Roserona va néixer el 2021 quan la cantant cardedeuenca Roser Canet va apostar pel seu projecte musical en solitari. Després de posar veu a diversos senzills com sorrasoliaigua, el febrer del 2023 la cantautora publica ombres d’amors perduts, el seu primer EP, marcat per la quotidianitat, l’amor i la tendresa.
«Ara mateix és difícil definir-me perquè estic en un procés de crear com sono»
Quan vas decidir que et volies dedicar a la música? Què et va portar a llençar el 2021 el teu primer senzill, sorrasoliaigua?
El meu instrument és la veu, el cant. Vaig començar amb catorze anys, força tard. Vaig fer teatre musical i m’agradava molt, i només feia cant. També sabia quatre acords de guitarra i amb això anava component cançons. A més, tenia un compte d’Instagram on penjava covers, encara que només tenia 2.000 seguidors.
A partir d’aquí The Tyets, que coneixien a la meva germana (Juliana Canet) i per això em coneixen a mi, em van escriure perquè els agradava el que feia i penjava, i em van proposar produir-me una cançó, perquè creien que feia coses guais. Vam quedar i vam gravar el que va resultar ser sorrasoliaigua. Per tant, una mica m’hi vaig trobar, però estic encantada d’haver tingut l’oportunitat de publicar els meus temes propis i començar així el meu projecte.
D’on sorgeix el teu projecte ja ho has explicat una mica. Però per què el nom de Roserona?
Aquest Instagram que deia jo el vaig crear per penjar covers, i es deia Rosenet, perquè els meus amics em diuen Rose, de broma i Net del meu cognom, Canet. Típic d’adolescent de catorze anys. Quan em vaig plantejar començar a publicar temes propis, vaig veure que aquest nom realment no m’agradava. Roserona és el diminutiu de Roser, i és com em diuen la meva família, perquè a la meva família hi ha moltes Rosers i jo soc la petita, així que soc la Roserona. Va ser per això.
Les cançons que has publicat tendeixen a un pop metafísic, però amb una empremta molt pròpia. T’emmarcaries en algun estil musical concret? O quines característiques musicals creus que et defineixen?
De moment he tret només un EP i dos temes, que han estat molt col·lectius. Trobo que ara mateix és difícil definir-me perquè estic en un procés de crear com sono. Potser diria que m’emmarco en l’Indie Pop.
Les teves cançons tracten la quotidianitat. Per què has triat aquest vessant per tractar en la teva música? Hi ha altres temes que t’agradi tractar quan compons?
Al final escrivim i componem sobre el que ens passa, i per això és quotidià el que explico a les meves cançons. Si estic trista i vull anar a la platja amb els meus amics canto això i si estic enamorada canto que estic enamorada. Penso que és així.
El febrer va sortir teu primer EP de sis cançons, ombres d’amors perduts. Com ha estat el procés de produir el disc? T’ha ajudat algú?
La idea de l’EP va sortir l’estiu del 2021, quan vaig tenir covid en un moment en què encara no hi havia les vacunes i vaig haver de confinar-me deu dies a l’habitació. En aquest moment em va sorgir la idea, encara que era molt diferent del que ha acabat sent. El que vaig pensar es deia vinyetes d’amor i volia que fos un recull de totes les cançons que havia compost sobre l’amor, barrejades. Vaig exposar la idea al Biel Colomer de Massaviu, que ara és el meu productor musical, i vam estar-hi treballant. De fet, ho vam canviar gairebé tot, lletres i melodies, fins que vam crear l’EP que ha sortit publicat. Les lletres sobretot les vam treballar amb el Miki Lloret que també és del grup Massaviu. Va anar així.
Com ha estat la rebuda de l’EP? N’estàs satisfeta? Com va la promoció?
Estic contenta perquè fins que no tens un projecte que ha vist la llum, és difícil fer entrevistes com estic fent ara. Estic en un moment molt bonic en què m’estan començant a sortir concerts, també he muntat una banda amb uns amics per fer els concerts, em comencen a sortir entrevistes. Una cosa magnífica, parlar del que crees, perquè al final ho fas per compartir.
«És molt genuí intentar comunicar amb un idioma que no domines molt»
I el títol, ombres d’amors perduts? Abans has deixat entreveure quin n’era el significat, però explica exactament a què es refereix o què és el que vols transmetre.
Quan vaig pensar l’EP, les cançons i el seu contingut es referien a coses que vivia en aquell moment, totes les cançons es referien a coses recents que havia viscut. Eren cançons molt d’amor adolescent, toca.
Hem estat treballant gairebé un any en la sortida del disc i ara ja tinc vint anys, i crec que hi ha hagut un canvi entre la Roser que va compondre la primera cançó amb setze anys i qui soc ara. En aquell moment vaig tenir un dilema, perquè una part de mi encara sentia les cançons molt a prop meu, però alhora les veia molt llunyanes perquè creia que ja no era la mateixa Roser. Les històries ja no m’interpel·len com ho feien abans. Per això vaig canviar la idea de l’EP, més a escala estètica i de títols. Ombres d’amors perduts perquè d’alguna manera ja no m’importen, són ombres i són passats. Però alhora són d’amor, un concepte molt potent.
Ens han cridat molt l’atenció la primera i l’última cançó de l’EP, que no sé si les pronunciaré bé, que es diuen chiacchierando i come amiamo, en què surts parlant italià. Com és això?
Això és una mica random. Aquestes cançons van ser les últimes que vaig compondre, al final del procés, perquè les altres cançons soles no feien la sensació d’EP, és a dir, necessitàvem algun element que ho ajuntés tot. A més, també trobava que em sentia llunyana i propera als temes al mateix temps i volia explicar-ho d’alguna manera: presentar-ho, que hi hagués una mica de context. Com en un treball acadèmic, en què has de fer context històric i conclusions? El mateix.
Com que vaig fer italià el primer semestre de primer de carrera, perquè és obligatori estudiar un idioma, i la meva mare parla italià perquè va estar vivint a Itàlia durant un temps, a vegades fem una frikada que és parlar en italià, fer speaking. Jo no en sé gens, gairebé només sé posar l’accent i quatre paraules, però així practico. I un dia, quan ho fèiem se’m va ocórrer gravar-ho i musicar-ho, mentre parlem d’amor amb italià. Perquè a més amb la meva mare parlem molt d’amor. Ho vam fer i va quedar molt bonic. Em sembla molt especial perquè, a més, es nota que no sé parlar italià. És molt genuí intentar comunicar amb un idioma que no domines molt.
És una manera d’experimentar amb la llengua.
Exacte, i amb l’expressió, que et fa plantejar i jugar amb explicar-se amb menys recursos.
«El meu somni és una col·laboració amb l’Artur de Socunbohemio»
A banda del teu primer EP, justament fa un any va sortir El Bany, una col·laboració que vas fer amb el grup valencià Vienna. Com va sorgir la idea? Us coneixíeu?
Jo a Vienna els havia escoltat, però no els coneixia personalment, perquè són d’Alacant, i bàsicament em van obrir per l’Instagram i em van exposar que tenien un tema, ja compost, i que els agradaria molt que hi col·laborés. Me’l van enviar, el vaig escoltar, em va agradar, i endavant! A més a aquesta col·laboració li tinc molt d’afecte perquè gràcies a ella vaig poder actuar als Premis Enderrock amb ells, i va ser un moment fantàstic.
I amb Iglú, la banda barcelonina amb qui vau publicar Punt i Final?
Iglú és diferent. Els dos membres del grup es diuen Marc. Els Marc d’Iglú els conec perquè són amics de Massaviu, que són amics meus. L’any passat hi va haver un moment en què fèiem moltes festes i quedàvem molt per fer música, anar a concerts… Em van dir que tenien un tema mig fet i que els agradaria que me’l mirés amb ells, i en aquest cas sí que vam quedar i vam compondre junts. Jo els vaig portar unes lletres i el vam gravar. Va ser molt maco.
És a dir, va ser una col·laboració en què vas compondre. Tens alguna col·laboració futura que t’agradaria fer? Li vols tirar la canya a algú a través d’aquesta entrevista?
És que ja ho he fet. De fet, és amb la persona de la Indústria Musical que fa més temps que som amics, que és l’Artur de Socunbohemio. Des que ens coneixem, que jo encara no havia tret el primer senzill i ja parlàvem de fer un tema junts. Però com que som tan amics i portem vides molt boges, quan quedem és per fer un cafè, i triguem tant a posar-nos al dia que mai arriba el moment de posar-nos a compondre. Així i tot sí, el meu somni és una col·laboració amb l’Artur.
«Em sembla que no soc sincera si parlo en castellà perquè és imposat»
Com valores la qüestió de la llengua a la teva música? T’has plantejat mai deixar de cantar en català?
De fet, em van proposar de fer una col·laboració en castellà, i vaig dir que no. No tindria res en contra de fer una cançó amb algú qui canta en castellà, mentre jo pogués cantar en català, o en l’idioma que em surti. Però no compondré en castellà perquè no el faig servir en el meu dia a dia. No m’expresso mai en castellà. De fet, faig una cosa molt catalana que és viure el castellà una mica com un mem. Només l’utilitzo per fer bromes o quan em vull prendre les coses poc en sèrie. Potser, si mai fes un tema, seria més en aquest sentit, fent servir el castellà en aquest vessant. Així i tot, em sembla que no soc sincera si parlo en castellà perquè és imposat.
A més, hi ha molts altres idiomes. Per exemple la introducció que he fet en italià m’ha encantat. I la Julieta i l’Artur de Socunbohemio tenen temes en francès, o la Mushkaa barreja castellà, català i anglès, i sona molt bé, també és sincer. Al final és fer el que et ve de gust, encara que repeteixo que no em forçaria mai en fer un tema en castellà per arribar a més gent.
«Escriure en minúscules em sembla més proper i m’agrada més»
Això d’escriure els títols i el teu nom artístic amb la primera lletra en minúscula d’on surt? Té algun significat?
De fet, últimament m’ho he preguntat a mi mateixa, perquè va ser una decisió que vaig prendre molt al començament. Molta gent de la meva generació per escriure per WhatsApp no utilitzem majúscules, ho escrivim en minúscules, i també en els posts que faig per a altres xarxes socials, em sembla més proper i m’agrada més. Una mica com si fos lletra lligada, per això ho vaig decidir així. Però no és res que vulgui marcar com a característic meu. És simplement una cosa de l’EP, que vull que estigui escrit en minúscules. Però no vol dir que si trec altres temes, respectin aquest estil.
És com si hagués escrit la portada d’un disc amb lletra lligada, un element simplement estètic, però no un tret característic de la meva persona i la meva música. També penso que acabo de començar i puc tirar per moltes bandes, i no em vull limitar a res.
«A vegades sento que el temps se m’escapa, i m’agradaria apostar per la música»
Com portes la combinació d’estudiar a la Universitat i dedicar-te a la música al mateix temps?
Tot un tema. A més, estic en un mes de canvis vitals molt bojos. A mi m’agrada molt el grau que estudio, l’espai físic de la Universitat i la gent que m’envolta aquí. Alhora, últimament penso que si només fos perquè m’agrada la carrera, l’hauria deixat. Però tinc els amics i l’espai. Estic a tercer i l’acabaré. Però ho porto bé. No em dedico a la música, no guanyo diners. He de treballar i també tinc la meva vida, a vegades és difícil combinar-ho tot. No visc a Barcelona, però estic cada dia a Barcelona, fet que vol dir fer dues hores de tren al dia. A vegades sento que el temps se m’escapa; no obstant això, ara deixaré la feina i m’agradaria centrar-me més en la Universitat i estudiar música, perquè he començat llenguatge musical. Per tant, m’agradaria deixar la feina i aposar per la música.
Algun concert programat per apuntar-nos a l’agenda?
Sí! Que pugui dir, dos. Un és el Festival Maig, on també toca en Pau Vallvé i és a Santa Coloma de Queralt. Això és pic de la fama, sincerament. Serà molt xulo, anirem amb banda i us convido a tots. En format duo toco a la Sala Clap de Mataró com a talonera de Socunbohemio, que això em fa molta il·lusió. També al Festival Macroclima de Camprodon, on també toca el Pau Vallvé. Anirem amb la Tània Renau, una amiga meva que tocarà el piano. I aviat per Barcelona, potser, així que estigueu atents a les xarxes!
En la proposta del directe et sentirem en solitari o t’acompanya alguna banda?
Fins ara havia fet duo sempre als concerts, perquè com que no havia tret l’EP, sempre m’acompanyava el Biel Colomer, el productor, o l’Armand, un amic meu del poble que toca la guitarra. Ara, amb la sortida de l’EP, vaig pensar que seria una bona opció muntar un directe amb banda i aposar per ella. Tot i això, a vegades el format del concert no depèn de mi, sinó del caixet que et proposen i el format.
Ara mateix aposto per la banda. La banda està formada per la Tània Renau al teclat, l’Addaia de Febrer a la guitarra, el Pau Pavón a la bateria i l’Oriol Colomer al baix. La Tània és una amiga meva del poble que estimo molt i està molt implicada al projecte. Estudia al Taller de Músics i em va presentar els seus amics. De cop i volta els seus amics es van convertir en la meva banda i en els meus amics. A més, el baixista, que és l’Oriol, és el cosí del Biel Colomer, el meu productor. Estic molt contenta amb la banda perquè no només toquen bé, sinó que a tots ens agrada la mateixa música i encaixem moltíssim. Estic molt il·lusionada.
