Es parla molt de l’extinció del català a causa dels seus pocs parlants, però realment és així? O simplement és objecte d’accions polítiques que l’empetiteixen i la invisibilitzen?
Què és una llengua minoritària? I una llengua minoritzada?
Per posar-nos dins de context, cal deixar clars els dos principals conceptes, què és una llengua minoritària i què és una llengua minoritzada. Una llengua minoritària és aquella que és considerada menor a causa de la seva extensió tant geogràfica com demogràfica dins un estat. És un terme comú i en el seu significat usual es tracta des de l’adjectiu “minoritari”, el qual significa que “pertany a la minoria” i, per tant, en el mateix sentit s’aplica a les llengües que pateixen una disminució de parlants.
En canvi, una llengua minoritzada és un terme que s’aplica a tot codi lingüístic que no és reconegut en l’àmbit legal o bé en l’ús social. Per raons d’imposició d’una llengua exògena tampoc s’ha de tenir el coneixement d’aquesta en la història d’un mateix territori on conviuen dues llengües. Aquest procés es dona en situacions on l’ús d’una llengua dominant té el suport de l’estat i l’ús de l’altra llengua queda subordinada. Per això entra en joc el poder polític i administratiu per determinar com pot influenciar la parla d’una llengua arreu del territori, sigui socialment o personalment. Es pot dur a terme implícitament, és a dir, des de la ideologia nacional dels dirigents d’un estat o bé explícitament, que estigui prèviament planejat.
Estadístiques de la llengua catalana i la seva situació.
Segons un estudi de l’Institut Ramon Llull, la llengua catalana és de les mitjanes de la Unió Europea en nombre de parlants, al costat de llengües com el suec, el grec o el portuguès d’Europa. Gairebé un terç de la població d’Espanya (29%) viu en territoris on la llengua pròpia és el català.
Per aquest mateix motiu, podem considerar que el català s’allunya cada vegada més a la possibilitat de ser considerat minoritari dins l’estat espanyol i la Unió Europea. De fet, és la novena llengua parlada dins la UE, oficial Andorra i cooficial en comunitats autònomes com Catalunya, les Illes Balears i Comunitat Valenciana. Com a informació addicional, però sempre rellevant, el català és present en tots els mitjans de comunicació dels territoris catalanoparlants, té tradició i està normativitzat i estandarditzat per consens acadèmic.
La situació lingüística i en quins aspectes notem la seva minorització.
L’Informe de política lingüística del 2018 fa un recull sobre els coneixements del català, en aquests podem contemplar el creixement de la llengua des del 2013. El nombre d’habitants a Catalunya és d’uns 7.747 milions, dels quals un 94,4% entenen la llengua, el 81,2% el sap parlar, el 85,5% el sap llegir i el 65,3% el sap escriure.
Si a partir d’aquestes dades podem confirmar que el català no és una llengua minoritària a Espanya, com podem saber que és una llengua minoritzada? Si fem cas a la definició del TERMCAT, podem entendre que la llengua pateix una sèrie de restriccions en el seu territori provinents de l’estat espanyol i causades per aquest mateix que deixen el català en segon pla quan està legalment acceptat com una llengua cooficial juntament amb el castellà.
“Avui dia, la situació de la llengua catalana a l’Estat espanyol és la següent: tot i que el reconeixement legal de què gaudeix és important, és menor que el que té el castellà (que, a diferència del català, és de coneixement obligat i, a més, és oficial fora del seu domini lingüístic). L’eficàcia de la política lingüística duta a terme als Països Catalans, bastant poc coordinats en aquest aspecte, es ressent d’aquesta inferioritat legal i de l’actitud de les autoritats estatals, desfavorable a la diversitat lingüística, però també de les mancances de l’actuació de les diverses administracions (rellevants sobretot al País Valencià)”.
L’estat i els seus efectes.
A causa d’aquest canvi de llengua que es produeix a diferents àmbits, el català passa a ser una llengua subordinada del castellà. D’això se’n diu substitució lingüística, és a dir, aquest procés de reemplaçament d’una llengua a una altra que no està tan reconeguda tant a escala legal com en l’ús social.
Per entendre aquesta minorització que patim els catalanoparlants hem de tirar molts anys enrere, quan es va iniciar aquesta llarga persecució i marginació per part de l’estat espanyol, el qual avui en dia, tot i haver-ho normalitzat continua succeint. Encara que sigui considerada una llengua cooficial, segons la plataforma per la llengua afirma el següent;
“Pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d’ús en un territori determinat, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la major part d’ocasions o àmbits en què cal usar la comunicació verbal”.
Un dels àmbits més poc reconeguts és el judicial, és hostil i margina per complet l’ús normalitzat i quotidià de la llengua. A l’hora de dictar una sentència ens podem trobar amb un munt d’obstacles que impedeixen que es faci en català. Sense anar gaire lluny, l’any 2017 només un 8,2% de totes les sentències dictades a Catalunya van ser en la mateixa llengua.
I perquè s’evita el seu ús tot i ser una llengua oficial en el territori català?
El coneixement que es requereix per exercir una funció de pes administratiu als jutjats catalans no implica l’ús de la seva pròpia llengua. Fet originat des de l’administració espanyola que discrimina tant explícitament com implícitament aquest dret que té la ciutadania a poder utilitzar la seva pròpia llengua a l’hora de gestionar qualsevol mena de situació. Quan menciono què és explícit i què no ho és, em refereixo a la visibilitat que dona l’estat a aquesta discriminació lingüística. Per posar un exemple, que un advocat treballant dins de territori català no hagi estudiat la legislació en català és un cas de discriminació lingüística implícit, ja que en cap moment la llengua se li ha presentat com una prioritat, sinó que s’ha deixat en segon pla atès de la seva marginació i sabent que sempre s’ha pogut recórrer al castellà.
De manera explícita em refereixo al fet de demanar obertament aquest canvi de llengua o fins i tot recórrer a la vexació per parlar-ho. Des de l’any 2007 s’han registrat un total aproximat de 160 casos en què es negava l’atenció al ciutadà per parlar en català, arribant a posar multes per no atendre a l’exigència de parlar en castellà a un policia en aplicació de la “Llei mordassa”.
A mesura que ens endinsem en la política de l’estat espanyol podem veure com el català és una llengua amenaçada i per la qual cosa segueix en perill. Tot i tenir un nombre de parlants bastant nombrós i ser considerada una llengua reconeguda en la teoria, s’ha de tenir en compte que a la pràctica empetiteix quan és tractada per forces superiors polítiques amb ideologies contràries més enllà de la llengua.
“L’Estat espanyol incompleix desenes de punts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o minoritàries tenint en compte només els incompliments envers el català”
Malauradament, encara que la llengua catalana estigui lluny de ser una llengua oficial reconeguda com a tal, gaudint dels drets i les llibertats que li pertoquen, no és una llengua acabada. És una llengua que perdura i perdurarà si li posem dedicació i no permetem que trepitgin la seva riquesa en conseqüència d’actes banals iniciats des de l’odi.