Anora, Conclave, The Brutalist, Past Lives, The Substance, Inside Out 2, Flow, Gladiator II, Emilia Pérez i Dune: Part Two són unes de les moltes pel·lícules que han estat nominades a l’edició d’aquest any dels Oscars. Però algú s’ha parat a pensar qui és rere d’aquests films? És a dir, qui dirigeix aquestes pel·lícules? La llista de pel·lícules és prou llarga per a saber-ne i conèixer tots directors i directores, però de qui són les pel·lícules més reconegudes i amb més premis?
Des de l’equip d’Angle, hem anat al carrer per preguntar al jovent quines directores i directors de cinema coneixen. La gran majoria han tingut dificultats per recordar noms de dones cineastes, mentre que els noms d’homes cineastes sortien amb més facilitat. És cert que algunes persones sí que en sabien dir més de tres directores, però moltes només els sortia un nom. Fins i tot, una persona no sabia el nom, però sí que coneixia la pel·lícula; com és el cas de Greta Gerwig “la de Barbie”. Les dones esmentades han estat Isabel Coixet, Sofia Coppola, “la de Barbie” (Greta Gerwig), Carla Simón i Agnès Varda. A més, algunes persones han esmentat que han conegut a directores com la Jane Campion gràcies a assignatures de la universitat. Aquesta situació demostra que encara avui, malgrat l’evolució, la dona té menys presència i reconeixement en el món del cinema.
La invisibilització de les dones al cinema —tant en direcció com a altres branques com el guionatge— no és un problema nou, però és un problema que s’ha de resoldre i que nosaltres com a espectadors podem fer-ho. Per entendre millor aquest fenomen hem entrevistat a dos professors de la Universitat de Barcelona, en Juan José Caballero i l’Anna Tarragó. Ambdós professors ens expliquen que el cinema ha estat sempre esbiaixat per estereotips de gènere i que la representació de la dona al cinema encara ha de patir molts canvis, perquè encara queda molt camí per recórrer En Juan José, per exemple afirma que: «Moviments com ara el Time’s Up o el MeToo manifesten aquestes transformacions en termes quantitatius i de presència de la figura de la dona, tant davant com darrere de la càmera, en el cas del cinema, a través del que són els diversos informes que es fan. La situació no és, afortunadament, una de les que fa unes dècades encara que n’hi ha camí per recórrer».
A més, el finançament i la visibilitat també són un problema rellevant. Els entrevistats destaquen que, encara que els titulars recents parlen d’una nova onada de directores, la realitat continua sent desigual. Les dones que aconsegueixen fer una pel·lícula que agrada reben molta atenció mediàtica, però això no significa que la presència de la dona s’hagi normalitzat, ja que d’alguna manera la dona al cinema es continua considerant un fenomen. L’Anna comenta que:
«Cada vegada que una dona aconsegueix una gran fita se li dona molta visibilitat, i això no és normalització ni igualtat real. En les ajudes al cinema del Ministeri de Cultura de fa tot just tres anys, les subvencions concedides a projectes cinematogràfics encapçalats per dones eren considerats “proyectos especiales”. ¿Especiales?».
Pel que fa als estereotips femenins al cinema i la televisió, Tarragó destaca que encara persisteixen molts d’ells, com ara racials, sexuals, de classe i els referits a les cures. Aquests estereotips encara viuen i marquen una representació errònia de les dones a la pantalla gran, limitant-ne la diversitat i consolidant models de feminitat restrictius. Per què la majoria de les dones protagonistes d’una pel·lícula perpetuen els cànons de bellesa tradicionals?
«Potser perquè ara ja fa un temps que estic estudiant de prop el Body Horror, estic posant especial atenció en la discriminació dels cossos no normatius i l’edat. […] Només cal veure l’oferta d’entreteniment televisiu i observar l’aspecte dels homes presentadors i el de les dones presentadores (menys que homes, és clar). I en cinema, tot i que comencen a haver-hi pel·lícules que reivindiquen aquests temes, cal fer més feina».
Coralie Fargeat, Carlota Pereda, Carla Simón, Carla Ortiz, Belén Funes i Celine Song són directores que ens recomanen i que els docents consideren que actualment estan canviant les dinàmiques de la indústria cinematogràfica. Anna Tarragó introdueix a Carlota Pereda de la següent manera:
«Tant el seu debut com els seus següents projectes semblen encarar aquesta cineasta cap al terror. És un fet gairebé revolucionari, no només perquè és un gènere menys treballat al país (que compta, proporcionalment, amb molts més drames i comèdies), sinó perquè, a més a més, el terror sempre ha estat un gènere eminentment masculí. És interessantíssim que les dones comencin a explorar gèneres que, històricament, no han treballat tant al cinema».
Aquestes reflexions ens permeten entendre millor les barres que encara continuen tenint les dones a la indústria audiovisual, així com els avenços que s’han produït durant els darrers anys. Tot i que les dones produeixen, dirigeixen films i van aconseguint reconeixement en un món patriarcal, la seva presència continua sent a l’ombra dels homes. Encara s’ha de continuar lluitant per aconseguir que la dona al cinema no sigui un cas puntual i que hi hagi més dones amb nominacions als grans premis.