La professora i editora Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 31 de desembre de 1971) és també l’escriptora de cinc llibres, entre ells, “Faré tot el que tu vulguis” amb el qual va guanyar la XLV edició del Premi Prudenci Bertrana de novel·la. La formació en direcció d’empreses i la llicenciatura en Filologia i Ciències de la Comunicació, ha enriquit la seva experiència laboral i li ha permès conèixer el sector professional d’Europa, Àfrica i Amèrica. A més, va ser directora del 2018 fins al 2021, de l’institut Ramon Llull, el qual juga un paper clau en la internalització del patrimoni cultural català. Actualment, és la responsable de la llibreria Ona, situada al carrer Pau Claris a Barcelona, on ha sigut entrevistada per la Revista Angle.
Creus que no hi ha motivació per llegir literatura catalana perquè des dels instituts i Universitats es fa una recomanació bibliogràfica obligatòria basada en clàssics i que això pot acabar avorrint al lector més jove?
Estic en contra de dir que els joves no llegeixen, llegiu molt, hi ha persones molt implicades. Que el sistema educatiu no ho està fent bé? Sens dubte. Al final, com pitjor ho fan institucions i partits, que són els que ens haurien de defensar la lectura, és quan les iniciatives del poble són més fortes. El que no està bé i ens hi hem d’implicar tots, és l’ús social de la llengua. Estava millor als anys vuitanta que ara. Ara costa viure a Barcelona en català, és un desastre i una tristesa. Confio que amb el pas del temps hi hagi moltes Ones arreu dels Països Catalans, i que a les llibreries no només hi hagi un 20 o 30% en català.
I com atrauries la literatura catalana cap als joves que no parlen tant en català?
Amb tot el que fem amb la nostra feina de cada dia, com per exemple fer poesia i quinto [el conveni entre Ona i la marca de cervesa Birra 08], concerts, etc. El nostre dia a dia des d’onallibres.cat on generem contingut o a les xarxes socials, on pretenem atraure totes les generacions per tal de passar-s’ho bé, compartir cultura, compartir llengua, compartir música, cinema, dansa i art en català. Hi ha gent que diu que el Barça no és cultura. Jo, com a directora de l’Institut Ramon Llull, vaig fer la primera setmana un conveni amb el Barça i la gent deia: “Però com?, si el Barça no és cultura”. Vaig dir: “Perdoni, el dia que algú de la cultura arribi a tants llocs del món en català com el Barça…”.
Quin és el criteri de la tria de llibres a Ona?
Tot és en català o, si està en altres idiomes, són autors catalans traduïts a altres llengües amb una petitíssima representació d’autors del nostre cànon literari i morts, en el cas del castellà. Hi ha un total de 40.000 referències en català. El tema de gènere ens ocupa moltíssim. Tinc una gran obsessió personal en compensar moltíssims anys d’injustícia. Com passa amb els Premis Nobel, noranta o més guanyadors del premi són homes i només divuit són dones. També a l’Institut Llull, té 22 anys d’història i hi ha hagut 10 directors homes i només una dona, jo. Òbviament, nosaltres representem a tothom, tampoc crec gens en aquestes persones que ara només llegeixen escriptores. Jo llegeixo escriptors i escriptores perquè hi ha gran varietat, grandíssims escriptors que m’han format molt. Si ets tan valent de fer un espai en català, ha de ser-hi tot. Qualsevol de vosaltres pot entrar aquí i si vol l’editorial més petita de València, l’ha de trobar. El criteri per seccions editorials d’Ona és promoure el teatre, la poesia, els feminismes… Intentem tenir tot el fons a través d’una tria, però l’objectiu principal és representar a tothom.
Davant la irrupció del digital, t’has plantejat algun cop un pla B per si en un futur anés en decadència el format en paper?
Jo soc una absoluta romàntica del paper, com podeu imaginar. L’editorial més personal que jo he creat, que és Rata, no es va fer mai en digital, i per decisió pròpia. Quan va començar tota l’època del llibre digital jo encara estava al que ara és Penguin Random House. Jo ja no hi vaig creure, estava convençuda que allò no funcionaria i allò no va funcionar. No és una amenaça, és una convivència. És com quan es va imaginar que la ràdio moriria perquè sortia la televisió. Sí que és cert que la premsa escrita ha patit molt i ha sigut substituïda per la digital, però en el cas del llibre, i per això també defensem molt la qualitat i les edicions ben fetes, per les persones que els estimen, és irreemplaçable. Els darrers vint anys ens han demostrat que el llibre segueix aquí perquè igual que vam tenir la pandèmia, col·lapsarà tot el món elèctric, i això passarà. Els llibres, d’altra banda, no col·lapsaran perquè no ho has d’endollar enlloc. A sota la llum del sol, pots llegir. La resta, no.
Quan treballaves a Rata vas descobrir Premis Nobels com la Hang Kang o l’Olga Tokarczuk, com intentes donar-li lloc a Ona a aquest tipus d’escriptores que t’acaben arribant tant?
Quan us dic que el meu ofici és el d’editora i escriptora és perquè és així sempre. Veig llibres, imagino llibres… És la meva vocació més profunda a banda de la d’escriptora. Per tant, com ara jo no edito, hi ha molts textos que descobreixo que passo a companys i companyes editores. És molt excepcional que una editorial com Rata, amb trenta títols, hagi publicat dos Nobels bé de preu perquè encara no havien rebut aquest premi ni cap altre. No només això, vam publicar tres Booker Prizes, abans que aconseguissin aquest guardó, i uns quants premis d’autors catalans. Gaudeixo molt descobrint veus, fent-les créixer, i ara ho faig des d’aquí, que és l’altra banda. Farem una editorial, possiblement, però encara no és el moment. Hi ha molta feina encara per crear comunitat, que és el que més ens ocupa. De totes maneres, cada cop tenim un espai més gran per fer arribar tot el que nosaltres considerem que hem de fer arribar: des del que passa aquí dia a dia o el que publiquem a xarxes.
Havent aconseguit el que vas fer a Rata, per què Grup Enciclopèdia va decidir tancar l’editorial?
Aquí ja entrem en temes de mala gestió. El meu somriure és militant, la meva esperança també, així que jo tinc la meva opinió i potser algun dia ho escriuré, però en general es va fer molt mala gestió, per simplificar-ho molt. Jo era directora a la privada, i quan passes a fer una alta direcció a la pública, com va passar quan vaig dirigir l’Institut Ramon Llull, per incompatibilitats, no pots continuar a la privada. Vaig deixar una sèrie de consignes perquè Rata pogués seguir i no ho van fer. En el cas de la Kang, trucava al director general perquè renovés els drets d’autor i no ho van fer, com moltes altres coses. Per resumir molt i fer-ho eufemístic, ho deixaré en què va ser una mala gestió. Treballar cansa i no tothom és una formigueta.
Després d’haver treballat en quatre continents, quina diferència has trobat en el món literari i editorial en comparació amb Catalunya i Espanya?
Vaig estudiar i treballar a Anglaterra, Califòrnia, Sud-àfrica, Argentina, al Marroc, i a l’Índia, dels disset als trenta anys més o menys. A finals dels noranta, quan vaig tornar a Catalunya, feia temps que no llegia escriptors catalans. A la meva llibreria de confiança, la Central al Carrer Mallorca, vaig agafar un munt de llibres, entre ells, un d’Imma Monsó, La pell d’armadillo, del Puntí i l’Anna K. del Martí Rosselló. En llegir això vaig pensar: “Guau, però si s’estan fent en català coses que jo he llegit en anglès, en francès, en japonès…!”. Vaig flipar i vaig tornar a connectar amb la tradició de les lletres catalanes. Catalunya té un paper com a centre neuràlgic de l’edició, no només als Països Catalans, sinó a la península i al món.
Actualment, és possible dedicar-se únicament a l’ofici de la literatura en català?
No hi ha ningú o quasi ningú que pugui viure d’escriure en català, com a editora ho desaconsello. Tampoc conec molts escriptors que visquin només d’escriure en castellà o en anglès. És a dir, viure d’escriure no és fàcil, és quasi impossible. El meu llibre “Massa deutes amb les flors”, amb un any de vida ja va per la quarta edició i això ho considero un miracle. Perquè t’adones que som formiguetes i que cada persona que llegeix la teva obra és un miracle. M’agradaria que es pogués viure d’escriure en català, evidentment.
Quina consideres que és una de les principals diferències entre treballar amb escriptors catalans i d’altres orígens?
A l’ofici hi ha un esport que es practica, sobretot als països llatins: són les enveges, les mediocritats, el putejar-nos entre els creadors de projectes culturals catalans. L’enemic mai podem ser nosaltres. Jo si no estic d’acord no dic res i ja està. L’enemic està fora, no entre els que defensem la llengua i la cultura d’aquest país. Per desgràcia hi ha persones massa dedicades a fer mal als altres, cosa que odio absolutament. El meu mestre, Constantino Bértolo, deia sempre: “Jo no tinc temps per deprimir-me perquè la meva agenda no m’ho permet”; jo igual, jo no tinc temps ni de deprimir-me, ni d’enfadar-me… I encara hi afegiria Fuster: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”. L’energia l’has de tenir concentrada en coses positives. Les persones que fem coses ens hem d’ajudar i ja està. Una cosa que tinc molt present és que som tots i totes personetes i un dia ens morim. No hi ha més, avui som i demà ja no hi som, per tant, s’ha de batallar per allò que sumi.