Després del debat generat entre els lectors amb el llibre El entusiasmo: precariedad y trabajo creativo en la era digital (Anagrama, 2017), l’any 2021, Remedios Zafra (Zuheros, Córdoba, 1973) escriptora, científica i professora universitària va publicar un nou llibre resultant d’una investigació acadèmica basada en l’observació de la societat contemporània. En aquest, s’inclouen experiències personals i testimonis d’altres persones, per això, la combinació d’aquests genera un assaig amb un toc de reflexió personal molt especial. “En nuestra conversación telefónica la pregunta no fue resuelta y se disolvió entre ideas torpes que la merodeaban sin afrontarla de veras. Comencé a pensarla entonces y, después de más de tres años, este ensayo es algo parecido a una contestación.” (Zafra, 2021, p. 22)
L’escriptora exposa al lector a “la mirada que incomoda la conciencia” (Zafra, 2021, p. 10), característica en els seus assajos, on explora interconnexions entre la identitat, el feminisme i la cultura digital. En particular, Frágiles, profunditza en l’era tecnològica i la digitalització. “Lo que quiero compartir con usted en este ensayo tiene que ver con la epifanía (…) que de pronto nos ayuda a ver (…) Un ejercicio inverso a la normalización por la que el mundo se nos vuelve un fondo acostumbrado que en nada pellizca y mínimamente perturba.” (Zafra, 2021, p. 10). També exposa la vulnerabilitat emocional i física marcada per la digitalització i els canvis de paradigma cultural entorn aquesta, “acotar las transformaciones de un sistema red” (Zafra, 2021, p. 12) sense oblidar-se d’exposar —i proposar— canvis de percepció a la realitat postmoderna del s. XXI.
Frágiles, està organitzat en textos breus que connecten amb la temàtica general de l’assaig i tot i que és difícil englobar totes les cartes o capítols en una sola qüestió, es pot dir fermament que el llibre està marcat per la preocupació d’una identitat concreta, de fet, una identitat digital concreta. La necessitat de construcció identitària digital (artificial) desemboca a un individu fràgil. La fragilitat causada per la qüestió identitària afecta a tots els àmbits de la vida, particularment el món laboral, que s’ha vist transformat amb les noves tecnologies, i ara es veu precari i peca d’explotació emocional als individus. Un altre concepte important de la lectura és la necessitat de treballar més enllà dels límits per sentir-se realitzat. Tal com remarca, diverses vegades, l’individu viu en un estat permanent d’ansietat i (auto)pressió per estar connectat: “vivir en el tránsito de estar y no estar al mismo tiempo” (Zafra, 2021, p. 43).
El llibre segueix una estructura epistolar, és a dir, en forma de cartes. Aquesta estructura permet a Zafra crear un espai personal i íntim pel que fa a l’estil. Les cartes van dirigides a un subjecte que l’escriptora s’hi refereix com a “querida amiga”, cosa que influeix en el to personal i proper. Les reflexions, ordenades en cartes i aquestes disposades en cinc capítols diferents, s’organitzen segons la temàtica. Les primeres cartes se centren en l’ansietat generada pel món digital i els efectes d’aquesta en la salut mental dels individus “La ansiedad del trabajador está también movilizada por la necesidad de aprender a vivir al lado de sí mismo, junto a sus registros y representaciones. Porque ahora la de muchos trabajadores sería una vida precaria, pero con una ansiedad de famoso, expuestos y autocontrolados en el escaparate digital.” (Zafra, 2021, p. 139). Tot i que en general Zafra mostra un to confortador, la crítica a la precarització causada per l’economia de l’entusiasme és constant, per la qual cosa es genera una certa tensió. “Solo puede morir discretamente quien no está conectado, quien no se ha atado el cordón umbilical que nos monitorizacon un teléfono o un botón de teleasistencia. Pero incluso estando conectado, puedes morir solo en una habitación de hospital o en el dormitorio de algun piso del centro con el móvil sin batería.” (Zafra, 2021, p. 221). Tanmateix, per no caure en la negativitat, com li va passar al llibre El entusiasmo: precariedad y trabajo creativo en la era digital, es presenten propostes a favor de la resiliència i resistència a través de la creativitat i la reflexió.
La riquesa de contingut combinat amb un llenguatge amè i un aire poètic, “No sé en qué momento movimos las piernas y usted y yo nos quedamos expuestas sobre la cama y la cama, sobre la copa del árbol, con casi todas las sábanas por el suelo, muchas de ellas mojadas de <noes>.” (Zafra, 2021, p. 276). fan que l’obra sigui complexa i fàcil a la vegada. A més a més, la presentació d’idees és ordenada tot i la complexitat i el nivell d’abstracció dels conceptes tractats. El fet que es combinin l’observació personal amb la teoria crítica simplifica els temes tractats. A mesura que s’avança entre les cartes, el lector pot explorar les propostes abordades durant l’assaig, de manera que es genera un desafiament i qüestionament a la pròpia vida i la societat en general.
Tot i això, fa la sensació que, a vegades, les cartes pequen de sobreinformació, ja que poden intercalar reflexions filosòfiques o observacions sociopolítiques amb descripcions d’experiències quotidianes juntament amb cites d’altres autors. Depèn de la concentració del lector pot semblar que hi ha un batibull d’informació. Com a contrapunt, però, aquesta abundància d’informació pot servir en qualitat de metàfora de la societat actual, sobreexposada al món d’internet, més connectada però més desconnectada que mai.
És interessant el punt de vista que ofereix entorn el treball artístic i creatiu, perquè en destaca la precarietat que, en general, el caracteritza. Zafra planteja com la vocació o la passió es confon amb condicions laborals inestables i (auto)explotades. Per exemple, assenyala que “el modo artístico parece haberse convertido en el patrón del nuevo modelo económico y de esas a las que nos referimos como formas de autoexplotación” (Zafra, 2021, p. 124). L’altre punt a destacar és la mercantilització de la creativitat a través de les grans corporacions tecnològiques que controlen les xarxes socials. Tot i que la digitalització ha democratitzat la cultura i es permet fer una difusió i accés a les obres dels artistes, el Neoliberalisme continua present i promou la cultura del rendiment, on els creadors es veuen obligats a treballar constantment i a autopromocionar-se, cosa que pot xocar amb l’objectiu real de l’artista. De totes maneres, com s’ha mencionat anteriorment, a l’assaig sorgeixen fils d’esperança. En aquest cas, l’autora creu que la creativitat també té el poder de transformar les estructures i de potenciar el suport entre les comunitats artístiques per fer front a les dinàmiques precàries del sistema capitalista actual: “la autoexplotación que caracteriza al trabajo creativo contemporáneo” (Zafra, 2021, p. 37).
Frágiles aconsegueix generar una intimitat amb el lector a través de les reflexions, inquietuds i experiències relacionades amb la cultura contemporània, que resulta tan familiar. Amb la lectura, un es pot qüestionar si actualment la cultura pura és utòpica, i més ara que aquesta es viu com a mercaderia. Remedios Zafra genera, durant el llibre, el que sembla ser una conversa entre escriptora i lectora, una explicació d’allò que tot individu (del primer món a Occident) està vivint, però que ningú sap formular en paraules. Es nota que guarda un cert dol a la Vida i està en procés de curació, i sense vergonya, s’exposa vulnerable, amb un vocabulari pròxim i delicat: “Hubo un tiempo en que mi esperanza tenía alas de libélula” (Zafra, 2021, p. 165). Tal com indica l’autora, cal recordar que l’esperança neix de la passió i de permetre’s dubtar.
