La nova proposta de la directora barcelonina Laura Jou produïda per J.A. Bayona, Caída Libre, ha fet l’estrena mundial al BCN FILM FEST
Sou d’aquells que sentiu l’autoexigència arrelada i recargolada ben endins? Sovint, no ens permetem fallar, i carreguem amb tot, fins que petem. Boom. Caída Libre parla d’això. La directora barcelonina Laura Jou aconsegueix retratar en vuitanta-nou minuts l’exigència malaltissa de la millor entrenadora de gimnàstica rítmica de l’Estat, Marisol. Bernat Vilaplana ha fet el guió i J. A. Bayona ha produït aquest thriller emocional, que s’ha estrenat al Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN FILM FEST).
Marisol és una entrenadora metòdica, exigent i intransigent. Com que s’acosta el campionat mundial de gimnàstica rítmica, diposita totes les esperances per guanyar en la promesa de l’equip, Angèlica, gimnasta refugiada de la guerra d’Ucraïna. Paral·lelament, el món de l’entrenadora es desmunta quan s’adona que no pot controlar la seva vida personal, i la frustració que sent repercuteix a les gimnastes.
Belén Rueda encarna a una Marisol potent i validíssima, en un tipus de paper en què no estem acostumats a veure-la. Com sempre, es llueix. La resta de repartiment l’adopten Irene Escolar, Brays Efe, Ilay Kurelovic, Manuela Vellés i María Netavrovana.
Jou vol explicar que l’exigència portada a l’extrem no només és malaltissa per nosaltres, sinó també perquè la projectem en els altres. De manera que ens maltractem a nosaltres i maltractem als altres. El film crea un bon pretext per parlar del turment psicològic que hi ha hagut en el món de l’esport d’elit durant dècades. El petit detall que s’havia oblidat durant tots aquests anys és que la part mental, en l’esport, és fonamental, per assolir un bon rendiment. Això sovint es trasllada en una autoexigència que és fruit d’uns valors molt poc humans en l’àmbit esportiu.
Però hi ha una segona capa del relat, per mi molt interessant. Jou també vol encarnar una generació de dones que, per assolir l’èxit professional –sovint entès com el personal–, ha hagut de posar-se una cuirassa. Empassar saliva gola avall i continuar, més fortes i més dures, per fer-se valdre. Per això, entre l’espectador i Marisol es genera una mena de relació d’amor-odi que porta implícita la intriga de no saber com procedirà la protagonista.
El joc entre aquestes dues capes és una metàfora constant al llarg del film. Ordre, rigor, disciplina. Boom: també val la pena viure. Caída Libre es podrà veure als cinemes a partir del 17 de maig.