1.655.956 són les persones que habiten a la ciutat de Barcelona. Vuit línies de metro, 167 estacions i 165 trens cobreixen el sota sol de la ciutat, així ho diu la TMB (empresa de Transports Metropolitans de Barcelona). L’home invisible, sorollós, molest; el músic del metro, alegre, agraït, feliç amb la vida; Mikhaïl, pare de família, autodidacte. Aquestes tres últimes persones mencionades convergeixen en una, una mateixa.
Mikhaïl, nascut a Rússia l’any 1971, des de jove sabia que volia encaminar-se pel camí de la música. Empès a estudiar física a la Universitat, i graduat l’any 1994, Mikha (així fa anomenar-se en confiança) va decidir abandonar el seu país natal per perseguir el seu somni de ser músic. Sense haver estat no més de dos anys en una escola de música de Dinamarca, i adonant-se que la seva millor manera per formar-se era autodidàcticament, va estar donant tombs per Europa: França (1995-1996), Itàlia (1996), Alemanya (1996-1997), Holanda (1997-1999). L’any 1999, Mikhaïl va arribar a la ciutat de Barcelona.
Tres anys van haver de passar fins que va aconseguir els papers i la nacionalitat espanyola. Mikhaïl, amb la llicència número 70 (d’arreu de 700 llicències en circulació actualment) per tocar als passadissos del metro, allà on ho indiqui un cartell: Músic del metro. Ells han d’autogestionar-se, sota la “protecció” de l’empresa TMB, els músics del metro fan assemblees, es quadren entre ells els horaris, amb relació al número de llicència i al número de les zones autoritzades que hi ha.
En Mikhaïl es dedica a la música plenament des que va arribar a Barcelona. Bandes, bolos a bars, petites sales de concert, tot és ben rebut. Però el metro, funciona diferent. No tens un públic desitjós; tu arribes, toques, fas música, molts t’ignoren, van amb els seus cascos, a la seva, no volen que estiguis allà, molestes, has de fer-te veure, ets invisible, l’home invisible, així ho descriu en Mikhaïl.
