Chimamanda Ngozi Adichie és una autora nigeriana que va néixer el 15 de setembre de 1977 a Enugu, Nigèria. Va créixer en una família acadèmica a Nsukka, on el seu pare era professor d’estadística i la seva mare, secretaria de la Universitat de Nigèria. Aquesta influència acadèmica va marcar profundament la formació i el desenvolupament personal de l’escriptora.
Amb 19 anys, Adichie va aconseguir una beca per traslladar-se als Estats Units, on va començar els seus estudis de Comunicació i Ciències Polítiques a la Universitat de Drexel. Posteriorment, es va graduar a la Universitat de Connecticut. La seva passió per la redacció, la va portar a estudiar Escriptura Creativa a la Universitat Johns Hopkins i, més tard, va obtenir un màster a la prestigiosa Universitat de Yale.
La seva primera novel·la, “La flor púrpura”, va ser publicada l’any 2003. Aquest llibre, ambientat en la Nigèria postcolonial, va rebre el premi Commonwealth Writers al millor primer llibre l’any 2005. La narrativa poderosa i evocadora de la novel·la va establir Adichie com una veu literària destacada. El 2006, Adichie va publicar la seva segona novel·la, Medio sol amarillo, que es desenvolupa durant la Guerra Civil Nigeriana. Aquesta obra va ser guardonada amb l’Orange Prize for Fiction. El 2009, va publicar una col·lecció de relats breus titulada “La cosa alrededor de tu cuello”, que explora les experiències de nigerians tant al seu país com als Estats Units. El 2013, Adichie va publicar “Americanah”, una novel·la que tracta la identitat, la raça i l’experiència dels immigrants africans als Estats Units. Aquesta obra va rebre elogis universals i va consolidar la seva reputació com a una de les escriptores més influents de la seva generació. El 2015, va escriure “Todos Deberiamos Ser Feministas”. Dos anys després, el 2017, va publicar “Querida Ijeawele. Cómo educar en el feminismo”, un assaig inspirador que ofereix consells pràctics sobre com criar una filla feminista. El seu últim assaig, “Sobre el duelo”, publicat el 2021, és una reflexió profunda i personal sobre la pèrdua del seu pare i el procés de dol.
Chimamanda Ngozi Adichie s’ha donat a conèixer per la seva capacitat per utilitzar la literatura com a plataforma per donar veu a Àfrica i desfer els estereotips i prejudicis que sovint afecten la percepció del continent a escala global. En les seves novel·les i assajos, Adichie qüestiona el colonialisme, les aliances ètniques i la responsabilitat moral dels conflictes, especialment el de Nigèria, secundat per les potències mundials. Un dels temes recurrents en la seva obra és la importància de tenir múltiples punts de vista per entendre la realitat. Adichie defensa que no hem de limitar-nos a una sola perspectiva, generalment occidental, sinó que hauríem d’escoltar i valorar les diverses veus que contribueixen a una comprensió més completa i matisada del món.
A més, Adichie defensa fermament el feminisme. En els seus escrits i conferències, argumenta que defensar els drets de les dones és essencial per al progrés de la societat. Subratlla com, des de la infància, les nenes són sovint privades d’importància, poder econòmic, llibertat i independència, i com aquestes desigualtats persisteixen en l’edat adulta, privant-les del mateix reconeixement i estatus social que reben els homes. La seva veu és una crida poderosa a la igualtat i la justícia de gènere, oferint una visió clara i convincent de la necessitat de canviar les estructures socials que perpetuen la discriminació. Adichie utilitza la seva plataforma per desafiar les narratives dominants i per promoure una visió del món més inclusiva i equitativa, fent-la una líder indiscutible en la lluita per la justícia social i la igualtat.
L’última obra feta per Adichie és un escrit punyent sobre la mort del seu pare. Està dividit en 30 capítols, però per treballar-lo exhaustivament i poder analitzar-lo amb comoditat, reorganitzarem aquests 30 capítols en les quatre etapes que té el dol segons un estudi sobre el dol de la Universitat de València fet per José Guillermo Martínez Verdú: Apuntes sobre el duelo. Tot i que les 4 etapes estan bastant marcades, diversos estudis defensen que cada persona passa diferent aquestes etapes i que no tenen un ordre específic.
La primera etapa segons aquest estudi, consisteix en el reconeixement de la pèrdua. Durant aquesta etapa inicial, la persona en dol ha de confrontar la realitat de la pèrdua. Aquesta acceptació pot ser molt dolorosa, però és necessària per evitar que la negació prolongada bloquegi el procés de recuperació. La negació pot portar a una desconnexió de la realitat, afectant negativament la capacitat de la persona per afrontar altres aspectes de la seva vida. Durant tot el llibre podem veure com l’autora no accepta aquesta mort del seu pare, com s’ha de refugiar en ella mateixa, ja que la realitat que el seu pare estigui mort li és impossible d’assumir. Només en l’últim capítol podem veure clarament la seva acceptació en adonar-se que ella ha estat escrivint en passat sobre el seu pare.
Durant la segona etapa, la persona en dol comença a desconnectar emocionalment de la persona perduda. Això es manifesta en moments intensos de record i aflicció, seguits per períodes en què la persona intenta distanciar-se dels records dolorosos. Aquest alternar entre recordar i distanciar-se ajuda a desfer els forts lligams emocionals que mantenen el dol. L’etapa esmentada, també la podem observar en tot el llibre, ja que l’autora introdueix la figura del seu pare a través de les seves memòries i anècdotes com les converses que mantenien durant la COVID. Ens dona la seva visió del seu pare, i la veiem alternar entre el dolor que això li suposa quan s’adona que no podrà construir més moments amb ell i entre la felicitat que li provoquen i l’agraïment que sent per conservar aquests records.
En la tercera fase, la persona en dol integra aspectes de l’objecte perdut en la seva pròpia identitat. Això pot significar adoptar qualitats o valors de la persona difunta. El lector no coneix personalment al pare de l’autora i, per això, no es pot adonar de si aquesta tercera fase es compleix o no. El que sí que es nota, des del principi, és el gran vincle que tenia Adichie amb el seu pare i com es respectaven l’un a l’altre. Ella mateixa explica diverses vegades durant el llibre com l’admirava molt i com intentava sempre aprendre el màxim d’ell, convertint-la així en la persona que avui en dia és, tal com podem veure en cites com “Qué exquisita atención, qué interés, qué bien escuchaba” (p. 33).
En l’etapa final, la persona en dol ha acceptat plenament la pèrdua i és capaç de reconnectar amb la vida i amb altres persones de manera significativa. El dolor inicial i la negació han estat superats, cosa que permet que la persona torni a trobar satisfacció i sentit en la seva vida. L’alliberament de les inhibicions permet una nova inversió emocional en altres objectes o relacions, marcant la recuperació i el creixement personal després del dol. Tot i que aquesta etapa no es veu en l’escriptura de l’obra, podem deduir-la en els últims episodis on veiem que comença a fer coses, que ja no està tan cegada per la pena i on ella s’adona que tot i estar parlant com si el seu pare no s’hagués mort, ho estava escrivint tot en passat.
A part d’aquesta classificació que hi ha sobre les fases del dol també és molt important el que sent l’autora a l’hora d’escriure. Passa per diferents emocions, i diferents sensacions. El primer que podem indicar d’aquest llibre és que el dolor que sent és molt recent i molt personal, crea una unió molt íntima i personal amb l’autora, ja que sembla que estiguem dins de la seva ment i que veiem com ella ho veu tot, des del seu punt de vista. Abans de rebre la notícia l’autora ens posa en context i ens explica com tenia una gran sensació d’ansietat envers el seu pare, perquè sentia que alguna cosa no anava bé. Un cop ella s’assabenta de la mort del pare, el món li cau a sobre i la cega de dolor, tant mentalment com físicament. No accepta cap paraula de consol, ja que tot ho troba buit i sense sentit, i moltes d’aquestes paraules li fan mal, com si els altres sabessin coses que ella no, com si no tingués el dret de saber-les.
Per exemple, quan planteja l’interrogant “¿Cómo es que el mundo sigue adelante, respirando immutable, mientras mi alma sufre una dispersión permanente?” (p. 11,) Adichie expressa una sensació de por, de veure com tot el que coneixia, el seu pilar principal, s’esfondra. Té pànic a enfrontar la situació, a haver de prendre decisions que desitjaria no haver de resoldre mai, i es tanca en un món de dolor i pena, sense deixar que ningú hi entri.
A part de la por i el dolor, també es percep com la impotència l’envaeix a l’haver pensat que tenia més temps per gaudir amb el seu pare. A més, la impotència s’ajunta amb la frustració de no poder volar fins a Nigèria per poder-lo enterrar per prohibicions de la COVID: així ho assenyala en la frase: “lo que está en juego es dejar a personas en el limbo porque no pueden enterrar a sus seres queridos” (p. 19). En el mateix episodi (9), parla de l’oblit i sobre com “el olvido es una traición y una bendición al mismo tiempo” (p. 18), ja que si se li esborressin totes les memòries del seu pare podria tornar a estar bé, però se sentiria una traïció a la seva persona.
Hi ha diversos moments en el llibre on l’espectador veu com Adichie deixa passar la ràbia, s’enfada per no haver tingut més temps, per no haver parlat més amb ell, per no haver-lo anat a visitar abans, per no redactar aquell llibre sobre ell abans, perquè les autoritats nigerianes no fan res per obrir l’aeroport i poder enterrar-lo finalment.
Per acabar, ens adonem que la nostàlgia també ha deixat la seva empremta al llibre, expressant-se sobre tots els records que troba importants amb el seu pare, que comparteix i fan que riguin una estona amb els altres membres de la seva família. Com demana Adichie a la seva filla, en mig d’un somriure i llàgrimes als ulls, no ha d’oblidar mai com el seu avi la cuidava i li deia Ezigbo nwa (bona nena).
Sobre el dol és un relat profundament personal que explora les complexitats emocionals del dol amb una honestedat commovedora. Chimamanda Nogzi Adichie comparteix les seves experiències de dolor, por, impotència, frustració, ràbia i nostàlgia, tot mostrant la profunditat de la connexió amb el seu pare, reflectint-ho en la frase: “el vinculo con mi padre me era tan preciado que no puedo exponer mi sufrimiento hasta que haya delimitado su contorno” (p. 24). A través de reflexions, revela com l’amor pot fer-nos sentir invulnerables o, en les seves paraules, “quizá el amor conlleva a la arrogancia engañosa de creerse a salvo de la pena” (p. 46), però també com el dolor és una part inevitable de la vida. El llibre és un homenatge emotiu al seu pare i una reflexió profunda sobre l’amor, la pèrdua i la resiliència que fa reflexionar i valorar a la gent que tenim al voltant i, apreciar encara més aquells petits-grans moments que ens regalen sense adonar-nos-en.
