Arts escèniques i visuals Contorns Exposicions

La intimitat de “Las Muertes Chiquitas” es guanya el respecte del MACBA

Les dues fileres de butaques que ha destinat el MACBA per la projecció de “Las Muertes Chiquitas” de Mireia Sallarès han sigut poques. La gent arriba a la sala i troba que no té on seure. Es queda dreta, just darrere de les butaques, formant una fila que arriba fins a la porta. Els més joves seuen a terra i altres curiosos aprofiten que estan drets per observar les quatre imatges que pengen de la paret i el seu context. Tot i que l’exposició compta amb dos llibres a l’entrada, un assaig del documental i un llibre escrits per l’artista creadora del film, ningú no li ha dedicat molt de temps. La gent gran que entra a la sala es fixa més en els cartells informatius que hi ha a les parets i posteriorment es dirigeixen a les butaques, en canvi, els més joves van directes a veure la retransmissió.

Amb “Las Muertes Chiquitas” es mostra el testimoni enregistrat de trenta dones mexicanes parlant durant els anys 2006 i 2009 de les seves experiències amb el plaer sexual, l’orgasme i la vida. Les històries d’abusos, maltractes i injustícies cap a la dona han enganxat al públic, que no s’hauran quedat les cinc hores de retransmissió, però sí que han arribat a conèixer una part de persones com la Carmen, una dona que va començar a treballar sexualment amb disset anys, però que mai li ha venut un orgasme a cap client.

La Carmen va tenir contacte amb el sexe amb poca edat, igual que l’Amanda que va viure una violació de jove i aquest fet va marcar la seva relació amb el plaer sexual. En canvi, la Pilar rebutjava tot el que està relacionat amb la sexualitat i el plaer sexual perquè va viure quasi tota la seva vida com una monja que veia la masturbació com un acte egoista i creia que el plaer era sinònim d’indignitat. Va ser abusada sexualment amb set anys per un capellà i quan ho va denunciar amb catorze li van dir que la culpa era seva. Després de ser monja va descobrir la seva sexualitat amb homes, dones, per qui té preferència, i està segura que Déu està present en cada una de les relacions sexuals que es tenen. Les trenta històries de dones de diferents classes socials reflexionen sobre el cos femení i el seu paper a la societat des d’una visió masclista, racista i violenta.

L’exposició forma part de les col·leccions permanents del museu, per tant, es pot visitar fins maig de 2025. Al costat de les butaques hi ha un cartell amb la programació de la pel·lícula, ja que està dividida en dues parts: la primera cada dia de 11:30h a 14h i la segona de 16:30 a 19h, menys diumenge que es retransmet sencera. A la botiga del MACBA estan disponibles tant l’assaig titulat: Un ensayo documental de Mireia Sallarès sobre los orgasmos, com el DVD del documental en espanyol i subtitulat a l’anglès (com es retransmet a la sala de l’exposició). La pel·lícula també es pot trobar a FILMIN dividida en sis episodis de cinquanta minuts.

Els espectadors guarden silenci absolut mentre es retransmet el film. Ningú no comenta res, com si tothom estigués absort per les seves històries i ni tan sols poguessin pensar, només escoltar i endinsar-se en el documental. D’aquesta manera, s’ha generat una atmosfera d’empatia cap al relat molt personal d’un grup de dones unides per la seva capacitat de resistència, el plaer i sofriment. Perquè com Mirella Sallarès diu al seu assaig: “La masturbación nos puede salvar la vida”.

Imatge destacada: Foto de la projecció de la pel·lícula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *