Alérgicas al polen i com emergir dins l’escena musical catalana per trencar amb el domini dels grups conformats per homes
Alérgicas al polen és un grup format per sis noies del Barri de Gràcia de Barcelona que han aparescut a l’escena musical per quedar-s’hi. Des del 2020 representen la missió dels grups emergents de posicionar-se dins un panorama musical molt establert. El seu primer single “El último dia” té més de cent mil reproduccions a Spotify i fa un any que van llançar el seu segon àlbum d’estudi, “De Sobretaula”, amb el segell Microscopi. Es defineixen com sis amigues molt amigues que es van adonar que totes escrivien cançons a la intimitat i van decidir compartir-ho. El nom del grup enganya, ja que les noies no són al·lèrgiques al pol·len: «Sempre que ens pregunten pel nom fem alguna broma sobre que totes som al.lèrgiques al pol.len, i la realitat és que totes som intolerants a la lactosa, però aquest nom quedava fatal». A través d’una entrevista amb Joana Subirats, Emma Dotres, Berta Batiste, Marina Rico, Ona Salabert i Maria Riba, vam poder conèixer més el grup que conformen i la seva visió i missió.
Les cançons d’Alérgicas al polen parlen del dia a dia, de la quotidianitat d’unes noies de poc més de vint anys a Barcelona; així és com han arribat al públic jove. Des de la narració d’una realitat compartida, les joves empatitzen amb les vivències que expliquen a les cançons. Entre les integrants del grup tenen unes referències molt diferents, i això és el que les fa més interessants, ja que divaguen entre ABBA, Manel o La Oreja de Van Gogh, entre d’altres. Així i tot, també es nodreixen de les companyes de professió que es troben en punts semblants. D’aquesta manera, es crea una escena musical pròspera, amb la unió entre artistes, la qual alimenta un panorama amb idees similars, encara que cadascú tingui la seva pròpia forma de sonar.
Van començar a escriure en castellà, ho podem veure en el seu primer àlbum. Elles expliquen que, de primeres, les referències musicals solen ser cançons en castellà i la idea de fer-ne en català pot resultar més un repte. Després d’un temps s’han atrevit amb la nostra llengua i ara tenen una missió de futur cap als pròxims llançaments. Elles defensen que cantar en català és en si un acte reivindicatiu i tenen tant la voluntat com l’oportunitat de treballar amb la llengua, cuidar-la i perpetuar-la. Tot i haver-hi persones que pensen que el català és un impediment per arribar a l’escena nacional mainstream, Alérgicas al Polen creuen que l’idioma no és una barrera a l’hora de fer sentir al públic: «S’han vist en moltes ocasions grups que canten en català voltant arreu i omplint sales sense cap problema. Sigui català, anglès, o el que sigui, si et volen entendre t’entendran».
El tema que ens cridava més a l’hora d’entrevistar-les va ser la presència dominant dels grups conformats per homes dins l’escena musical catalana, la qual és ben notòria. Encara ens trobem amb situacions com la dels cartells dels festivals de l’estiu passat, els quals tenien menys d’un 5% de presència femenina. El grup de noies declaren estar enfadades i sorpreses amb les plantilles tant d’artistes com de dirigents dins la indústria, eclipsada per homes.
«Per sort cada vegada hi ha més artistes, intèrprets, mànagers i programadores dones que intenten fer un pas al costat d’aquesta retroalimentació masculina que fa anys que perpetua, i comencen a construir un panorama musical on capiguem totes i tinguem els mateixos privilegis i oportunitats que qualsevol grup format per homes».
La indústria, doncs, pot donar peu a crear competència entre les dones que hi volen tenir visibilitat. Entre artistes es formen amistats i contactes per a créixer juntes i ajudar-se dins aquest ambient, però es continua incitant a la lluita entre noies per aconseguir l’única plaça femenina en un festival o festa. «No falten articles comparant artistes entre elles (…); és una cosa molt trista i que ens crea molta impotència». Som totes conscients que dins la indústria musical catalana hi ha una gran quantitat de grups, compostos majoritàriament per homes, que són cap de cartells als festivals, com hem mencionat anteriorment. Alérgicas al polen és un grup emergent i, per tant, han de treballar per assolir omplir sales i llançar música nova; estan al punt de mira. Elles senten que la pressió és més elevada per ser noies, ja que. «Si surten dos o tres homes a l’escenari i desafinen o no toquen bé, o fan ximpleries tota l’estona, se’ls percebrà com a divertits, “punkis”, bojos (en el bon sentit), si fan el mateix dues o tres dones se les titllarà de ridícules, de males músiques, diran que el que fan fa pena o no val res…». Partint d’aquesta base, els concerts, la música que llancen, els videoclips, etc. sempre seran més jutjats si es tracta de dones creadores. Molts cops pateixen la síndrome de l’impostor, ja que no es creuen dignes o prou bones per estar tocant a determinats llocs. Inclús elles mateixes es posen molta pressió per arribar a la perfecció i lligar tots els àmbits dels seus projectes com són el vestuari, els dissenys, les cançons, etc. Tot per encaixar en un món construït per i per als homes, d’on la indústria musical no se’n salva pas.
Vam acabar l’entrevista mirant cap al futur, que esperem que doni més lloc a les dones artistes. Vam preguntar-los per a les seves col·laboracions somiades, i vam sentir noms com Rosalia, Amaia, Xantal de Remei de Ca la Fresca, etc. «Sempre dones i si són joves, millor». Pel que fa a actuacions somiades, van formular els seus primers desitjos per a posicionar-se dins el panorama català, amb oportunitats com el Bioritme, Canet Rock, Mercat de la música viva de Vic i el festival Vida. Mirant més enllà, pensen en un Primavera Sound i en sortir fora del territori català. Tots ells són llocs que elles han freqüentat des de baix de l’escenari, i als quals esperem trobar-les gaudint a dalt molt aviat!
