull apropar i generar un caminet fins ell. No tindria sentit crear l’arxiu des d’un món i una quotidianitat rígida, dura, forçada i inflexible.
Per això penso que les peces que conformen aquest arxiu, han de venir d’experiències toves pròpies. Que realment, es posi en pràctica l’acció d’atovar, plegar i arrodonir el dia a dia. L’acte més significatiu, seria fer-ho i aconseguir desfer-me de la raó i la lògica de producció i autoexplotació, més que redactar sobre allò que crec que hauria i m’agradaria que fos, des de la meva petita habitació.
Per tant, em comprometo, com una mena de contracte per al projecte si ho encaminem d’aquesta manera finalment, a crear a partir de la meva realitat. Transformar la meva quotidianitat i abordar la creació des de l’experiència encarnada i no des de generar un discurs. Canviar el cap (el pensament i les idees immaterials) per les mans (el cos i els sentits, tocar, embrutar-me, escoltar-me). Per això, l’acte d’anar a passejar pot ser part de l’obra, canviar l’obligació absurda per temps de qualitat amb l'àvia (per exemple) és part del projecte, de la mateixa manera que cuinar per reunir-nos, que xerrar i mantenir converses llargues i lentes, que descansar o pintar per pintar com a acció considerada inútil dins el sistema de producció.
A partir d’aquí, aniré redactant, recollint i creant l’arxiu. Ja sigui des d’un objecte material que provingui com a rastre d’una acció, alguna cosa generada per mi específicament o des de la mateixa acció.
M’apassionen els arxius, les històries que hi ha darrere i tot allò que està per descobrir o que mai arribaràs a conèixer. Així doncs, per al projecte crearé el meu propi arxiu, aquest però, com a recull d’una nova obertura, una nova manera de fer i relacionar-me amb el món. Que millor que crear un arxiu quan la seva funció és deixar empremta i constància material d’allò que va ser i com va ser.
De cara la part formal del projecte:
Puc centrarem en la matèria, centrar-me en la part formal i les seves característiques. Focalitzant-me en el camp material-artístic i atovar les seves lleis i maneres de fer. Treballar amb el cos com a eina creativa en una qüestió artística-formal com a vehicle de plasmació a través del traç gestual i no racional.
O puc aplicar la narrativa de la dimensió tova a la pràctica material, i no discursiva, del dia a dia. Com a obertura per crear noves maneres de fer centrant-me en la manera de viure i transformant les maneres d’actuar en un pla més extens, no només en la creació artística, sinó en el dia a dia.
Potser no cal que esculli o serà massa? Potser poden ser dos apartats? Un en referencia a la formalització de l’arxiu i l’altre des d’on genero i apareix aquest arxiu.
Per compondre’l, m’interessa crear tota mena d’elements. Plantejo generar diferents imatges, traços, paraules… Generar un imaginari tou podríem dir. Tot i que, també penso que seria interessant potser, incloure altres elements que potser no han estat impresos.
Vull jugar amb els suports i els papers en els quals fer les impressions, ja siguin papes més gruixuts, d’altres extremadament delicats i objectes del dia a dia com un tovalló si fos possible.
------
Una altra proposta és generar un projecte que a través de l’art com a vehicle que pot obrir i deformar la realitat, per tal que ens apropi a aquest món. Baixar l’art de la dimensió de la ment, de la galeria i dels espais intel·lectualitzats per dur-la al carrer, més concretament a les llars.
Partim de la mateixa premissa: L'objectiu ha de ser que l’experiència de crear em generi el món al qual em vull apropar i generar un caminet fins ell. No tindria sentit crear des d’un món i una quotidianitat rígida, dura, forçada i inflexible.
M’agradaria crear un vincle entre una acció tan quotidiana i senzilla com escriure una postal i la producció artística. Per aquest motiu, penso que seria interessant generar una gran tirada de postals i que la seva destinació siguin les bústies de tota classe de persones, en comptes d’un whitecub.
Pensava a generar imatges i dibuixos que partissin de la mateixa manera que l’arxiu, d’accions que em porten a una realitat més tova. Recol·lectant-les, per després distribuir-les i que continuïn atovant altres realitats. Ja que penso que tenir i dedicar un moment a escriure una postal avui dia ens fa baixar del núvol de producció i velocitat, per entrar en un espai tranquil, inclús inútil. Inútil des d’un punt de vista positiu, ja que simplement ho és pel fet que no és productiu. Generant aquesta situació trobem l’acció de fer per fer, fora del sistema productiu i d’intel·lectualització de l’art. Escriure és connectar amb la matèria, amb la cosa física. Agafar la postal, sentir el paper, la seva textura i el seu color, fora de la llisor de les pantalles. Seguit pel material triat per traçar i gargotejar. Decidir per a qui, recordar-nos del nostre cercle, la nostra xarxa; que volem plasmar i com fer-ho. L’acte d’escriure una postal esdevé quasi un ritual de pausa, inclús de reflexió a l'obrir-nos un espai on en comptes de consumir compulsivament, podem pensar i assentar.
Convertir l’art en postal, no només democratitza l’art i el trasllada a un altre territori, sinó que alhora inicia un moviment cíclic. Jo creant-les, m’endinso en aquesta dimensió, l’acció de fer-les em permet tenir aquesta deformació i obertura de la manera de viure l’art des d’un altre racó diferent del de la competició i el sistema preestablert. Em permet viure-ho en comptes d’explicar-ho. La matèria m'apropa; redactar un discurs em situa en un pla alt respecte al pla terrenal. Qui la rep també podria experimentar aquest petit canvi en la seva quotidianitat. Però en ser un objecte, el qual el seu principal objectiu és circular, continua amb la seva missió fins a arribar a una tercera persona. Qui rebrà la postal escrita o guixada per algú que ha dedicat part del seu temps a pensar-la, recordar-la i cuidar el seu vincle. Apareix una acció circular, que a través d’una petita impressió aconseguim apropar i crear un impacte en diverses persones.