L’artista com a eina conciliadora del món
Des de sempre, la música ha estat un agent fonamental per a l’ésser humà, que ha acompanyat les vides de totes les generacions i que ha contribuït a la seva evolució metafísica, cultural, social i moral. El seu lloc en el món de l’art és innegable, així com el reconeixement del paper de l’artista com l’emissor. No obstant això, la societat no acaba de ser del tot conscient de la repercussió d’aquest art pel que fa a la interpretació que fem de la vida. El músic és un dels pilars més importants per a la nostra capacitat introspectiva i comunicativa: en un món que sovint ens posa límits i constantment frisa per la caducitat del criteri propi i la creativitat, l’artista guia els individus i els ajuda a copsar la realitat de manera substancial i enriquidora. L’afany del músic de vetllar per l’experiència més real, vívida i significativa de les persones no acostuma a ser recíproc. A vegades, és tan simple com mirar als ulls a l’home que compon simfonies durant catorze hores seguides, a la dona de dits llagats que passeja amunt i avall un maletí folrat de vellut, al noi que es posa a tocar el violoncel a peu de carrer. És hora de conèixer el músic.
La pèrdua exponencial de l’individualisme en una societat de masses és evident. Aquest fet no només atempta contra l’essència del que és l’ésser humà, també el futur del seu jo social. Des del pensament i el criteri de l’individu fins a la seva conducta i l’efecte que té sobre una realitat compartida, s’ha perdut la capacitat de percebre res més que la visió que delimita l’acord comú. Tanmateix, encara queden petites espurnes del que havia estat un món creatiu, opulent i viu, i són aquestes les que encenen els fenòmens portadors d’una màgia, la qual posen al servei d’una humanitat esterilitzada. L’única manera de connectar amb el que realment està passant, de discernir els estímuls efímers i banals d’aquells que tenen un significat transcendent en les nostres vides és atenent a la labor de l’artista, sobretot a la del músic.
Músic és aquell que interpreta o compon música. Ara bé, no convé comprendre’l com un individu que ho és únicament en sentit acadèmic o professional, ja que se n’estaria obviant la veritable essència i el lloc que ocupa en la societat. Abans de descobrir-ne el sentit, però, l’hem de reconèixer en la multitud, cosa que només serà possible amb una anàlisi profunda i introspectiva de la psique. Cal deslliurar-se d’esquemes estereotípics i preconcebuts, perquè mentre alguns trets psíquics o de comportament poden ajudar a desxifrar el potencial com a músic d’un individu, no hi ha cap llei universal que permeti distingir-lo del cert de la resta de mortals. Tampoc podríem fixar-nos en els perfils que conformen els seus cercles interpersonals, pel fet que no extrauríem res més que una aproximació vaga i poc fiable del tipus d’ésser social que és.
El músic neix sense ser músic. El músic neix sent artístic, i a partir d’aquesta percepció del món i manera que té de rebre i canalitzar els estímuls se li proposa, des de fora, una alternativa d’aprenentatge que s’adapta al seu engranatge cognitiu. El tipus de formació condiciona en bona part la capacitat d’una ment prematura i amb sensibilitat artística d’esdevenir músic o no. Mauricio Conti (19), graduat en violoncel al conservatori del Liceu, va cursar els estudis primaris en una institució Waldorf, la qual empra una tècnica d’ensenyament basada en la filosofia educativa de Rudolf Steiner. L’objectiu és treballar l’estimulació continuada de la fantasia i la imaginació dels nens per tal que transitin la seva pròpia dimensió del món. Hi ha una clara contraposició respecte de la didàctica Montessori, que s’esforça per inculcar un pensament separatista pel que fa a la realitat de la ficció. Segons el tipus d’educació que rebem som més susceptibles de distingir més o menys dimensions de la realitat, amb menys o més profunditat. Tanmateix, aquesta predilecció per l’art i la contemplació íntima i reflexiva no fa el músic: en un principi, l’única cosa que té és el vot de confiança per ser portador d’una veu nova. Només l’individu condemnat a una visió hipersensible de l’entorn, que se sotmet a l’academicisme i l’autoexigència i, finalment, que sospita del reconeixement que té com a artista, és músic.
Hi ha múltiples aspectes que se li demanen a l’ésser artístic que el porten per una trajectòria individual i subjectiva. Tot i que la definició que es dona al principi queda a la superfície del que és ser músic, no deixa de ser imprescindible. L’intèrpret necessita una eina que el connecti amb la voluntat de la música. A partir d’aquí, i després de filtrar-la pel llindar de la hipersensibilitat, és capaç de transmetre-la a la societat i sacsejar-ne les consciències adormissades. Frederic Wort (49), graduat en piano al Conservatori del Bruc, diu:
“La música sempre em sorprèn en aquest aspecte: és com si fos un ens superior a mi i jo soc una mena de portador que intenta fer d’antena d’aquesta energia que es diu música”.
Així doncs, el músic no fa la música, és la música qui fa el músic, i només ell pot establir el vincle entre aquesta i el no músic. L’artista és una força central amb òrbita pròpia que no es pot conformar de ser magnètic i prou, sinó que ha d’estar constantment al servei dels seus satèl·lits per tal de mantenir-los desperts. Alliberar el so que resta silenciós en l’aire o donar veu a partitures per crear melodies no és, per tant, el propòsit final, sinó més aviat un efecte col·lateral de ser-ne l’intermediari. El que vol és traçar un fil conductor de la vida mateixa, un espai de revelació així com de consol, on s’uneixen art i societat. La música pretén trencar les múltiples barreres de la realitat, sigui quin sigui el context sociocultural de l’època, i el músic és l’únic que pot respondre a aquesta voluntat integradora.
No és estrany que el mestre s’arrossegui buscant cada vegada més al·licients un cop ha normalitzat la tanda anterior: el nivell de tolerància es troba en continu esdevenir perquè amb cada peça, melodia o ritme evoluciona a una nova versió d’ell mateix, i perquè les exigències d’un món d’hostilitat creixent són cada vegada més grans. La predisposició natural a l’anàlisi exhaustiva de les coses, juntament amb la responsabilitat de ser una mena de mecenes del poble, acaba imposant trets generalitzats de conducta entre els de la seva condició. La necessitat imperant d’estímuls recurrents alimenta la hiperactivitat cognitiva del músic, que vol satisfer la seva ànima alhora que estableix un vincle sòlid amb la realitat social: busca l’equilibri entre el seu jo individual i artístic i el seu jo social per comprendre’s, comprendre l’entorn i fer-se comprendre. Al capdavall, però, es preocupa més per l’ànima dels altres que no pas per la seva. D’això, en podem extreure dos punts de vista: que com a societat som culpables de l’explotació funcional i anímica del músic, o bé, que som autors de la cèlebre figura de l’artista turmentat. Independentment de la connotació que se li vulgui donar, no podem obviar la pressió a què se sotmet.
Oprimit per l’autoexigència i l’excentricisme, la idolatria i la crítica, el subjecte desenvolupa un dualisme cognitiu, una manera de pensar polaritzada que li permet canalitzar paradoxes i defugir, amb èxit efímer, l’ansietat. Ens adonem que la relació entre el músic i el plaer és platònica, i així ho expressa Conti en un moment de l’entrevista:
“M’agradaria començar dient que no considero que la música t’arregli la vida”.
La ment del músic és contradictòria i fascinant, un paradís bohemi que es reinventa sense parar i que ens absol d’apropiar-nos d’un «¡Adiós, Genio y Desorden!» de tant en tant. Compondre melodies cristal·lines en espais barrocs, desordenats i càlids; escriure partitures rítmiques i recarregades en ambients minimalistes, pulcres i freds, són exemples de la convivència i la complicitat d’aquest joc d’antagònics. Sigui com sigui, respon a la voluntat de demostrar que tot és viu i que en tot hi ha vida. Els processos creatius poden desenvolupar-se en un ambient tan contradictori com ho és ell: caòtic i acollidor, desendreçat i polit, buit i càlid. Amb els anys, l’individu aprèn a trobar moments de pau dins d’aquest ritme frenètic, a gestionar el fòrum on conflueixen els desitjos de la música amb les necessitats de la societat, a adreçar l’angoixa en forma d’harmonies que reconforten l’esperit. Ell es comunica per mitjà del llenguatge musical per relatar la història de la seva contemporaneïtat amb un posat de persona normal i corrent. El coneixement que té de tot el que l’envolta és tal que s’hi ajusta com si res i configura els alter ego amb la mateixa fluïdesa i determinació amb què compon una peça: el músic és tothom, però no tothom és el músic.
