David Yudes, un dels pocs ballarins espanyols actualment al Royal Ballet de Londres, vol donar un impuls al ballet català des d’Anglaterra.
És un ballarí català, que treballa com a solista al Royal Ballet de Londres. Es va incorporar a aquesta companyia l’any 2014 gràcies al Premi de Lausanne. Abans d’això, havia guanyat diverses competicions, a Rússia, Itàlia, i França. El seu interès per impulsar la dansa a Catalunya el porta a fundar l’Associació Internacional de Ballarins de Catalunya l’any 2021, mitjançant la qual vol crear una xarxa de suport transnacional.
Introducció
És diumenge a la tarda, un dels pocs dies lliures que la prestigiosa institució del Royal Ballet de Londres dona als seus ballarins, i David Yudes ens convida al seu apartament a través del rectangle ja familiar de Zoom.
El jove ballarí català fa anys que troba a faltar els cels blaus mediterranis des de la capital anglesa, on es guanya la vida com a ballarí solista a la companyia del Royal Ballet de Londres. Els seus inicis, però, se situen a la més propera Badalona, punt de partida del recorregut professional que ens disposem a traçar amb la següent entrevista. Malgrat la distància geogràfica, David Yudes manté casa seva en ment, i tant ell com la seva mare han treballat de valent per posar en evidència la importància del ballet en el context català. Ella, la Marisa Yudes, va començar-ho amb la Gala de Ballarins Catalans al Món, que se celebra anualment a la Factoria Cultural de Terrassa. Ara, el David Yudes continua aquestes iniciatives amb la creació de l’Associació Internacional de Ballarins de Catalunya.
Carrera professional
L’amor i dedicació al ballet et ve ja de família, amb la teva mare, que té una escola de dansa a Badalona. Ens pots parlar una mica de com et vas iniciar al món del ballet?
Sí que és veritat que la meva mare tenia una escola de dansa a Badalona, des d’abans que jo naixés. Jo vaig començar quan tenia quatre anys, quan li vaig preguntar a la meva mare si podia provar una classe. Suposo que era [un interès] que jo sabia que estava allà, que era de família. Suposo que em va agradar molt, i vaig continuar, però amb sis anys també vaig començar a jugar a futbol.
Quan jo tenia vuit anys, a l’acadèmia de la meva mare vam tenir l’oportunitat de fer un intercanvi amb una escola de dansa a Rússia i els que anàvem a Rússia competíem a un concurs. Així, vaig poder participar en la que va ser la meva primera competició, i vaig guanyar. Allò va ser com “ostres, aquí hi ha alguna cosa…”. Vaig continuar participant en moltes competicions a Espanya, on vaig començar a guanyar, i a partir d’allà, tot va anar molt rodat.
Quan vaig guanyar la semifinal del Youth American Grand Prix, a Itàlia, em van donar beques per anar a estudiar a diverses escoles, i vaig haver de deixar el futbol. Va ser un canvi que em va fer adonar que em volia dedicar a això.
Així que decideixes que t’hi vols dedicar professionalment, i et trasllades a l’Académie Princesse Grace de Montecarlo. Com vas viure personalment un canvi tan gran de país, d’idioma, d’amics…? Va ser difícil?
Personalment, als onze o dotze anys ja deia als meus pares que volia marxar de casa. Tenia moltes ganes de sortir i anar a estudiar a un altre lloc, sobretot perquè a Espanya no tenia tantes oportunitats. També era molt petit per entendre les coses del tot. El primer any a Montecarlo, als tretze anys, vaig estar-hi molt bé. El segon any em va costar una mica, em vaig adonar que havia deixat la família. Em va afectar després. Però després d’això van ser quatre anys molt bons, amb molt bons records.
I pel que fa a la formació escolar tradicional, com compaginaves els estudis amb el ballet?
Em vaig apuntar a l’Institut Obert de Catalunya, per poder continuar l’ESO. Vaig poder compaginar-ho, ja que l’ESO la fan més fàcil que a l’institut convencional. Així em vaig treure l’ESO i en el meu últim any a Montecarlo, el meu director va decidir presentar-me al Grand Prix de Lausanne. Vaig parlar amb els meus pares i els vaig dir que ja estava en una situació on havia de deixar d’estudiar, que havia de concentrar-me només en la dansa.
Així és com l’any 2014 et presentes al famós Prix de Lausanne, guanyes, i amb tan sols disset anys, se t’obren les portes d’entrada al Royal Ballet de Londres. De nou, vas haver de canviar d’entorn en tots els aspectes. La formació de ballet et prepara per a tots aquests canvis?
Va ser complicat… Jo mai havia pensat que era un ballarí pel Royal Ballet, no creia que el meu estil encaixaria amb aquesta companyia. De fet, el meu somni havia estat anar a l’American Ballet, a Nova York. Quan vaig arribar a Lausanne va ser quan vaig començar a obrir la ment a més opcions mentre parlava amb directors de diferents companyies. Quan guanyes al Premi de Lausanne, pots escollir on anar. La companyia, que és partner amb el Premi de Lausanne, t’ha d’acceptar durant un any, però això no vol dir que després t’hi puguis quedar. Jo volia anar a l’American Ballet, que era partner amb el Premi, però resulta que era la companyia jove la que era partner, no la gran. Abans de la final et fan escriure quatre o cinc companyies on t’agradaria anar, i jo vaig posar el Royal Ballet, l’English National Ballet i l’American Ballet, tot i que no hi volia anar realment. També havia parlat amb el director del Houston Ballet, i m’havia dit que estaria encantat de rebre’m. En acabar la cerimònia, després de guanyar, la Tamara Rojo va venir a parlar amb mi i em va dir que ella estaria encantada que anés a l’English National Ballet. Aquell dia no hi havia ningú del Royal Ballet.
Així doncs, com vaig acabar allà? Doncs em vaig adonar que el meu somni era ser un ballarí de companyia gran. El meu director a Montecarlo va enviar uns vídeos meus al director del Royal Ballet, dient-li que hi volia anar. El director del Royal Ballet va respondre que li havien agradat molt els vídeos, i em va dir que hi anés per un any, tot i que no va prometre res. Rebre un correu tan positiu del director del Royal Ballet, tot i tenir altres opcions tan bones, em va fer voler anar directament cap a aquesta opció. Realment hi ha poca oportunitat d’entrar al Royal Ballet si no ets de la mateixa escola, així que vaig dir “endavant”. I aquesta és la història.
I ha sortit bé.
I ha sortit bé. El primer any vaig estar quatre mesos fent només de figurant, però després va haver-hi algú lesionat i em van sortir moltes oportunitats, cosa que no era gaire comuna. I al final de la temporada em van oferir un contracte. Aquí els contractes són indefinits, un cop tens un contracte ja el tens de per vida.
Com es viu la feina de ballarí en una companyia tan gran i prestigiosa? Creus que hi ha més oportunitats, o al contrari, molta competitivitat?
Crec que les companyies van per fases. Quan jo hi vaig arribar, la companyia estava en un moment de canvi, necessitaven molta gent per certs rols. Hi havia molta gent gran, i poca gent jove que pogués ballar alguns papers complicats. Ara és una altra història; tenim molta gent jove, i suficients ballarins, molt bons, per omplir aquests rols. Per això, ara falten oportunitats per la gent jove, perquè hi ha molta gent que intenta entrar i no se li pot donar oportunitat a tots. Per exemple, jo ara soc solista, però ballarins de la meva edat, amb vint-i-cinc anys, encara estan al cos de ball. Potser vaig tenir una mica més de sort pel moment en el qual vaig entrar.
I sí que hi ha molta competitivitat, competitivitat sana. Però és una companyia molt gran, som uns cent ballarins, i a vegades costa, sí.
Vida com a ballarí
Com és el dia a dia d’un solista del Royal Ballet? Segueixes una rutina estricta?
No hi ha una rutina especial, és la mateixa per tots: tots fem classe i assagem. La diferència rau en els papers que fem. Si ets cos de ball, estaràs ballant a cada producció, a tots els espectacles, estaràs sempre present. En canvi, com a solista, amb papers de solo o més importants, no balles cada espectacle. Jo aquest any he fet diversos papers rellevants, però de vint espectacles jo només n’he fet dos. És adaptar-se als rols que tens. Els principals, per exemple, ballen tres o quatre espectacles a cada producció.
Per algú que ha viscut sempre dins d’aquest món, creus que es viu molt com una bombolla des de dins, o hi ha la possibilitat de separar feina i vida personal?
És complicat separar-ho. Ho puc fer una mica, però si hi ha alguna cosa que m’afecta el meu lloc de treball, sobretot negativament, m’afecta també a la vida personal. Crec que els ballarins, en general, vivim dins d’una bombolla, i ens costa sortir d’aquest món i ser conscients del que hi ha fora. Intento ser una persona molt realista, i veig ballarins que tenen molt d’èxit i que a vegades se’ls hi puja al cap. I penso en com potser la dansa, si la mires des de més lluny, no és tan important. Al final és un art que està molt bé, hi ha gent darrere, però no és el futbol o el tenis, per exemple. Òbviament, pots ser una estrella, tot i que no considero que siguem celebritats en aquest sentit. A vegades ens costa diferenciar-ho i sí que ens costa veure-ho des de fora.
El 2020, com sabem, arriba la pandèmia, i té un efecte immediat sobre tots els àmbits, però especialment en la cultura. Com va ser haver-se d’adaptar a un canvi tan gran i tan sobtat?
Personalment, ho vaig viure bastant bé. Des de la companyia ens van facilitar fer classes per Zoom. Jo vaig tenir la sort de poder marxar a casa bastant d’hora, i el que vaig fer va ser fer classes, però a l’escola de la meva mare amb un dels professors. Però pel que fa a la companyia, sí que va afectar molt, i encara s’està recuperant econòmicament. De fet, ens van haver d’abaixar el sou. Però, personalment em va anar bé tenir una mica de temps lliure, tenir aquest descans psicològic i estar a casa, que mai tenim l’oportunitat de fer-ho.
Una de les innovacions nascudes en la pandèmia va ser el rol que hi van jugar les noves tecnologies. En què creus que pot ajudar aquest format digital i innovacions al món de la dansa?
Penso que òbviament la dansa s’alimenta molt de la seva història, dels coreògrafs, de les produccions antigues… Al Royal Ballet, de fet, es fa molt. Tenir el vestit, per exemple, de la persona que l’havia portat fa trenta anys, és brutal. La cultura de la dansa està molt arrelada al passat, i la gent que està al càrrec de la dansa és majoritàriament gent gran, que ha estat molt de temps en aquesta indústria, i crec que ajudaria molt que això es renovés una mica. Una manera de fer-ho és amb les xarxes socials, fent-ho més de masses, que la gent vegi com són les coses en realitat. No fent sèries de Netflix que mostrin les coses de certa manera, que la gent que fa aquestes sèries no tenen ni idea de dansa… Al final, aquestes coses no ajuden. Necessitem gent jove que sàpiga de dansa, i que vulgui fer coses noves. Les xarxes tenen un paper molt important per fer difusió i obrir-ho al públic general. Però per això hem de ser honestos i mostrar les coses tal com passen a la realitat, fent-ho interessant pel públic.
Precisament, un projecte molt interessant que ha sorgit recentment i del qual ets president, té una gran base en les xarxes socials. Es tracta de l’Associació Internacional de Ballarins de Catalunya, o @Ballarins.cat. Com va sorgir aquesta associació? Ens pots explicar una mica de què es tracta i els seus objectius?
L’Associació va néixer perquè la meva mare fa una gala anual, la gala de ballarins catalans a món, on reuneix ballarins catalans. A Catalunya la dansa ha estat bastant inexistent, costa molt, i a Espanya en general estem una mica endarrerits en aquest sentit. La idea, era i fer visible que hi ha molts ballarins a fora treballant que són de Catalunya. Parlant un dia amb el Salvador Martínez, amic meu des de fa anys, va sorgir la idea. Li vam donar unes voltes i va començar a evolucionar el projecte que volíem fer. Realment, l’associació és un projecte de futur, i està anant lent perquè tenim moltes idees, però volem saber realment el que volem fer. Creiem que el nostre pròposit amb l’associació és important a Catalunya, perquè veiem que l’ambient aquí és de molta toxicitat. Entre escoles, per exemple, hi ha moltes enveges i competitivitats que han existit sempre. En la nostra associació, tothom del món de la dansa hi pot entrar, però les persones que prendran les decisions seran ballarins. Volem fer de pont i poder-nos ajudar entre tots. A Catalunya no s’ha fet mai, no ens hem posat mai d’acord. Tot i això, volem abastar moltes coses més enllà d’una associació típica, com per exemple fer un pòdcast, tenir professors en línia perquè la gent pugui fer classes, professionals de la psicologia, nutrició… moltes coses. Volem fer que la dansa a Catalunya vagi cap a la direcció correcta.
Plans de futur
I personalment, quins plans tens a llarg termini? Tens planejat tornar en algun moment?
Sí, segur que tornaré a Catalunya. Tinc pensat quedar-me a viure allà, quan senti que ja no puc donar més aquí, tingui l’edat que tingui. No sé en quants anys exactament, la meva carrera no sé ben bé per on anirà, però voldria enfocar-me en l’associació i potser a l’escola de la meva mare.
I per acabar, tres preguntes ràpides i fàcils:
Quin és el paper preferit que has interpretat?
Mercutio, de Romeu i Julieta, aquest any.
Quin és el que t’agradaria interpretar en un futur?
No en tinc pensat cap de concret.
Prefereixes les obres clàssiques, o de nova creació?
Clàssiques!