Els joves que es desplacen a Barcelona per cursar els estudis postobligatoris s’enfronten a un mercat de lloguer amb preus desorbitats i una oferta limitada de residències assequibles; la centralització acadèmica i la crisi de l’habitatge dificulten les oportunitats dels estudiants que no compten amb el suport econòmic dels seus familiars.
Són molts els estudiants que, ja sigui per l’atractiu de l’oferta acadèmica de Barcelona o per la manca d’alternatives formatives en els seus municipis, es plantegen establir-se a la capital catalana amb l’objectiu de cursar els seus estudis postobligatoris. Els joves procedents d’altres zones dels països catalans, que habitualment opten pel lloguer de pisos d’estudiants a causa de la temporalitat dels seus estudis, topen amb els obstacles que comporta l’accés a l’habitatge.
Els impediments per accedir a un pis en condicions constitueixen un dels principals problemes socials a Catalunya, la crisi de l’habitatge està marcada per una combinació de factors estructurals com l’especulació immobiliària i l’augment desproporcionat dels preus de lloguer i de compra. L’augment no frena i afecta no només els col·lectius econòmicament més vulnerables, sinó també la classe mitjana, que històricament s’havien pogut permetre una hipoteca, actualment, es troben amb agències que demanen preus fora del seu abast.
«Sí-sí», els joves que estudien i, a més, treballen
La majoria dels joves que venen a estudiar a Barcelona es veuen obligats a treballar per tal d’ajudar a les famílies que els donen suport econòmicament. Un concepte relativament recent que defineix la seva situació és el «sí-sí», que fa referència als joves que estudien i, a més, treballen. És un concepte que representa el contrari dels «ni-nis», els joves que ni estudien ni treballen. A Catalunya, el col·lectiu «sí-sí» cada vegada creix més, concretament 1 de cada 3 joves de 16 a 29 anys en forma part. Segons recull l’Idescat, en el tercer trimestre de l’any 2024 a Catalunya hi ha 700.000 joves d’entre 16 i 29 anys que estudien i treballen simultàniament, la major xifra assolida des del quart trimestre de 2008. A més, aquesta dada augmenta si es consideren les feines no regulades i sense contracte, com fer classes particulars o cuidar infants.
Tanmateix, molts estudiants defensen que resulta impossible viure i cursar estudis a Barcelona sense comptar amb el suport econòmic de les famílies, fins i tot, en aquells casos en què disposen d’una ocupació remunerada. Les despeses associades a les matrícules universitàries, combinades amb l’elevat cost dels lloguers, i de vida en general, representen una càrrega significativa per als estudiants, sobretot per aquells que venen de fora per estudiar a Barcelona.
«Els nostres pares ens han de pagar el lloguer. És una despesa que no podríem cobrir ni entre les tres, encara que treballéssim. […] Compartim algunes despeses, el lloguer és massa alt per poder assumir-lo sense ajuda» expressa Paula Martínez, estudiant del Grau en Comunicació i Indústries Culturals de la Universitat de Barcelona, que ha vingut a viure a un pis d’estudiants a Barcelona des de Girona juntament amb dues amigues. Va conèixer les seves companyes al col·legi major on residien l’any anterior i van decidir llogar un pis entre les tres quan van descobrir que era una opció més econòmica.
Conformar-se: «no pots estudiar el que vols si no s’imparteix a les Balears»
Barcelona és la ciutat dels països catalans que ofereix més varietat de graus universitaris públics, però el cost de viure a la capital catalana és inassequible per a molts. L’estudiant mallorquina Catalina Siquier explica que tenia molt clar que volia estudiar Enginyeria Ambiental a la UPC: «si no m’hagués pogut permetre viure tant a Barcelona o a qualsevol altra comunitat autònoma on sí que es fes, hauria d’haver canviat de carrera per continuar amb els meus estudis universitaris […] a les illes.» És el cas de molts estudiants baleàrics —i d’arreu de Catalunya—, en què les seves famílies no poden assumir un lloguer a Barcelona i han de conformar-se a estudiar un «Pla B» a les seves ciutats.
Existeixen beques de mobilitat per als estudiants que es traslladen a la ciutat per motius acadèmics, però resulta insuficient per a mantenir totes les despeses que suposa viure a la ciutat més enllà del lloguer, que de mitjana ja pren més del 80% del sou dels llogaters de menys de 35 anys. «És molt comú que molts joves aprofitin la temporada turística a Mallorca en l’hostaleria i la restauració per estalviar un parell de dots per ajudar a les seves famílies» afegeix, i recalca, que no és compatible treballar i estudiar amb l’objectiu de pagar un lloguer independentment dels ajuts familiars o estatals.
Un cas similar és el dels estudiants de la plana de Vic, que malgrat tenir una Universitat a la seva zona, és privada, motiu pel qual molts troben més rendible enfrontar-se al preu del lloguer a Barcelona que haver de pagar la matrícula d’un centre privat.
Inversió pública i inspecció de l’infrahabitatge
La dificultat d’accés a l’habitatge suposa un problema estructural, segons Jordi Jordan, gent de la propietat immobiliària, la manca de sòl a preus raonables per construir habitatges nous i la «insuficient inversió pública» són dues de les principals causes. «La falta d’habitatges protegits per a rendes mitjanes i baixes fa que el mercat privat absorbeixi tota la demanda. Si existís un parc públic regulat que cobrís almenys un 25% de la demanda, la pressió sobre el mercat privat disminuiria», explica, com es pot observar a ciutats europees com Viena o Berlín.
A la situació se li suma l’impacte del turisme, que ha desviat milers d’habitatges cap a pisos turístics i ha causat l’augment de l’ús d’infrahabitatges: habitacions de lloguer a preus desmesurats que sovint no compleixen els mínims d’habitabilitat. Aquesta combinació ha disparat els preus i ha empès a l’exclusió residencial els sectors més vulnerables. L’agent destaca la necessitat de mesures concretes, com eliminar milers de llicències de pisos turístics i crear habitatge protegit permanent que no passi a ser propietat privada. «La Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament han de garantir que aquests habitatges no puguin convertir-se en no-protegits», assegura. També considera que caldria ser més ferm amb els llogaters que especulen amb el lloguer d’habitacions en pisos que no estan destinats a estudiants, on es demana per cada habitació un import que no concorda amb el preu total del mateix lloguer, traient-ne un benefici elevat i il·legal: «es lloguen habitacions per 800€ quan n’haurien de demanar uns 250€ per a arribar al lloguer que s’ha de pagar».
Fer match amb companys de pis via Instagram
La falta d’ofertes assequibles en immobiliàries o a pàgines com Idealista fa que els joves optin per alternatives: l’ús de xarxes socials com Instagram i X per trobar companys de pis. Recorren a les xarxes perquè el mercat tradicional per aconseguir pisos de lloguer es troba en un moment precari; els preus són alts i el mercat té molt poca rotació. Les immobiliàries ofereixen pisos petits i habitacions a preus desorbitats i les plataformes digitals com Idealista, Fotocasa o Habitaclia estan saturades, a Instagram, TikTok o X, els estudiants tenen accés a ofertes de manera gratuïta i immediata. A través de publicacions —fotografies, tuits, o vídeos d’uns quinze o trenta segons—, tenen la possibilitat de contactar amb futurs companys de pis o amb propietaris d’una manera informal: resulta una ajuda comunitària que fa el procés de trobar habitatge molt més fàcil, directe i que s’adapti a la necessitat dels joves.
Trobar pisos de lloguer a través de les xarxes socials s’ha convertit en una tendència entre els estudiants, però aquest model també consta d’algunes limitacions. Un dels fets que pot influir més en el procés de cerca d’habitatges és l’algoritme, que pot fer que certes publicacions no arribin al públic desitjat o no tinguin l’impacte que s’esperava. No hi ha res que garanteixi que les ofertes que es publiquen siguin reals, fet que pot derivar a veure’s víctima d’estafes. A més, els estudiants que comparteixen la informació de la seva residència per tal de buscar companys poden posar en risc la seva pròpia seguretat.
Malgrat els inconvenients, és una opció eficient per als joves que no tenen solvència econòmica; es redueixen els costos elevats de les agències immobiliàries. El fet que les xarxes socials tinguin milions d’usuaris registrats, facilita la possibilitat de trobar futurs companys o inquilins que s’adaptin al perfil desitjat de qui publica l’oferta.
En definitiva, la centralització acadèmica genera desigualtats; malgrat que hi ha una universitat a cada província, l’oferta i els recursos no són equitatius. Els preus desproporcionats del lloguer a Barcelona provoquen que llogar un pis sigui inaccessible sense ajuda econòmica: «Viure a Barcelona és caríssim. És impossible sense l’ajuda de beques i familiars permetre’s estudiar fora» afirma la Catalina. Aquesta situació dificulta l’emancipació dels joves i continuar estudiant, atès que suposa inviable compaginar una feina a temps complet amb els estudis per tal de fer front a un lloguer sencer.