El festival de cinema independent de Barcelona, l’Alternativa, aposta pel cinema conceptual.
El cinema es caracteritza per explicar històries a través de les imatges, el so, els personatges, la música…, o si més no, així ha estat la forma dominant de fer cinema al llarg de la seva història, però, i ara?
En un auditori petit, no gaire ple, van projectar-se 8 dels curtmetratges de la selecció oficial internacional del que anomenen el Festival de cinema independent de Barcelona. El tret de sortida va ser per part de film sota el títol de Silent Panorama del director Nicolas Piret. Una crítica al maltractament del medi ambient immersa en una animació on la performance va estar en el procés de creació, amb l’ús d’un únic full de paper per crear-ho tot, i no en el producte final.
Al llarg de la resta de projeccions, un nombre significatiu de persones van aixecar-se direcció a la sortida, amb una cara que mostrava decepció. Això és perquè, a excepció de tres metratges: Sombras nada más, Razeh-del i el mencionat anteriorment, Silent Panorama, la resta ballaven en un buit entre el triangle que forma la performance, el vídeo-assaig i el cinema entès com a comercial.
El límit de l’abstracció pel que va apostar aquesta edició del festival va ser, certament, abusiu i desorientador. El silenci i les poques crítiques que podien arribar-se a escoltar, van deixar frases com: “A mi el del cafè (fent referència a Sombras nada más) és el que més m’ha agradat, de la resta no m’he assabentat de res”, que són un reflex d’aquest tot pel conceptual que ha adoptat l’Alternativa. Tot i voler semblar intel·lectual i inclusiu, ha acabat sent un reflex del groguenc submon del cinema independent, on el concepte independent ho justifica tot.
Al final de la projecció, la sala va passar d’estar mig plena a estar mig buida. Dos directors de dos films (Yann les Jours, director de Kindergarten, i Agustina Comedi, directora de Nunca fuimos del desierto) van fer un petit col·loqui que no va anar més enllà del monòleg.
El cinema, com gran part dels moviments artístics, té com a intenció principal enviar un missatge a l’espectador. I si bé és cert que els vídeos-assaig i les performances que es van projectar a l’auditori de l’espai CCCB tenien un missatge (alguns més clars que d’altres), el storyline característic del cinema, on empatitzar amb un personatge a través de les imatges, les seves vivències i el seu reflex de la realitat, va ser el que més es va enyorar en la majoria de les obres.
