“Si te haces una coleta podrías ser Pocahontas”. Això va ser el que em va dir una companya de feina. No és ni serà l’últim cop —ni seré ni la primera ni la darrera persona— que pateixi racisme.
Tot i que les lleis han canviat i que la societat ha evolucionat, el racisme és un problema estructural, una realitat persistent fonamentada a la societat que comprèn des de petits microracismes —com ara petits comentaris— fins a agressions que poden arribar a la mort. Això no obstant, el racisme no és present només a la vida real, sinó que la veiem en tots els àmbits. Un clar exemple és a Disney, on clàssics com ara Los Aristogatos (1970), Peter Pan (1953) o Dumbo (1941) on es fan diferents estereotips de diferents ètnies i cultures.
El racisme no és un problema aïllat en països específics, ni del passat. Segons l’informe de SOS Racisme Catalunya de 2024, des de 1992 s’han acompanyat a un total de 12.710 persones afectades per situacions racistes, de les quals 647 i un 66% s’atenien per primera vegada. El Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya afirma que un 16,46% de les situacions registrades són per part d’agressions i abusos per part de la seguretat pública. Hi ha dues característiques comunes en aquests casos: la falta de proves suficients per iniciar la via penal i les traves que el mateix sistema penal posa durant el procediment.
«Era de tarda i jo anava conduint el cotxe de la meva filla, que n’és un que acostumen a parar als controls policials —un BMW sèrie 1 negre—, jo anava tranquil, no havia begut res d’alcohol. Però un cotxe patrulla em va parar per fer un control perquè suposadament m’havia vist amb signes haver-n’hi pres. Vaig bufar, però no vaig poder perquè tinc una malaltia respiratòria que no m’ho permet. Li vaig intentar explicar. No em va fer cas. Em tractava amb superioritat. Per ell, les meves paraules no valien res. Es notava que sentia fastig per mi, no se’m volia apropar. Em tractava com a un ignorant, com si jo no sabés res, intentava explicar-me les coses com si fos ruc. Em va demanar directament el NIE, ni tan sols va posar en dubte si tenia DNI. Me’l va demanar abans del carnet. Avui dia, estic esperant el judici, perquè al final em va multar per desacatament a la llei i a l’autoritat policial i, també, per donar suposadament positiu a la prova quan no la vaig poder fer i van negar-se a fer-me la de sang».
Aquest testimoni anònim és un més dels casos que diàriament es repeteixen. Segons el SOS Racisme Catalunya tan sols un 28,85% dels casos que es comuniquen al SOS es denuncien.
“Quan el racisme no es denuncia: la infradenúncia i la invisibilització”.
Avui, Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial, és un bon dia per recordar aquests “petits” i “grans” racismes que encara continuen existint a la societat. Una data que commemora el 21 de març de 1960, quan en una manifestació pacífica a Sharpeville (Sud-àfrica) la policia va obrir foc en contra de les lleis d’aprovació de l’apartheid i 69 persones van ser assassinades. En conseqüència, el 1966 es va proclamar el dia i l’Assemblea General de les Nacions Unides va demanar a la comunitat internacional que redoblés els seus esforços per eliminar cap mena de discriminació racial.
Les xarxes socials s’han convertit en un factor clau per donar-li veu i fer denúncies públiques del racisme. Plataformes com TikTok i Instagram han donat veu a activistes com Hanan Midan i Mohamed Gerehou, que aconsegueixen exposar i analitzar contextos de discriminació racial des d’una perspectiva culta i accessible pels joves. A més, no són els únics que ho fan, comptes com Freeda —encara que està més centrada en el feminisme— també donen visibilitat no només a situacions, sinó que també a activistes. Tanmateix, les xarxes socials poden ser una porta a discursos d’odi a través de la pantalla.
«Yo empecé la época del instituto —porque justo llegué con 12 años— y allí fue cuando empecé a descubrir qué era el racismo. Y allí fue cuando me di cuenta que era negra y que eso suponía un problema. Mis compañeras de clase, pues gran parte de ellos, me insultaban» diu Adriana Boho, creadora de contingut. Aquest no és, desgraciadament, un cas aïllat, n’hi ha moltíssims més. El racisme és un problema que es mostra transversalment, des de l’escola fins que estàs a punt de morir-te, al tren, a la feina, a la universitat, al metge, quan prens un cafè amb amics… Sempre n’hi ha hagut segregació, sempre.
El món de la cultura tradicionalment ha estat un gran blanquejador de racisme. Tant a la televisió com a l’animació en el cinema s’han perpetuat diversos estereotips i representacions problemàtiques. Un bon exemple és Goofy —el personatge de Mickey Mouse— inspirat en característiques caricaturesques de la comunitat afroamericana, o a la figura de Jim Crow —dona nom a les lleis de segregació racial als Estats Units—. Goofy és una representació implícita de l’estereotip racista que s’associava a les persones negres en aquella època. A més a més, un altre personatge mundialment conegut és Apu dels Simpsons, qui és una imatge plenament estereotipada de la cultura índia i ha generat un debat sobre la necessitat de fer un canvi radical en la representació racial als mitjans i al cinema.
D’una banda, a la indústria cinematogràfica, moltes actrius i actors racialitzats han denunciat la dificultat que n’hi ha a l’hora d’obtenir papers que no siguin secundaris o estereotipats. D’altra banda, en la literatura autores com Chimamanda Ngozi Adichie i Desirée Bela-Lobedde han denunciat com la indústria editorial sovint limita la narrativa negra i les seves històries —sobretot quan és un reflex del sofriment—, en comptes de mostrar una diversitat molt més àmplia de les experiències.
Gone with the Wind (Fleming, 1939) és un clàssic del cine. Encara que, ¿quina és la problemàtica? Si l’has vist fa molt de temps, potser no, però fa una representació estereotipada dels personatges negres. Mammy (Hattie McDaniel) és l’arquetip de la “mammy” —estereotip històric que retrata les dones negres, normalment esclaves, als Estats Units— feliç i servicial al paper de criada, mentre que Prissy (Butterfly McQueen) és retratada com a incompetent, vaga i infantil. Aquesta representació recalca la narrativa que les persones negres eren felices i satisfetes sota la subordinació durant l’era esclavista, a més de també reforçar que les persones negres són vagues.
Un altre exemple és Breakfast at Tiffany’s (Edwards, 1961), que presenta el Sr. Yunioshi (Mickey Rooney). La representació d’aquest personatge és un clar cas de racisme a través de la caricaturització i humor negre. Rooney fa ús de maquillatge completament exagerat i un accent caricaturesc —com l’accent de Sofía Vergara a Modern Family, que ja n’és altre cas d’estudi que comentaré breument—, reduint la cultura i l’aspecte japonès a una burla completament ofensiva. Aquest fet expressa el mateix desdeny per l’autenticitat i la manca de respecte envers les minories.
Com a últim exemple tenim a Gloria de Modern Family. Una “hot latina” amb un accent que “fa riure” i que ha aconseguit casar-se amb un home amb diners. Gloria és un personatge prou sexualitzat —per Phil durant les primeres temporades i per gairebé cada personatge— que prové d’una família pobre i és immigrant juntament amb el seu fill. És el típic estereotip de dona colombiana, mare soltera i jove que és atractiva. A més, l’exparella de Gloria i pare del seu fill també representa estereotip de pare llatinoamericà absent.
Tot i haver aconseguit molts avenços en la visibilització i denúncia del racisme, encara n’hi ha prou feina i reptes pendents. La lluita contra la discriminació racial continua; s’ha de fer una reforma integral en àmbits d’educació, a la política i al sector cultural. És essencial garantir lleis contra el racisme que siguin aplicades de manera efectiva —i que cap autoritat faci ús del seu poder per fins racistes— i que les institucions públiques no perpetuïn la desigualtat racial, ni cap mena de desigualtat.
Aquest passat Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial és una oportunitat per commemorar tots aquells morts de violència racista, per reflexionar sobre el treball que estem fent per combatre aquesta malaltia i per qüestionar-nos quin paper juguem per la construcció d’un futur més equitatiu i no segregat. Serem capaços?
