La llengua occitana, aranès a l’Aran, va ser declarada oficial a Catalunya l’any 2010. Amb aquesta moció del Govern, Catalunya esdevenia un territori trilingüe i feia evident la seva voluntat de protecció de llengües minoritàries.
D’ençà de la proclamació de l’oficialitat de l’occità el seu reconeixement ha crescut notablement. Segons l’informe de política lingüística de 2019, un 83,3% dels adults de la Vall d’Aran entenen l’aranès, un avenç respecte del 78,2% que l’entenia el 2008. A més a més, el nombre de persones que el saben llegir i escriure també ha augmentat, d’un 59,4% a un 73,5% i d’un 34,8% a un 45,8%, respectivament.
El reconeixement legal de l’occità ha estat, sens dubte, favorable; ha fet possible la creació d’un espai en què la parla aranesa pugui sobreviure i créixer. No obstant això, l’ús de l’aranès fora de les regions de les quals n’és autòcton encara és molt limitat, i fa quasi impossible que pugui franquejar-ne les fronteres.
“Si bé el seu reconeixement legal li ha retornat part del prestigi, no n’elimina pas el perill d’extinció.”
L’occità ha estat històricament víctima de l’opressió. Va ser una llengua d’absolut prestigi a l’edat mitjana, usada tant en literatura com en àmbits administratius i jurídics en gran part del sud-oest europeu. Durant la seva època d’or, període que comprèn els segles XI, XII i XIII, l’occità va ser la principal llengua cultural, emprada per trobadors a tot Europa. Amb tot i amb això, el seu ús va entrar en declivi a mesura que llengües com el francès prenien el domini del territori d’Occitània. Durant una llarga època, l’ús de la llengua d’oc va ser culpabilitzat i castigat pel govern i institucions franceses. La industrialització, a més a més, va afavorir la parla de llengües dominants, les que es parlaven a les grans ciutats, condemnant així l’occità a una desaparició silenciosa.
A pesar d’aquesta repressió, al llarg dels últims segles s’ha produït l’aparició de diversos moviments en favor de la cultura i llengua occitanes, que han desembocat en la creació de fundacions com l’Institut d’Estudis Occitans, l’any 1945. Tot plegat ha comportat un retorn de l’occitanisme i de les reivindicacions polítiques dels parlants de la llengua d’oc, que ens porta a la situació actual.
El reconeixement legal de la llengua occitana a Catalunya és un notable pas endavant (sobretot enfront del cas de França, on ni tan sols és llengua oficial tot i ser parlada a un terç del territori del país). Tanmateix, el tractament legal de la llengua és tan sols una part del procés de recuperació de l’occità a Catalunya. Una part que, per molts, no és ideal. El traductor i professor d’occità Jaume Figueras, en l’entrevista que ens ha concedit, afirma:
“El que passa és que, en la meva opinió i en la de molta gent que ens movem en aquest medi, això és bastant temorenc, bastant limitat. Es fan poques coses, ens agradaria que se’n fessin més. De totes maneres, estem molt contents de tenir l’administració al costat.”
L’altra cara de la moneda, de la qual prové el veritable progrés, és la difusió cultural i literària de la llengua. Es tracta del món associatiu.
Associacions per la promoció de l’occità
Al llarg de les últimes dècades s’han fundat a Catalunya diverses entitats i associacions que vetllen per la difusió de la llengua i cultura occitanes. Són organitzacions que fomenten l’aranès a la gran població, totes dins les seves respectives àrees d’acció. L’any 2018 es va crear el Cens d’entitats de foment de la llengua occitana, aranès a l’Aran, format tant per organitzacions privades com públiques que duen a terme activitats per promocionar l’estudi de la llengua, el seu ús i la cultura associada a ella. Actualment, i des de la publicació de la segona versió del Cens el 2019, hi ha un total de 6 entitats reconegudes oficialment, amb seus arreu del territori català.
Una de les entitats del Cens més representatives és l’Associacion culturau Institut Aranès, amb seu a Vielha. És una organització sense ànim de lucre que ofereix, de forma no remunerada, cursos i classes d’aranès a través d’internet. A més a més, disposa d’altres serveis com un suport lingüístic, un programa de parelles lingüístiques per practicar la llengua i recursos d’informació cultural i territorial centrats en la Vall d’Aran. És una iniciativa amb suport i col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat i del Conselh Generau d’Aran. Avui dia, l’Institut Aranès ha tingut més de 1700 alumnes de 14 nacionalitats diferents, i aspira a portar la llengua d’oc a tothom qui la vulgui aprendre.
“Llavors, quin és el futur de la llengua d’oc a Catalunya i quines iniciatives es duen a terme per garantir-ne la supervivència?”
D’entre les entitats del Cens, cal destacar també el Cercle d’Agermanament Catalano-Occità (CAOC). De manera similar a l’Institut Aranès ofereix cursos de llengua occitana, tant telemàticament com presencial. Els cursos s’ajusten al marc referencial europeu; és a dir, ofereixen diversos nivells de competència estandarditzats (de l’A2 al C1). Però les accions d’aquesta entitat no queden només a l’educació. El CAOC organitza un ample ventall de tallers i actes entorn de la realitat de l’occità. Duu a terme esdeveniments culturals arreu de Catalunya, com ara presentacions literàries o festivals musicals. Organitza, també, trobades entre els seus membres, com ara la tradicional Pujada al Port de Salau, un dels actes d’agermanament catalano-occitans més destacats. En definitiva, les activitats del CAOC van dirigides a fer conèixer els orígens comuns de la cultura occitana i catalana i a reforçar-ne els vincles.
Més enllà del Cens, les iniciatives es diversifiquen. D’editorials a llibreries i, per descomptat, concursos. La celebració de certàmens té un paper notable en la difusió de llengües i cultures. Permet un espai que incita l’activitat cultural, oferint un reconeixement oficial i legítim. En el cas de l’occità, el concurs més important és el premi Robèrt Lafont. Sota el nom d’una de les més destacades figures de l’activisme occitanista, aquest certamen celebra les entitats i individus que fomenten la llengua d’oc. Malgrat començar sent part dels premis Pompeu Fabra l’any 2010, el 2013 va esdevenir un concurs independent promogut oficialment per la Generalitat de Catalunya. En la darrera edició del premi, celebrada el desembre de 2022, s’ha atorgat el guardó ex aequo a la periodista Lissa Escala i al lingüista i sociolingüista Xavier Lamuela.
El projecte Òc Brigada Internacional n’és un de recent. De la mà de Marc Serrats i Carles Bleda, que ja van organitzar la Brigada fa una dècada, arriba la proposta d’un llibre i cançoner de música occitana. Aquest projecte vol portar les melodies tradicionals i de la Nòva Cançon als més joves, per tal que la música occitana perduri en la memòria de les noves generacions catalanes. Es tracta d’una iniciativa que remarca el paper de la cultura en la difusió de la llengua a Catalunya. Com ens diu Jaume Figueras:
“Com es fa la promoció més enllà de les institucions? Entrant en la cultura. L’occitanisme mai no ha estat massa present en la cultura catalana. (…) S’hauria de ser present en el camp de la cultura. Per què? Doncs perquè el prestigi el tindríem segur per la qualitat del patrimoni cultural occità.”
La Llei de l’Occità, Aranès a l’Aran, va oferir a la llengua d’oc el reconeixement legal que es mereix. També ha fomentat la seva presència a les escoles de la Vall d’Aran i, encara que de forma molt limitada, als mitjans de comunicació públics. No obstant això, les mesures de la Generalitat no asseguren la persistència de l’occità a Catalunya. És més, tot apunta al fet que la situació està empitjorant. Figueras afirma que:
“El nombre de persones amb una competència activa de l’occità es reduirà de manera dràstica. En aquests moments no sabem si hi ha 1 milió o 800.000 persones que poden parlar occità (una altra cosa és si decideixen fer-ho en la seva vida quotidiana). (…) Només tenim enquestes de caràcter departamental i regional. (…) I això ens diu que d’aquí 20 o 30 anys potser en serem 150.000. La reducció, per tant, hi és.”
El nombre de nous occitanòfons no pot compensar la pèrdua dels actuals parlants d’occità, molts dels quals tenen més de 70 anys. Però, potser, aquesta no és la qüestió. Hem vist diversos exemples d’iniciatives per la protecció i promoció de la llengua d’oc. Algunes se centren en l’aspecte lingüístic, en el seu estudi i ensenyament.
Altres celebren la cultura occitana i la fan arribar al gran públic. Les grans impulsores de la llengua són aquestes associacions; les que, tot i ser afavorides per la base jurídica de l’Estatut, han construït per si mateixes una xarxa de promoció cultural. Són entitats que neixen de l’amor a l’occità i al seu patrimoni.