Jordi Garcia Sicard és psicòleg, llicenciat per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzat en Psicologia Clínica i Medicina Conductual. Des del 1999, desenvolupa la seva trajectòria professional en l’àmbit de la psicoteràpia, a través de consultes privades a Barcelona. Paral·lelament, exerceix com a psicòleg del SEM-061, intervenint en situacions de crisi i emergències. Garcia ha estat vinculat tant al sistema d’emergències de Catalunya com a Metges Sense Fronteres. L’equip de la Revista Angle l’ha entrevistat després d’una xerrada que va oferir als estudiants de l’assignatura Gèneres i Formats de la Comunicació Oral, del segon curs del Grau en Comunicació i Indústries Culturals de la Universitat de Barcelona.
Jordi Garcia Sicard a l’entrevista / Font: Equip de la Revista Angle
Quin és l’objectiu darrere les xerrades?
Jo he vingut aquí a explicar una mica el que fem els psicòlegs d’emergència que és utilitzar la paraula com a eina, no només comunicativa, sinó com a eina a les nostres intervencions d’emergència. Els bombers tenen les seves mànegues, la policia les seves manilles, els metges tenen les seves pastilles, nosaltres tenim la nostra paraula. Llavors, la idea aquí era venir a explicar-vos què fem nosaltres davant de situacions de molta intensitat emocional, situacions molt dures per les persones, com intentem reconstruir les situacions i que les persones puguin tenir un altre cop control i puguin intentar continuar endavant.
Quins són els errors més freqüents en comunicar males notícies?
Els errors de comunicació són bàsicament problemes d’actitud, quan un té una actitud molt paternalista, un acaba decidint per l’altre… Aquí la idea és que la persona que tenim davant és la que ha d’estar en el centre de la nostra intervenció. Per tant, nosaltres més que parlar, hem d’escoltar, hem de donar protagonisme a la persona, deixar-li espai perquè pugui expressar-se, poder identificar les seves necessitats i a partir d’aquí poder establir algun tipus de recurs que li pugui servir. Jo penso que moltes vegades la nostra inseguretat en aquells moments de tanta tensió fa que posem molta pressió, parlem massa, no deixem espai a l’altre.
Quan passa una cosa que està aliena a nosaltres, sempre tendim a jutjar o dir “jo hagués dit x”, “jo hagués fet x”. Llavors, de banda a aquestes situacions que no sabem com reaccionarem, et volíem preguntar si reaccionem amb bloqueig o impulsats per la por, no es consideraria un error, veritat?
No, gens ni mica, són respostes involuntàries. Quan tenim una situació de perill o una situació de molta por, la gent, els mamífers —les persones entre les quals, que de vegades ens oblidem— anem tots a patrons molt semblants. És a dir, o fugim o lluitem o ens quedem paralitzats, però això no ho decidim nosaltres, és la nostra part més interior del nostre cervell que el que fa és donar una resposta automàtica de supervivència.
Creus que perfils com periodistes, metges… haurien de tenir una certa formació respecte a com informar d’aquestes situacions?
Molts metges encara estem lluny que tota la classe mèdica es tregui aquesta por de sobre i atengui millor les persones i que entengui millor les seves necessitats i tinguin menys por a l’hora de parlar tranquil·lament del que són les coses. Cada cop els metges són més sensibles a les necessitats dels pacients i cada cop les tenen més en compte. Una persona se’n recorda no només del diagnòstic que li han donat, sinó la manera que li han donat.
Quines consideres que són les estratègies de comunicació més importants d’un psicòleg d’emergència?
Una cosa clau aquí és l’actitud que tu tens de respecte, de prudència, de voler saber. Pel que fa a comunicació, jo penso que l’eina més poderosa a l’hora d’atendre qualsevol mena de persona és l’escolta activa. És fonamental saber-ne escoltar, saber que necessita la persona.
Ens han dit que a la xerrada també fas una simulació de comunicació, ens pots explicar més?
La idea és posar a qualsevol persona que intenti fer de psicòleg —de persona que vagi a ajudar a algú altre— a atendre un estat d’algú que està desbordat. La idea és que n’hi ha una persona que té una necessitat imperiosa, però el que fa de psicòleg té una altra persona que està molt afectada i aquesta és tan exigent que no li deixa intervenir l’altre. Com que de vegades en situacions que són una mica d’intensitat ens costa trobar el nostre focus i acabar de trobar el nostre objectiu.
En un caire més mediàtic, si passa alguna cosa i els mitjans ho capten com ho gestioneu?
Els mitjans de comunicació tenen un codi deontològic que no els permet fer publicitat de mètode utilitzat i de no donar cobertura a intents fallits. Al nostre país, almenys, els mitjans tracten la informació amb sensibilitat i respecten aquestes directrius.
Què en recomanes a tenir en compte en el tractament d’aquestes notícies?
Com a qualsevol professional, posar a la persona al centre. Malauradament, a les xarxes va tot tan de pressa que això per exemple a la nostra feina ens condiciona moltíssim, ens canvia la nostra manera de treballar. N’hi ha gent que en altres situacions els haguéssim dit “veniu cap aquí que hem de parlar amb vostè” i ara els ho hem de dir tot per telèfon, perquè si no s’assabentaran per xarxes. És important la responsabilitat de cadascú, tenir clar perquè s’expliquen les coses. El tema ètic va més enllà de cadascú, també és un tema més social, però s’ha de ser prudent i preguntar què necessiten les persones.
