Les arts escèniques agrupen un conjunt d’estils i llenguatges molt diversos. Mentre que alguns són popularment coneguts i admirats, n’hi ha d’altres, com els del pallasso, als quals no se’ls atribueix la mateixa dignitat que a la resta.
Per a molta gent, el pallasso és aquell personatge de terror de les pel·lícules americanes, o bé, un element més de l’engranatge que constitueix el circ. Es lluita constantment per aconseguir la seva dignificació: Rhum & Cia, entre d’altres, ho fa per mitjà dels seus espectacles.
Rhum & Cia va néixer a partir de l’espectacle Rhum, fet en homenatge a Monti (Joan Montanyès), pallasso excepcional i nebot de Jordi Martínez, que va morir el 17 de maig de 2013. Des de Rhum, la companyia ha dut a terme quatre espectacles més: Rhümia, Rhumans, Gran Reserva i, finalment, El diablo cojuelo. L’últim va estrenar-se oficialment aquest 2022, al Teatro de la Comedia de Madrid, i es va representar de meitat d’abril a principi de juny.
L’obra és una adaptació de la novel·la de l’any 1641 El diablo cojuelo de Luis Vélez de Guevara, amb la dramatúrgia escrita per Juan Mayorga. És, essencialment, el subtítol del text original: una «novela de la otra vida traducida a esta». Els components de Rhum & Cia han estat encarregats de representar un clàssic: Arquetti (Joan Arqué), Martínes (Jordi Martínez), Giuliani (Roger Julià), Piero (Piero Steiner), Paganini (Mauro Paganini) i Lozano (Xavi Lozano). Ells ho veuen com una oportunitat excel·lent per demostrar que poden arribar a ser molt més que un pallasso, que poden ser la dignitat i el futur: poden fer clàssics.
Es presenten, doncs, dues trames: la de l’obra de Vélez de Guevara, amb el seu castellà del segle, i la d’una companyia que no ho veu clar, tot això del clàssic. L’espectador entra-i-surt de la novel·la, i viu noranta minuts d’aventura amb els pallassos de Rhum & Cia.
El sorgiment del projecte
La idea de treballar amb el dramaturg espanyol Juan Mayorga voltava des de feia anys. Mayorga ha seguit els espectacles de Rhum & Cia des del primer moment, i ben aviat va sorgir la proposta de treballar junts. Tanmateix, Mayorga no se sentia satisfet amb cap de les creacions que feia per a la companyia, fins que va pensar que què podia ser millor que fer la seva especialitat: un clàssic. La idea arriba pràcticament alhora que Lluís Homar, actor català i amic de sempre de Jordi Martínez, és nomenat director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC). Sense ni tan sols tenir el clàssic triat, Rhum & Cia proposa al nou director fer un clàssic representat per pallassos, amb la dramatúrgia escrita per Juan Mayorga. En sentir això, Homar diu que s’ajusta a la direcció que vol emprendre per a la CNTC i, per tant, afirma que, tard o d’hora, es portarà a terme.
Sorgeixen dues opcions, de les quals s’ha de triar una per representar: la primera, la novel·la El diablo cojuelo de Luis Vélez de Guevara; la segona, El coloquio de los perros de Miguel de Cervantes Saavedra. Després de llegir els textos i valorar quina és l’opció que s’ajusta més a la companyia, Rhum & Cia decideix escollir la segona. Mayorga, per altra banda, té molt clar que El diablo cojuelo és l’opció adequada, precisament perquè és la més esbojarrada. I així es fa. Des d’aleshores, el projecte agafa forma a poc a poc, i s’hi incorporen persones com Ester Nadal, la directora de l’espectacle, junt amb la resta de companys i companyes, essencials perquè l’obra arribi a la seva totalitat.
Tant Joan Arqué com Jordi Martínez expressen que, amb el sorgiment del projecte, apareixen temors, però, sobretot, motivació i ganes de viure el repte que suposa l’espectacle.
«Sense que estiguem espantats, no hi hauria prou motivació, i aquesta “por”, entre cometes, és el que ens motiva per tirar endavant amb el projecte», diu Martínez. A més, Arqué explica que assoleixen el repte «amb la voluntat de continuar explorant aquests llenguatges i els límits de la mateixa companyia».
Pallassos i teatre clàssic: la unió de dos universos
L’univers del pallasso i el del teatre clàssic, a simple vista, són completament oposats. Sovint, estan emmarcats dins d’uns prejudicis molt concrets: el clàssic s’associa a la serietat, als teatres i a un vocabulari ric i antic; els pallassos, en canvi, s’associen al circ, al riure i a la poca paraula. L’obra uneix aquests dos marcs i els converteix en un.
Una similitud clau entre els dos mons és el concepte de clàssic: una obra és clàssica perquè travessa les fronteres del temps i apel·la a la identificació i universalitat d’allò que representa. Això no passa només amb el teatre, sinó també amb els números de pallasso, que encara són recordats i recreats. Una altra afinitat essencial és el fet que comparteixen un objectiu: explicar històries i, en el procés, seduir. Es tracta, com diu Martínez, d’una seducció «ben entesa com des de l’escenari cap a l’espectador».
La dramatúrgia de Mayorga, personalitzada per a cadascun dels components de Rhum & Cia, és el que funciona com a vertadera traducció del temps. S’ocupa de fer un còctel dels dos llenguatges, una barreja equilibrada que es converteix en El diablo cojuelo. Mentre conserva el llenguatge de la novel·la de Vélez de Guevara, també l’alterna amb el dels pallassos per mitjà de les pauses, que trenquen la narració del clàssic i se centren en les interaccions de la companyia. Aquests incisos dins l’espectacle volen representar que, malgrat els nombrosos intents del pallasso per ser un actor de teatre clàssic, que es considera una feina molt més digna, no pot evitar que li surti la seva única veritable forma de ser. El seu llenguatge aflora per tal d’ensenyar la lluita interna que pateix per mantenir-se en el món del clàssic. El conflicte també es manifesta indirectament mitjançant la vestimenta dels personatges. A l’inici de l’espectacle, cinc dels sis components porten roba únicament blanca i negra, que transmet serietat, mentre que Martínes, que no renuncia al seu caràcter, apareix amb l’uniforme de sempre: nas de pallasso, pantalons amples i colorits i unes sabates ben grosses. La semiòtica inunda l’escenari i tots els llenguatges conviuen a la seva manera per narrar l’aventura que és El diablo cojuelo.
La reivindicació de la companyia
«Mi abuelo empezó payaso y de ahí no pasó», una de les frases protagonistes de l’espectacle, pretén transmetre la reivindicació de la companyia mitjançant la ironia. Arqué explica que «en aquesta companyia, Rhum & Cia, la ironia, el sarcasme, la distància que aquests llenguatges poden fer prendre per tocar determinats temes provoca l’efecte contrari i apel·la a la reflexió». Per tant, els pallassos utilitzen el llenguatge que més dominen per dignificar la seva feina.
“L’univers del pallasso és molt més ampli del que la gent, en general, es pensa. I, a més a més, té més dignitat i més llibertat que, en molts aspectes, qualsevol altra de les arts escèniques. Si no és el més lliure, tan lliure com el que més.” / Jordi Martínez
Rhum & Cia lluita perquè a la professió del pallasso se li atribueixi l’estatus que creuen que mereix. En una societat on, sovint, la paraula pallasso és feta servir com a insult, encara no es percep la feina amb la dignitat que li correspon. No cal, com es diu a l’obra, ser actor d’un clàssic per estar orgullós de la teva trajectòria: sent pallasso és més que suficient.
La resposta del públic
L’estrena d’un espectacle sempre genera expectació per part del públic, però quan l’estrena oficial és al Teatro de la Comedia, l’espai per excel·lència del teatre clàssic, i l’espectador es troba sis pallassos sobre l’escenari, compartint una mirada personal sobre un text de l’any 1641, l’expectativa de qui s’ho mira pot trontollar. Malgrat la incertesa, la resposta general ha estat molt positiva. Els espectadors s’han pres l’obra com una cosa nova i diferent, fet que els ha permès que s’hi endinsin i que la gaudeixin.
Els dos entrevistats asseguren que la rebuda els anima a continuar endavant i els confirma que el camí que han pres ha estat el correcte. Tanmateix, Martínez explica que no totes les reaccions han estat positives: concretament, parla d’aquells a qui ell anomena talibans, tant del teatre clàssic com del món dels pallassos. Amb aquesta denominació, parla d’aquells qui, quan surten de veure l’espectacle, es queixen del fet que hi ha massa pallassos, o bé, massa clàssic. L’artista reivindica que al teatre s’hi ha d’anar amb la ment oberta, sense saber què t’hi pots trobar i amb ganes de descobrir-ho. «No han tingut la mentalitat prou oberta per entendre que aquests dos universos es poden ajuntar i fer que passi una cosa bonica», diu Martínez.
El diablo cojuelo confirma que, dins el món de les arts escèniques, la varietat de llenguatges enriqueixen la cultura. I que, de fet, és l’obligació de l’artista buscar-ne de nous. Només d’aquesta manera poden sorgir obres com la de Rhum & Cia, riques en novetat i, en essència, diferent de tot allò que ja s’ha vist.
