L’empresa líder en el sector de les plataformes d’streaming aposta per un model proximitat que l’ha portat a instal·lar-se al Parc Audiovisual de Terrassa, infraestructura que durant els últims mesos ha acollit el rodatge de diverses pel·lícules i sèries originals de Netflix.
Segurament és el gegant audiovisual més gran del món, però alhora és un exemple d’aposta per la descentralització a escala local per tal de generar la important quantitat de produccions que inunda el seu catàleg. El model de producció de Netflix, encara que massiu, és el que s’anomena «de proximitat» i consisteix a delegar a productores més petites i serveis locals la creació dels seus continguts. Es tracta d’un model de creació de continguts que la plataforma va posar en funcionament a partir del 2013.
Producció i deslocalització del contingut original
Segons Ampere Analysis (AA), empresa d’anàlisi i investigació de dades en mitjans i comunicacions, des de l’any 2016 el contingut original de la plataforma s’ha duplicat fins a arribar a conformar més de la meitat del catàleg en l’actualitat. A més, l’empresa és pionera en apostar per formats adoptats als dispositius dels consumidors, ja siguin telèfons mòbils, tauletes, ordinadors o smart TV. Així és com consolida la seva marca i aconsegueix que l’explotació dels productes audiovisuals depengui exclusivament de l’empresa per poder rendibilitzar les seves produccions. Elena Neira, professora de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora especialitzada en nous models de distribució audiovisual, opina que així abarateixen els costos i es fomenta la producció local, portant a terme el que es coneix com a «explotació del talent»: en cas de necessitat d’electricistes, fusters o transportistes, cada ciutat pot recórrer als professionals de la zona. Així, aquest sistema no només afavoreix Netflix, sinó que satisfà les localitats on es delega aquest treball.
D’altra banda, el 14 de novembre del 2018 es va aprovar la Directiva 2018/1808 del Parlament Europeu amb la intenció de regular la prestació de serveis de comunicació audiovisual, tenint en compte l’evolució i necessitats del mercat. Aquesta modifica la Directiva anterior 2010/13/UE, i dicta que, per tal d’impulsar la diversitat cultural en el sector audiovisual europeu, les plataformes de vídeo a la carta estaran obligades a incloure un mínim d’un 30% de contingut europeu en el seu catàleg. Això permet i obliga aquestes empreses a contribuir en el desenvolupament de la producció audiovisual al continent mitjançant la inversió directa en contingut o amb contribucions als fons nacionals. El nivell de contribució a cada país haurà de ser proporcional als seus ingressos per vídeo a la carta en aquell país. Neira assegura que la plataforma líder d’streaming sens dubte obeeix aquesta normativa.
Les plataformes digitals, més conegudes amb el seu servei Over the top (OTT), transmeten continguts audiovisuals a través d’internet sense la necessitat d’intermediaris, és a dir, controlen la distribució del contingut. La proposta afegida d’aquests espais és que l’usuari pot escollir el que vol veure, quan ho vol veure i des d’on ho vol veure.
Alguns dels avantatges que això aporta són la personalització del contingut, la reducció de les despeses i la fàcil accessibilitat. La realitat és, però, que no tot ho tria l’usuari. L’existència del Big data, és a dir la compra de “macrodades” generades pels usuaris a les plataformes digitals, fa que aquestes puguin oferir als espectadors aquells continguts que, a través d’un algoritme, se suposa que tindran més possibilitats de ser consumits. Es tracta doncs, de la informació que deixa la nostra petjada digital.
Terrassa, alberg del model de proximitat de Netflix
Però, on es troben aquestes localitzacions alternatives? On dur a terme projectes pertanyents a aquesta indústria, si no és a l’habitual Los Angeles? Qualsevol espai no és vàlid per allotjar produccions potents com les que s’ofereixen als catàlegs d’aquestes plataformes. És aquí on entra en joc el Parc Audiovisual de Terrassa, un centre públic en constant creixement que ofereix serveis d’infraestructura -platós, espais de trobada-, de material o recursos humans -ajuda de professionals- a diferents produccions audiovisuals (ja siguin projectes acadèmics, anuncis o programes de televisió). Es tracta, en definitiva, d’un clúster d’empreses per concentrar activitat nova per redefinir el model econòmic de Terrassa.
Jordi Hernández, director tècnic del Parc i professor del Grau de Comunicació i Indústries Culturals de la Universitat de Barcelona, narra amb detall la història i funció d’aquest emplaçament. Explica que el Parc Audiovisual, antic Hospital del Tòrax, va néixer pròpiament l’any 2006 com a tractor d’un pla de desenvolupament econòmic. Antigament, la indústria tèxtil era la més desenvolupada a Terrassa, però en veure que començava a anar de capa caiguda, l’Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya van idear una estratègia alternativa: volien impulsar la ciutat com a territori industrial, per estimular la seva riquesa i redefinir el seu model econòmic. Per això, es pot dir que la ubicació del Parc no és accidental, sinó que forma part d’aquesta pla, del qual la indústria audiovisual no n’és l’única impulsora. A més de l’escola de cinema ESCAC, tota mena de campus universitaris d’enginyeries van ser ubicats a Terrassa per donar-li vida i fer que es deixés de considerar únicament com una ciutat dormitori, satèl·lit de Barcelona.
Sense esdevenir competència amb cap altre empresa, aquest niu d’indústria audiovisual impulsa uns estudis que ja es donaven a la ciutat, de manera que obtenen un valor afegit; també dona sortides professionals i genera llocs de treball. Aquest pla estava molt orientat a la ciutadania, a l’educació i a la indústria; tant és així que, gràcies a l’existència del projecte del Parc, la UNESCO va concedir a Terrassa el 2017 el títol de “Ciutat del Cinema”, títol que només ostenten 18 ciutats del món.
Més d’un cop, Netflix ha contractat els serveis del Parc per produir els continguts de proximitat. Hernández defineix l’empresa com «un monstre que delega a les productores locals el desenvolupament de les produccions», i això afavoreix les instal·lacions, que donen el servei de plató. Com s’ha mencionat anteriorment, també ajuda les empreses dels voltants de la ciutat que subministren els elements necessaris pel que fa al muntatge de les produccions i acaben essent imprescindibles a l’hora de crear llocs de treball i invertir diners a la zona de Terrassa. Així, tots acaben guanyant. Per exemple, tenint en compte que el Parc Audiovisual ofereix espais on construir l’escenografia d’una pel·lícula sencera, es necessitarà la instal·lació de llums i l’ajut d’altres elements bàsics per a la producció d’una peça audiovisual. Amb aquest sistema, s’activa tot l’engranatge que mou la indústria dins Terrassa i fa que la utilització de serveis locals sigui essencial per donar vida a cada plató que s’hi construeix.
És el mateix Parc, per tant, qui s’encarrega de contactar amb les empreses locals per a les seves pròpies necessitats i per a les externes -de les productores que els contracten-. Però de la mateixa manera que un conductor de taxi fa voltes per la ciutat fins a trobar un client, és la figura del showrunner, la persona que fa les funcions de productor executiu i de guionista, la que s’encarrega d’externalitzar la relació amb les productores contractades perquè aquestes busquin els serveis necessaris per desenvolupar els projectes. El Parc Audiovisual no entra en el contingut d’aquestes, sinó que es limita a prestar el servei que la productora necessita: són proveïdors de serveis que allotgen produccions. L’ens desenvolupa un paper d’encarregat de crear espais de treball perquè les indústries cinematogràfica i publicitària, entre d’altres, puguin treballar en les seves instal·lacions. En aquest sentit proporciona un valor afegit, ja que sovint pot cobrir íntegrament les necessitats d’una producció, i això estalvia temps i diners a les productores que contracten els seus serveis.
Productes audiovisuals de proximitat
Una de les produccions de Netflix que ha allotjat el Parc Audiovisual de Terrassa és Hache, una sèrie rodada íntegrament a Terrassa i a Manresa i que es pot trobar de forma exclusiva a la plataforma digital. Creada per Verónica Fernández i produïda per Weekend Studio, va estrenar la seva primera temporada el 2019 i ha renovat per una segona temporada encara no estrenada. Aquest és un dels molts exemples de produccions de proximitat, delegades de manera vertical dins el seu sistema. «S’ha vist com el model de proximitat de Netflix funciona», comenta el director tècnic del Parc Audiovisual, Jordi Hernández. Per exemple, Las chicas del cable o Élite, ambdues produccions audiovisuals creades a Espanya, han estat un èxit, no només a escala nacional sinó també en l’àmbit internacional. Per aquest motiu, aquesta plataforma digital aposta per aquest tipus de contingut: és més divers i permet l’acostament a usuaris internacionals de manera contrària al model centralista de producció que segueix Hollywood.
Independentment dels serveis que contracta la plataforma, el Parc ha ajudat a crear produccions de gran èxit, com ara el programa de televisió Operación Triunfo o la guardonada pel·lícula de J.A.Bayona, Un monstruo viene a verme. Hernández apunta, amb orgull, que aquesta última peça mai no s’hagués pogut dur a terme sense un espai com el Parc, ja que com apunta, disposen d’uns mitjans que els permeten donar resposta amb èxit als requeriments de grans produccions.
Netflix ha marcat el ritme fins al moment; ha tingut la clau i els elements necessaris i el seu llarg recorregut li ha permès estar al capdavant. Ha estat pioner en crear contingut de proximitat a les plataformes digitals i captar milions d’usuaris arreu del món apostant per deslocalitzar la producció en ciutats cinematogràfiques com Terrassa.