L’Art de la Instal·lació, protagonista al MACBA.
Entrar dins d’una obra d’art pot semblar impossible, però, cada vegada més, l’espectador està convidat a esdevenir part activa del procés creatiu, interactuant amb l’espai, el significat i fins i tot transformant l’obra amb la seva pròpia presència. Això s’explica sota el nom d’Art de la Instal·lació, una forma d’expressió dins de l’art contemporani. Aquest reportatge no només explora aquest fenomen al MACBA, també dialoga amb Daniel López del Rincón, doctor en Història de l’Art, professor a la Universitat de Barcelona, investigador i curador, per aprofundir en les relacions entre art, espai i espectador.
“L’art de la instal· lació qüestiona les normes que regeixen l’art. Aquestes dialoguen amb l’espai i estant molt arrelades a la realitat que les envolta, és un art connectat amb la vida” – Daniel López del Rincón –
Els inicis de la instal·lació artística es remunten als anys seixanta, un moment històric amb molta revolució social: la lluita de drets, els activismes, les colonitzacions, entre d’altres. Per això, l’art també es va replantejar i van sorgir nous moviments molt diferents del que s’havia heretat fins al moment. Amb l’art de la instal·lació ja no es parla d’obra d’art com un objecte material que és tangible, que es pot moure o inclús comprar. Ara l’objecte entra en diàleg amb l’espai fins a tal punt que aquest esdevé obra d’art.
Allan Kaprow es considera un dels precursors de la instal·lació amb l’obra Words. L’artista va omplir totes les sales d’un espai galerístic amb cartells, teles amb frases i dibuixos. L’espectador es desplaçava per la instal·lació a la vegada que s’escoltava un àudio de l’artista. Yves Klein amb Le Vide també es va considerar com una de les primeres obres d’instal·lació. Es tractava d’una sala pintada de blanc i totalment buida amb la qual es volia reivindicar l’espai com un objecte digne d’atenció artística.
“Les obres ocupen una sala sencera on l’espectador ha de caminar per involucrar-se plenament en l’obra d’art” – Tate Modern –
Finalment, l’any 1970 va néixer el terme “art de la instal·lació” per descriure obres que prestaven atenció a la totalitat dels espais que ocupaven i al procés d’observació del públic. Des dels seus inicis fins ara, aquest tipus d’obres han evolucionat i s’han convertit en un gran interès per als museus contemporanis de renom internacional. Es tracta d’un gènere molt atractiu pel que fa a l’organització museística, les dimensions i l’apel·lació que fa a l’espectador.
“Els artistes buscaven connotar l’espai. En el cas de Klein, volia reivindicar que el buit també era alguna cosa. De vegades que no passin coses és el que està passant” – Daniel López del Rincón –
Concretament, en el paisatge museístic barceloní, en el museu d’art contemporàni, el MACBA, s’aglomeren una gran quantitat d’espais amb instal·lacions artístiques. L’any 2021 la direcció del museu va traspassar-se a Elvira Dyangani, una directora amb un ideari que qüestiona les premisses sota les quals s’assentava el museu anteriorment. Un dels grans projectes de Dyangani ha estat la reconversió de la Col·lecció del MACBA, sota el nom Preludi. Intenció Poètica. Aquesta és una retrospectiva entre les obres adquirides en els últims anys que busquen nous escenaris de relació amb obres existents de la col·lecció.
El plantejament de la nova col·lecció descriu com és el museu: “És un clar exemple de l’ideari modern i, com a tal, una institució que prolonga algunes de les seves prerrogatives i problemàtiques”. El MACBA es defineix com un museu mal·leable on les idees i els conceptes s’entrecreuen amb experiències d’observació i participació. Per tant, s’entén com un exercici que tempteja la ruptura amb el marc institucional oferint un espai de reflexió i crítica. Aquest plantejament assenyala l’art de la instal· lació i per aquest motiu, la col· lecció constade diversos espais destinats a aquest tipus d’art.
Una de les obres destacables de la col· lecció és Una Pared, de Luz Broto. És una instal·lació activa, és a dir, es va construint a mesura que avança l’exposició dia a dia. Des de l’inici, el 2023, fins al 2025 el mur anirà creixent fins a envair els espais del MACBA. “L’obra viurà gestos de construcció, destrucció i restauració a mesura que va ocupant l’entrada fins a cegar del tot l’accés a les sales”, extret del full de sala de Preludi. Intenció Poètica. Per tant, la instal· lació de Broto recau directament contra el museu,
contra el mateix espai, i a la vegada, assenyala l’espectador quant a la dificultat futura per accedir a l’exposició.
“És una intervenció directa que busca dialogar amb l’edifici. L’obra acabarà impedint que els espectadors puguin entrar a l’exposició i hauran de canviar el seu recorregut” – Daniel López del Rincón –
Supurant, d’Eva Fàbregas és un desbordament format per un conjunt de figures fetes de teixits elàstics i d’aire. Sembla que l’espai no és suficient per a l’obra, les peces busquen la sortida i no la troben. Tot comença amb les figures amuntegades ocupant tota una sala. L’obra aconsegueix sortir per una porta, però sembla que les peces s’ofeguin en l’intent. Finalment, part de l’obra troba la sortida per una finestra del museu i entra en contacte amb l’exterior.
Fàbregas també problematitza l’espai del MACBA i envaeix l’arquitectura del museu. Però, ho fa d’una manera molt especial gràcies a la textura, els colors i les formes de les figures tan característiques de l’artista. Aquestes conviden a situar-se dins de l’arquitectura de l’obra i formar part d’ella mantenint un diàleg amb l’espai i amb les dificultats que tenen per sortir-ne. L’artista està molt arrelada a l’espai i és un factor primordial en el procés creatiu, ja que mai comença una obra sense conèixer abans on serà exposada.
“L’entrellaçat d’obres s’ha concebut com un organisme viu, a gran escala, que s’apodera de l’espai arquitectònic” – Centro Botín –
L’obra Ensamble lunar per a mars a l’alça ocupa gran part de l’entrada del museu i dona així la benvinguda als visitants. Els autors són Petrit Halilaj i Álvaro Urbano, el duo d’artistes proposen una obra immersiva que crea un ecosistema irreal format per més de quaranta escultures de gran escala. Estan penjades dels alts sostres, algunes a les parets o d’altres exposades com estàtues. En conjunt creen una atmosfera que rodeja a l’espectador i el fa sentir totalment partícip de l’ecosistema fictici.
Les escultures es disposen per tota l’entrada del museu amb la intenció de ser mirades com una obra tradicional, sent així un contramodel de l’art de la instal· lació. No obstant això, les peces són instruments musicals i cadascuna emet sons diferents a partir de diverses tècniques tot generant una melodia marina. Quan els instruments es fan sonar, el museu activa la vida de les escultures i llavors l’art de la instal· lació es fa present mesclant-se amb la performance.
“L’art de la instal· lació juga amb altres llenguatges, pot hibridar amb formes artístiques diverses. En aquest cas, ho fa amb la performance” – Daniel López del Rincón –
El MACBA es presenta com un espai que convida a repensar les relacions artístiques amb l’edifici. Les obres actuen com agents que interpel· len la institució mateixa, els seus límits i la seva evolució. Així, el museu es converteix en un camp d’experimentació on l’art contemporani no es limita a ser contemplat, sinó que es viu, es transforma i alhora transforma aquells que hi interactuen.
Les instal· lacions d’art existeixen per estimular i per dialogar amb gairebé tot el que les rodeja. Són obres amb intenció de transformar espais, de destruir-los o construir-los, i fer sentir a l’espectador partícip d’aquest procés. Les grans dimensions de les obres creen una sensació d’immersió que és molt atractiva per museus d’art contemporani amb discursos trencadors amb esquemes del passat. Com afirma Daniel López del Rincón, “Les obres o les persones no som, sinó que som amb algú o amb alguna cosa”, remarcant la relació essencial que existeix entre l’art, els seus creadors i el públic que hi
interactua.