Sens dubte, és una de les veus autoritzades per parlar sobre l’auge de l’oferta cultural feminista. Natza Farré és periodista, comunicadora i la comissària de l’exposició Feminista havies de ser que es va poder visitar fins a finals del 2020 al Palau Robert.
L’exposició Feminista havies de ser ha superat les 70.000 visites. Quines creus que han sigut les claus del seu èxit?
Que és una exposició molt bona! Què vols que et digui? (Riu) Ara de veritat, sí que penso que va ser una exposició en la qual vam treballar molt, per tant, el resultat de fer aquesta feina al final es nota i té aquest premi: que la gent ho veu. Un altre factor és que el feminisme continua sent un tema que interessa moltíssim: la gent té ganes d’acostar-s’hi, d’aprendre i de canviar realment aquesta societat i fer-la molt més feminista.
Durant els últims mesos han convergit a Barcelona moltes exposicions i activitats en clau feminista, com és el cas de Feminismes al CCCB. A què creus que es deu aquest auge?
Fa temps que vivim aquest auge del feminisme. El que passa és que les dones estàvem adormides i ara ens hem començat a despertar, i aquesta vegada sembla que ja és un camí força definitiu, que ja no hi ha marxa enrere, que no es tracta d’una cosa passatgera, sinó que hi ha la voluntat de quedar-se i això depèn molt, sobretot, de la gent jove. Nosaltres ja hem fet molt camí a la vida i per tant sou vosaltres les que ara ja no podeu abaixar la guàrdia en cap moment -cosa que nosaltres vam fer quan érem joves-. El vostre és un camí d’anar trencant barreres i, per tant, d’aconseguir allò que nosaltres portem somiant des de fa molt de temps: una societat igualitària, una societat feminista. És evident que hi ha molt d’interès, i això és boníssim. També hi ha hagut molts fenòmens que hi han contribuït: aquest món tan digitalitzat i tant de xarxes, que ens ajuda a saber què passa en molts altres llocs. A partir del fenomen del Me Too, en què es comencen a explicar les males experiències personals que es repeteixen a tot arreu del món per part de tantíssimes dones, això comença a destapar tota una merda que hi ha sota la catifa i que ara ja no volem que quedi fora, ha de quedar a sobre. Ho estem veient i no volem continuar veient-la, la volem eliminar.
Com ajuden les xarxes socials al moviment feminista?
Ajuden a fer que moviments com el Me Too es facin universals, és a dir, que s’obrin al món i es desboquin; que no es puguin parar de cap manera i que facin que les dones sentin que els uneix una mateixa cosa tot i viure a llocs diferents i sigui quin sigui el tipus de dona. Hi ha una cosa molt trista del feminisme i és que totes les dones pateixen el masclisme: siguin de les classes socials que siguin, de les ètnies que siguin, dels països que siguin, etc. El que ens uneix a les dones és que totes patim masclisme. Les xarxes socials han ajudat a generar tot aquest moviment i a fer-lo més fort i a denunciar molt més. Si us hi fixeu, cada cop que hi ha una cosa flagrantment masclista surt a les xarxes socials i moltes campanyes s’han hagut de retirar perquè hi ha moltes crítiques a les xarxes socials. Les xarxes generen un punt de pressió molt interessant. També hi ha l’altra banda, eh! Amb tot hi ha blanc i negre, a les xarxes socials també. Però és cert que en l’àmbit positiu fa que sigui molt més fàcil denunciar, posar en evidència i comunicar el que el feminisme pretén canviar de la societat.
“Les dones estàvem adormides i ara ens hem començat a despertar, i aquesta vegada sembla que ja és un camí força definitiu, que ja no hi ha marxa enrere”
Moltes dones han visitat l’exposició, però també moltes famílies i grups de nois i noies joves. Creus que s’hauria de mostrar a un públic en concret?
No, per a mi l’objectiu d’aquesta exposició justament era que hi anés molt públic jove i, per això si us hi fixeu, tenia també una estètica i una manera d’explicar les coses que anava molt encaminada cap aquí. Aquest era el públic que jo buscava, sincerament. Perquè és el que us dic, nosaltres ja hem fet molt bona part del camí, però el que heu de canviar absolutament és el vostre present i el vostre futur perquè no es repeteixin tantes situacions com s’han repetit fins ara. Per tant, aquest interès de la gent jove pel feminisme i realment per trencar i continuar trencant tots aquests murs a mi m’ha fet una il·lusió tremenda! Evidentment jo vull que hi vagi tanta gent com pugui, però que hi vagi gent jove i sense anar-hi obligada, és a dir, que no t’obligui ni l’institut ni l’escola, sinó que hi vagis per voluntat pròpia, em sembla encara molt més interessant.
A la part final de l’exposició hi ha un espai per recollir testimonis de les dones que visiten la mostra. Quin balanç fas d’aquesta proposta?
Per a mi aquest espai -que ha sorprès molta gent- m’ha constatat el que ja sabia, que porto molt de temps llegint missatges com aquests. Tot i que per mi no és una cosa nova, m’ha fet molta il·lusió que les persones continuïn tenint ganes de compartir-ho. Compartir-ho és bàsic perquè les dones tinguem aquesta veu. Les dones no hem tingut veu durant molts segles i ara comencem a tenir-ne, per tant se’ns ha d’escoltar. Per això ara diem que els homes callin, que el que han de fer ara mateix és escoltar-nos, que hem estat silenciades molt de temps. Per tant, a mi no m’han explicat res de nou; constato una cosa que ja sabia i que m’entristeix molt i és que a moltes dones joves els continua passant exactament el que ens passava a nosaltres quan érem joves. La diferència és que ara es pot explicar, es pot compartir i hi ha menys solitud en aquests temes. Això és molt important també, perquè una de les coses que han patit molt les dones és sentir la vergonya, sentir-se soles, sentir que només els passava a elles. Abans no se’n parlava d’això, trencar aquest silenci ha suposat un gir importantíssim a les vides de totes les dones, ha marcat un abans i un després.
Creus que des dels poders públics i la cultura s’està lluitant contra el masclisme?
(Riu) Des dels poders públics poc, perquè ja veiem com avancem lentament. Des de la cultura, bé, també veieu quantes directores de grans teatres hi ha a Catalunya. Si analitzeu una mica com està el panorama no us posareu molt contentes. Jo crec que ara el que està passant és que molta gent -igual que passa per exemple amb els mitjans de comunicació-, veu que no li queda més remei que fer-ho. És a dir, hem fet tanta, tanta, tanta pressió que qui no ho fa es queda enrere i queda malament. Però encara queda un gran camí per recórrer, sobretot institucionalment. En el camp de la justícia veureu que és al·lucinant com encara hi ha molta impunitat en les nostres agressions, amb la violència masclista, hi ha molt camí per recórrer. Jo no diria ara que estem en un grandíssim moment, però sí que estem en un grandíssim moment de consciència i això vol dir que si mantenim aquesta consciència serà molt difícil també tirar enrere, i sobretot el que hem de fer nosaltres és anar mantenint aquesta pressió perquè no s’abaixi la guàrdia. És a dir, pressionar les institucions, pressionar el món que ens envolta. Això ja no pot tirar enrere i per tant ens hem de mantenir en aquesta línia i continuar avançant.
“Ara diem que els homes callin, que el que han de fer ara mateix és escoltar-nos, que hem estat silenciades molt de temps”
Si poguessis, davant la porta de quin partit polític posaries l’exposició?
Tots, tots! (Riu) No n’hi ha ni un que se’n salvi! Ni un, ni un. A més, els partits polítics són molt complicats també. Ara ho heu pogut veure en aquesta darrera campanya electoral: sí que hi ha candidates, però no sé si heu vist el que ha passat amb el president Puigdemont, que va dir “jo aniré de cap de llista per donar suport a la Laura Borràs”. Home, no cal que vagis tu al davant, pots anar al darrere també! A més, la Laura Borràs és una persona que està molt preparada, no veig jo quin suport necessita per part d’un home. Aquestes actituds encara no s’estan polint i s’han d’acabar de polir. No ho acaben d’entendre: no necessitem ajuda, necessitem l’espai. Nosaltres som prou capacitades, estem sobradament capacitades. Està demostrat, fins i tot ho estem molt més que ells. No necessitem cap ajuda, necessitem l’espai que ens pertoca, per tant, que comencin a buidar aquest espai, perquè ens hi puguem posar nosaltres. Que no l’ocupin permanentment, això és el que han d’entendre! Per tant, jo la posaria a tot arreu tot i que no crec que fos el més eficaç, però (riu). Em resulta més eficaç que hi aneu la gent jove.
Durant l’exposició trobem preguntes directes com “On vas vestida així?”, o “Què tens la regla?”. Per què has utilitzat un llenguatge informal per a l’exposició?
Perquè a mi m’avorreixen les exposicions formals. La formalitat en general m’avorreix bastant. És una exposició que pretén comunicar un missatge i jo tenia molt clar -tal com ho he fet amb els meus llibres- que la manera més eficaç de comunicar un missatge és parlar-te directament del que et passa a la teva vida. Si jo et poso frases com “on vas vestida així?” o “què tens la regla?” t’estic parlant de coses que tu vius. No són coses intel·lectuals en les quals després hagis d’extreure moltes conclusions. L’objectiu de l’exposició era que el missatge arribés i que la gent s’indignés i penses “jo no vull sentir més aquestes frases”. També he de dir que jo soc una persona bastant directa en tot el que faig; no m’agrada molt donar moltes voltes, ho considero una pèrdua de temps.
“El que ens uneix a les dones és que totes patim masclisme”
El feminisme està en auge en molts sectors. Fins i tot hem vist aquests últims anys com multinacionals com Inditex feien servir frases com “Tothom hauria de ser feminista” o “Girl Power”. Per què creus que hi ha tanta oferta al voltant del feminisme? Creus que hi ha un punt de màrqueting al feminisme, que és moda o que simplement la gent s’està conscienciant i per això se’n parla més ?
No, moda no. Hi ha màrqueting, és a dir, totes aquestes empreses després hauríem de veure com exploten les dones que fan les seves robes, per tant, de feminisme no en tenen res. Aquestes empreses aprofiten el feminisme per fer samarretes, però això és un altre tema. Això no vol dir que el feminisme estigui de moda, sinó que com si ara es parlés, “jo què sé”, com si ara estiguessin de moda les magranes, es dibuixarien magranes a les seves samarretes, això va segons bufa el vent. De totes maneres veuen que hi ha un interès i, per tant, que hi ha un públic potencial, però això és el capitalisme, “això ara es posa de moda, doncs ho explotarem perquè nosaltres volem vendre”. D’aquí al fet que les empreses siguin feministes hi va un camí abismal. S’ha de veure després en aquestes empreses qui està en els càrrecs directius i, el que et deia, si tu estàs mantenint unes feines en un règim d’esclavisme per tantíssimes dones, això no és feminisme en absolut.
Genial la entrevista!!!