Carla Galeote, nascuda l’any 2000 a Lleida, és activista i divulgadora a les xarxes socials. Llicenciada en Dret, és reconeguda com una de les tiktokers polítiques amb més influència als seus 21 anys. Destaca pel seu discurs feminista i en defensa de la salut mental i, actualment, també col·labora al podcast La Base de Pablo Iglesias. Amb gairebé 360 mil seguidors a TikTok i 110 mil seguidors a Instagram, Galeote ha deixat empremta amb vídeos d’actualitat que acosten la política als més joves (i no tan joves). En aquesta entrevista, coneixem la persona que hi ha darrere de la pantalla i li preguntem sobre els seus inicis, la seva relació amb les xarxes socials, la generació de vidre i les seves perspectives de futur.
El teu canal per excel·lència és TikTok, una xarxa en què no s’acostuma a parlar sobre política, dret o feminisme. Per què vas escollir aquest mitjà per difondre els teus missatges?
La veritat és que no la vaig escollir. Els meus inicis van ser molt confusos. Jo no tenia intenció de fer el que vaig fer. Va sorgir totalment sense tenir una previsió ni pensar “jo vull fer vídeos”. A part, jo sempre he tingut una relació amb les xarxes socials molt estranya, perquè no m’acaba d’agradar la sobreexposició. Des de molt petita mai m’han agradat les xarxes, encara que al final he acabat dedicant-me a això. Per això crec no vaig escollir la plataforma, de fet, crec que va ser la plataforma que em va escollir a mi. Una visió una mica filosòfica (riu). M’encantaria explicar-vos l’anàlisi de per què vaig escollir TikTok, però realment ho vaig fer sense pensar. De fet, ni tenia TikTok. Me l’havia descarregat feia dos o tres dies.
També sembla que els mitjans convencionals no volen escoltar l’opinió de la gent jove. Hi ha molt “adultocentrisme” i una concepció que als joves no ens interessa la política. El públic jove s’està allunyant dels mitjans convencionals, i crec que és perquè no se senten representats. Amb xarxes com TikTok, tenim una forma de comunicar-nos a la nostra manera: ja sigui expressant-nos amb l’art, amb poemes, amb el ball o, en el meu cas, parlant de política.
Parlar sobre feminisme i salut mental davant de milers de persones és tot un repte. Què et va motivar a començar a penjar vídeos d’aquest tipus?
La veritat és que a mi sempre m’ha agradat molt la política. El que faig a TikTok ja ho feia als debats de classe de quan teníem 15 o 16 anys. Però això d’entrar a les xarxes socials va ser perquè el 8 de març del 2021, precisament el Dia Internacional de la Dona, la meva germana petita va donar positiu en Covid. Llavors jo, que anava cap a la manifestació, vaig rebre una trucada dels meus pares que em deien “que sàpigues que la teva germana ha donat positiu, per tant, no pots anar a la manifestació”. Durant els dies que vaig estar confinada vaig començar a mirar TikTok. Em va sortir un vídeo d’agressions policials en una manifestació feixista i, sense pensar-ho, vaig fer un vídeo parlant de la llibertat d’expressió. En aquell moment els meus únics seguidors eren la meva germana i dues amigues. De fet, no tenia ni foto de perfil. No em preguntis què va ser el que em va impulsar a fer-ho. No ho sé. Potser si ho hagués pensat dues vegades no ho hauria fet, perquè aquell vídeo va arribar molt lluny. I aquí estic. Em va sobtar molt, perquè jo tenia la perspectiva que TikTok era una aplicació de ball i de coses superficials. I no és així. Aquí ha quedat demostrat que hi ha moltíssima gent a TikTok que també té interès per la política.
En menys d’un any, has passat de no tenir TikTok descarregat a tenir milers de seguidors. Tenies perspectives d’arribar a tanta gent quan vas començar?
Va ser tot tan ràpid que em va costar molt de temps assimilar-ho. De fet, crec que fins que no van passar 6 o 7 mesos no vaig començar a entendre que els números de les visualitzacions eren persones de veritat. Després vam començar a comentar amb el meu pare “ostres, això és 3 cops Lleida… Això són 4 cops Lleida… Això són 5 cops Lleida…”. Va ser llavors quan ens va començar a donar una mica de vertigen. Al cap de 6 mesos vaig començar a entendre que realment hi havia un interès en aquests temes i que potser podia professionalitzar això i dedicar-me a comunicar, que és una cosa que em fa molt feliç i que no he descobert fins que no he trobat el meu espai a les xarxes socials.
Com és la teva relació amb les xarxes socials des que et segueix tanta gent?
Quan portava uns 7 mesos a TikTok i el meu perfil ja estava ben posicionat, jo encara no tenia Instagram. Em vaig crear l’Instagram molt després que el meu perfil creixés a TikTok. I ho vaig fer perquè la gent m’ho demanava constantment. Encara recordo que, quan vaig descarregar Instagram, no estava gens segura. No és un lloc on em senti còmoda. Al final he aconseguit fer d’Instagram la meva casa i estic molt contenta, però ha sigut un procés de reconciliar-me amb les xarxes socials.
Em vaig adonar que potser hi havia persones a qui jo estava obrint les portes per primer cop sobre feminisme i política. Vaig començar a pensar que era molta responsabilitat i que havia de vigilar tot el que deia. També van començar a aparèixer campanyes molt ferotges cap a la meva persona. Sentia que tenia molts ulls analitzant tot el que feia o deia. Em va costar molt assimilar-ho i vaig passar per un procés de molta autopressió. En aquell moment, jo estava fent quart de Dret, una situació molt incompatible. Aquest estiu he fet un canvi de xip. Vaig decidir que m’ho volia prendre amb més calma i que si trigava uns dies a publicar el meu posicionament d’un tema no passava res.
Utilitzes les xarxes com un espai per aprendre contínuament, fins i tot dels comentaris que et deixen els seguidors.
Estem acostumats a unes xarxes molt polaritzades. Ens costa molt rectificar altres persones de forma assertiva. Sempre és positiu rebre comentaris que deixen veure altres plantejaments. Així es poden construir opinions molt més crítiques, que precisament és la voluntat dels meus perfils. Jo sempre que una persona educada i que no em falta al respecte em planteja un altre punt de vista, m’ho llegeixo. I molts cops he tret nous vídeos exposant un nou plantejament que no havia tingut en compte. A vegades he de recordar que no soc una ministra ni una política. No soc el Pedro Sánchez. Recordo que el 8 de març molta gent (que no pensa com jo) m’exigia de manera molt violenta que fes posicionaments com si fos la Irene Montero. Jo no soc la Irene Montero. Tinc 21 anys i m’he d’equivocar, no una, sinó vuitanta mil vegades.
En un futur, t’has plantejat exercir d’advocada o vols seguir en aquesta branca del dret més divulgatiu?
Precisament l’estiu passat vaig tenir un punt d’inflexió que em va fer valorar quin és el meu paper a les xarxes socials. En un principi, vaig decidir que jo ho volia donar tot, però fa vora d’un mes vaig pensar “calma, encara soc molt jove”. Tinc clar que em vull continuar formant, per això començaré advocacia. Crec que no es pot jugar tot a una moneda; no puc apostar-ho tot a les xarxes socials. És un món molt volàtil. Un dia estic aquí i al següent ja no, les xarxes socials funcionen així. Sortirà algú que ho farà molt millor que jo, o simplement faré alguna cosa malament i la cultura de la cancel·lació s’encarregarà de la resta. Encara que ara mateix no tinc clar que em vulgui dedicar a l’advocacia, vull tenir una alternativa. M’agradaria esprémer al màxim tot el que són les xarxes socials, però quan tot això acabi, em dedicaré a l’advocacia en defensa dels drets de les dones, això sí que ho tinc clar.
En el món de la comunicació, sobretot amb l’entrada en joc de les xarxes socials, hi ha una competència per ser el primer a abordar temes de l’actualitat. Sents pressió per haver d’estar fent front a aquesta demanda?
Jo l’he sentit, i molt forta. Fins al punt que he hagut de parlar això amb la psicòloga. No sé si és una pressió que m’he posat jo sola o que la gent m’ha posat. Crec que ha sigut una barreja, encara que no les culpabilitzo, perquè segurament només els interessava la meva opinió. Però ara mateix no sento pressió. Les xarxes socials poden ser un lloc molt hostil. Tot és molt immediat i superficial, i crec que ens oblidem que al darrere hi ha persones i que també tenim coses a fer. O que simplement volem estar mode selfcare i no fer res en tot el dia, que de tant en tant també va bé.
El teu discurs representa els valors d’una nova generació. Cada cop hi ha més gent que s’identifica amb els ideals que defenses. Com sents el suport per part dels teus seguidors?
És una cosa que he hagut de treballar molt al psicòleg, perquè quan rebo un missatge positiu em costa molt creure-me’l. Soc molt exigent i no acostumo a estar 100% satisfeta amb la feina que faig. Sempre li trobo alguna errada o alguna cosa que es pot millorar. És per això que, quan rebo missatges tan bonics, em costa creure-me’ls, perquè jo no tinc aquesta percepció de mi mateixa. Crec que l’autopercepció que tenim de nosaltres mateixos és crucial. Evidentment, agraeixo moltíssim el suport que rebo. També agraeixo a la gent que dedica uns minuts de la seva vida a escoltar un vídeo meu. Al final, ells poden aprendre amb mi, però jo també estic on estic gràcies a ells.
El feminisme està molt present en el teu discurs. Tristament, és un tema que sol generar molts comentaris misògins, sobretot a les xarxes socials. T’arriben comentaris d’aquest tipus?
No rebo gaire hate des de TikTok o Instagram. L’altra cosa és Twitter, que és “el bressol de l’anonimat i de l’odi”. Crec que la plataforma hauria de regular això molt més. Per exemple, TikTok té una plataforma de censura molt treballada, inclús crec que massa extrema. M’han arribat a censurar vídeos perquè se’m veia l’espatlla i això es considerava nuesa. Però Twitter, és completament anònim i hi ha persones que han arribat a crear-se 10 perfils per insultar-me i amenaçar-me. Realment no crec que sigui un hate personal cap a mi, sinó que simplement ara tinc el rol de “la feminista” i em toca rebre’l a mi. Però no tinc ganes de llegir opinions que no són constructives: és assetjament i és misogínia.
Tinc companys homes que fan una feina molt similar a la meva i, encara que reben insults, no es menyspreen les seves opinions pel seu físic. Si un company està fent una crítica sobre la pujada del preu de la llum, no li diran “vaya tetas”. Em fa molta ràbia veure com hi ha persones que menyspreen el meu discurs simplement per ser una dona. Si ets dona i jove costa molt agafar certs càrrecs de responsabilitat, perquè “sembla que això ho has aconseguit gràcies a favors sexuals”. M’han arribat a preguntar a quins lavabos he estat amb el Pablo Iglesias per arribar on soc amb 21 anys. Això no m’ho dirien si jo fos un home. El rerefons és que consideren que les dones no som prou racionals per opinar sobre temes seriosos. He rebut missatges de molts senyors grans, inclús fotografies dels seus genitals. Hi ha hagut algun cas en què m’he hagut de guardar la informació per si havia de denunciar. La sexualització, la misogínia i el sexisme el rebem nosaltres. Als companys no se’ls amenaçaria mai de violar-los, però jo ho rebo gairebé cada dia.
Què penses d’aquelles dones que lideren opinions antifeministes?
Les dones conservadores creuen que el masclisme no va amb elles. El masclisme també va amb elles, i el clar exemple és Macarena Olona, que durant molts anys ha estat una de les cares més importants de Vox. Ella era molt ferotge amb el tema del feminisme. Deia que les feministes ens fem les dèbils, que ens inventem les coses i el seu famós discurs de “el hombre no mata, mata el asesino”. Fa unes setmanes va publicar un tuit en què deia que potser aniria a denunciar a la policia tots els missatges misògins que estava rebent. Ara, que ja no forma part del seu grup, li cau el pes de ser una dona. De ser una dona i, a més, “dissident” perquè ha marxat i està començant a dir coses molt dolentes del partit. Ara que diu la seva opinió comença a veure el que és ser una dona que no segueix el corrent. El masclisme no és de dretes o esquerres; el sexisme ens recau a totes.
També fas molt contingut sobre salut mental. Què opines de tota aquella gent que denomina als joves “la generació de vidre”?
Jo estic orgullosa de ser de la generació de vidre, perquè he vingut aquí a viure, no a ser una nina de l’Estat. Els joves simplement reclamem que volem una vida digna, una vida amb estabilitat mental i també econòmica, laboral, professional i estudiantil. A mi m’agrada molt que em diguin generació de vidre, perquè vol dir que em trenco quan allò que tinc davant no satisfà les meves necessitats. Les xifres són un horror. El suïcidi és la principal causa de mort no natural, i natural, de les persones joves. Estem en una pandèmia, i aquesta sí que durarà molts i molts anys. Crec que som la primera generació que parlem de la salut mental obertament. Som una generació preocupada pel canvi climàtic, pel feminisme i per la igualtat social. M’omple d’orgull formar part d’una generació que es nega a ser esclava del sistema.
Consideres que les xarxes socials haurien de tenir algun tipus de limitació que facilités la relació dels usuaris amb tots aquests estímuls negatius?
Totalment. Però cap modificació serveix si no tenim una Seguretat Social que garanteixi un bon servei de psicologia pública. No pot ser que hi hagi un mínim de tres mesos de llista d’espera. Si hi ha persones que tenen una situació urgent, com se’ls pot fer esperar tres mesos? Literalment, potser aquesta persona al tercer mes ja no estigui. A vegades s’ha de parlar així de dur, perquè ha passat. Qualsevol mesura ha d’anar acompanyada d’un bon sistema públic. No pot ser que anar al psicòleg sigui un privilegi. Actualment, només es deriva a qui té un diagnòstic molt crític, el que suposa escollir entre una persona i una altra. Crec que ha de ser un servei gratuït i accessible.
Fa unes setmanes es va fer una proposta al Congrés, de la mà de Más País, en què es proposava que els influencers indiquem si la fotografia que hem publicat ha estat retocada, té un filtre o té Photoshop. Crec que és essencial. Estem acostumats a pells de porcellana, a cossos de 90-60-90. Si algú té operacions estètiques, també és important que s’expliqui a la gent. No crec que la proposta tiri endavant, perquè al final és demanar a una empresa privada com Instagram que reguli la seva pròpia empresa. Però crec que simplement obrir el debat és positiu.
Sabem que fas la secció del Machistòmetre al programa La Base de Pablo Iglesias. De què tracta la secció?
Em van donar l’oportunitat de tenir cada setmana el meu espai en el programa. Em van dir “Tu parla del que vulguis. Al final ets una persona jove i saps tu molt millor el que s’ha de comunicar en l’àmbit juvenil que nosaltres que ja som senyors”. En la meva secció, intento ficar el meu granet de sorra en temes des d’una perspectiva de gènere. M’agrada donar-li aquesta perspectiva, perquè el públic de La Base té una mitjana de 55 anys. Crec que és molt interessant que aquestes persones vegin les persones més joves parlant d’actualitat o amb una perspectiva de gènere. Intento estar entre dues generacions i fer el millor que pugui.
Com et vas sentir en poder col·laborar en un programa amb un personatge polític que havies apreciat sempre?
A mi em va costar molt assimilar tot el que estava passant. Recordo que em va enviar un missatge una nit, sense haver parlat mai amb ell, tot i ser un polític que em desperta certa admiració. Em va dir que li agradaria que participés en el seu programa. No ho vaig assimilar gaire. Jo m’ho prenia amb normalitat i la gent del meu voltant estava al·lucinant. Ho vaig parlar molt amb la psicòloga: em sentia malament perquè no sentia prou intensament el que hauria de sentir en aquell moment. Tots els meus amics i familiars estaven molt feliços i jo estava molt neutre. Em sentia malament per estar tan neutre. Evidentment, és un plaer i un gust treballar amb ell. És una oportunitat que no m’esperava. Han decidit apostar per una persona nova i sense formació en política. És molt guai que cada vegada els nous projectes apostin per persones que ens estem formant, i tant de bo em donin més anys, perquè estic molt feliç.
El teu contingut a xarxes és majoritàriament en castellà. Per què vas començar a fer el contingut en castellà? T’animaries fer més contingut parlant en català?
Intento, a poc a poc, anar sumant el català a la meva vida de xarxes socials, perquè jo parlo sempre en català. Quan em vaig crear les xarxes socials, no tenia la intenció de professionalitzar això, així que no va ser una qüestió d’arribar a més gent. M’agrada mirar les sessions de control del Congrés i la política estatal. Llavors, automàticament és contingut en castellà. Sé que hauria de parlar molt més català a les xarxes socials. Assumeixo aquesta autocrítica, però és una cosa que em costa. No tinc tanta facilitat d’expressió. Però admiro molt a la gent que ha mantingut el català a les xarxes, perquè haver d’estar cada dia defensant la teva llengua, és una cosa molt cansada quant a salut mental. Personalment, no faré tot el contingut en català, perquè faig molt contingut estatal, però sí que vull que es noti que soc catalana.
Tampoc vull que caigui sobre mi la responsabilitat de salvar la llengua. Crec que és una cosa molt més gran pel que fa als mitjans de comunicació, que hi hagi alternatives audiovisuals en català, una universitat pública en català… Se sumen moltes coses. Crec que cap persona que faci contingut ha de sentir tantíssima responsabilitat. Sempre ho dic: l’activisme té moltes facetes. Crec que ens hem de cuidar molt i que no podem fer un bon activisme si abans no ens cuidem entre nosaltres. Recordo que el 8 de març em va caure el món quan no vaig poder anar a la manifestació del Dia Internacional de la Dona. Jo vaig plorar. Ara pensant-ho dic “és que la meva germana era malalta i ja està”, però ens posem tanta responsabilitat… Però els canvis socials no els pot aconseguir una sola persona. Hem de fer una xarxa i confiar en les companyes que estan fent la mateixa lluita.
