La història del cinema que ha passat per set propietaris, quatre tancaments, una guerra civil, el
pas tecnològic cap al vídeo i, més tard, cap al digital i l’avocació empresarial de les sales de
cinema.
La història del Texas conté tots els ingredients necessaris per situar-se entre les pel·lícules que projecta. La sinopsi del cinema mostraria com l’espai no ha deixat de passar de mà en mà i de nom en nom durant més d’un segle ple de tancaments, reobertures, guerres, transformacions, ideologies i crisis econòmiques. Tot i això, aquesta àrdua i entrebesada història que envolta el mític local del barri de Gràcia ha aconseguit establir una comunitat veïnal que ha acabat ajudant a la seva supervivència cent tretze anys més tard.
Fins a arribar al present, la llarga línia del temps trontolla per diversos paranys plens de curiositats i alteracions que han anat esquitxant l’espai gracienc a mesura que passaven les dècades. Aquesta història comença gràcies a la necessitat de Francisco Pérez de projectar les meravelles que el setè art començava a maquinar a principis del segle XX, el Cine Bailèn va servir no només com a centre d’exhibició cinematogràfica sinó que els anys precedents va utilitzar-se com a punt de trobada per dur a terme reunions de caràcter polític i social. D’altra banda, la imatge del propietari no va tardar a canviar, efectuant la primera d’una llarga llista de mudances, cap al Grup Delicias (propietari també del cinema Delicias) l’any 1929. Entre mítings per part de partits polítics i projeccions de grans clàssics com Ben Hur (Dir. Fred Niblo, 1925) arriba la Guerra Civil (1936 – 1939). El bàndol republicà es va apropiar del cinema per convertir-lo en un menjador infantil i no va ser fins a l’any 1947 que en ple govern franquista l’espai va retornar a l’espai a un entorn cultural que el caracteritzava.
És en aquest moment quan aquesta sala s’anomena per primera vegada amb el nom de “Texas”. Aquest canvi es produeix gràcies al fet que, una vegada més, el cinema canvia de mans i adquirit per José Lucumberri de la Fuente, un empresari que ja comptava amb una sèrie de cinemes barcelonins a la butxaca. Aquest joc de propietaris continua actiu quan entra a la partida l’associació de Lucumberri amb Jaume Creixell, el qual a finals del mateix any 1952 acaba per afirmar-se com l’únic patró. En aquell instant, tot just entrant a la segona meitat del segle XX, el Texas s’estableix com un cinema de referència amb una comunitat de barri on ja floria aquesta connexió que permetria la seva supervivència més de setanta anys després.
Així segueix fins a l’any 1995 on, el Texas, tanca les portes a causa de l’arribada d’un context en què els avenços tecnològics i canvis empresarials comporta a unes transformacions en el sector del cinema que promouen el sorgiment d’implacables multisales i propaguen un canvi en el consum cinematogràfic de l’individu amb el vídeo domèstic. Aquell mateix any, però, el grup empresarial Lauren s’emporta el local cap al seu terreny i, no només el reviu, sinó que li canvia el nom a Lauren Gràcia. A partir d’aquest moment les problemàtiques que pateix l’espai neixen i es metamorfosen al mateix ritme que les èpoques canvien el panorama sociocultural. Abans d’això, el 2013 torna a tancar per reobrir l’any següent amb l’impuls del cineasta Ventura Pons, un dels directors més reconeguts de Catalunya, que s’estableix sobre el Cinema Texas no només per recuperar el seu nom sinó amb el propòsit de projectar pel·lícules estrictament en català, sigui doblada o en versió original subtitulada. Aquest model, conjuntament amb el baix preu de les entrades, va provocar un augment exponencial d’espectadors permetent un retorn triomfal del cinema i un enfortiment d’aquesta connexió que lligava el local amb la gent del seu barri.
La pandèmia provocada per la COVID-19 va portar l’any 2020, per quarta vegada des de la Guerra Civil Espanyola, a tancar una vegada més les portes del local. En aquest instant, però, no és un gran empresari qui aconsegueix reviure el mític cinema, sinó els mateixos ciutadans del barri. A partir de l’anunci que el Texas tanca les portes, neix una mobilització veïnal que porta a la creació d’una plataforma, impulsada per dotze professionals del sector, anomenada “Salvem el Texas”. Juntament amb associacions, empreses, corporacions i institucions públiques, la col·laboració ciutadana va ser imprescindible per aconseguir el nivell econòmic necessari per propulsar l’obertura del centre cultural sota el nou nom d’Espai Texas.
Més de 2.000 veïns del barri de Gràcia i ciutadans de Barcelona van aportar el seu granet de sorra perquè tornés a néixer l’emblemàtic cinema, ara també teatre i bar, que no pot sinó transmetre una sensació que la llarga història que arrosseguen les seves parets està envernissada amb una resistència inesgotable. Després de passar per set propietaris, quatre tancaments, una guerra civil, el pas tecnològic cap al vídeo i, més tard, cap al digital i l’avocació empresarial de les sales de cinema que sembla esborrar la possibilitat local i petita, allò que va néixer a principis del segle XX amb el nom de Cine Bailèn, avui continua actiu i multidisciplinari com a Espai Texas.
