La Veronal estrena al Teatre Lliure una obra immersiva que busca entendre la mort i celebrar la vida.
“Atenció: En aquest espectacle es fan servir llums estroboscòpics, efectes de fum i so en alt volum.”, aquesta és l’única advertència que apareix a la pàgina web de la funció anomenada “TOTENTANZ – MORGEN IST DIE FRAGE” del Teatre Lliure. Res pot preparar l’espectador per allò que presenciarà una vegada comença aquest acte on les metàfores sobre la mort i una curta descripció que resumeix la nova proposta de La Veronal, la companyia de dansa dirigida per Marcos Morau amb més projecció internacional actualment, a “Una instal·lació, un vídeo i una performance”.
El Teatre Lliure de Gràcia s’ha projectat aquest desembre del cinc al quinze amb títol alemany que es tradueix a “Ball de la mort – Demà és la pregunta”. Com bé indica la traducció, es contempla una dansa contemporània que fa al·lusió a la mort a través d’una sessió d’espiritisme influïda pels rituals medievals. Això, però, una vegada s’està dins de la sala i s’apaguen els xiuxiuejos del públic, s’oblida. La immersió en la presencialitat dels cossos movent-se és tan alta que, tot i que el mateix cervell no hi trobi cap mena de narrativa lògica, es deixa emportar. L’espectador flueix i s’estampa una vegada darrere l’altra a mesura que els girs d’articulacions s’intensifiquen, els llums blancs parpellegen electrificats, el so d’alt volum propaga un bateig electrònic i tot s’entrellaça en un recorregut desconegut sense principi ni final.
El mateix Morau explica que “Totentanz només és una invitació a celebrar la fragilitat de la vida i a meditar sobre com ha perdut valor”, paraules que és comprenent en pell pròpia una vegada si és a dins d’aquest món boirós on es desapareix del present per caure de cap a dins d’un muntatge de gravacions indescriptibles que aboquen al públic a visualitzar l’ara, el caòtic avui, apropant-se inclús a aquella escena de La taronja mecànica de Stanley Kubrick: l’individu és el protagonista a qui li estan obrint les parpelles de bat a bat perquè no perdi cap detall. La performance incrementa en intensitat sense pressa, però constant a mesura que els ritmes pausats es converteixen en una tremolor d’electrònica frenètica i les extremitats dels quatre ballarins s’impulsen amb aquest estil brusc quasi anormal que caracteritza les coreografies del director.
La impressió visual dels esdeveniments lumínics, corporals i auditius aconsegueix sobrepassar la narrativa en tot moment, és una vegada acabada l’obra que l’espectador disposa del temps d’assimilar el que acaba de passar. I és aleshores, una vegada ja se surt per la porta al fresc hivern de Barcelona que es comença a valorar la resta: la vestimenta, els titelles, la gamma cromàtica, el significat, les metàfores, el fil conductiu, i les paraules de Morau que continuen impreses en el pamflet que reparteixen al teatre: “El menyspreu actual dels valors de la vida és directament proporcional a la incapacitat generalitzada d’interpretar, dansar, oficiar la mort com un misteri”. TOTENTANZ instiga a tot aquell que la presencia a “preguntar-nos on anem, qui som i què significa aquest lloc que habitem, abans que la mort ens agafi de la mà per fer-nos ballar amb ella”.