Símbol de resistència sonora i experiència col·lectiva, l’associació Salva Discos aposta per un canvi en el panorama musical actual.
“Dijous 27, plaça Madrenas a les 19:00 h” són les indicacions que li vaig donar a la Maria per la trobada setmanal. No havia sentit a parlar mai de Salva discos, però el nom ja em va semblar suggerent. En un món on la música sovint es consumeix com un producte ràpid i efímer, la idea de “salvar” em va semblar gairebé poètica. I així, guiada per la intuïció, vaig acabar topant amb un projecte que, enmig d’un panorama musical cada cop més digital i massificat, aposta per un model íntim, analògic i curat amb molt bon gust.
Salva Discos és una associació que busca recuperar i rememorar vinils de molts estils diferents, tots seleccionats de manera exquisida. Un col·lectiu de DJ, amants de la música i col·leccionistes de vinils. House, disco, funk, una mica de reggae i vi, molt de vi. El responsable de la barra, molt simpàtic i proper, ens va explicar com funcionava l’associació: pagaves 20 € l’any i podies venir de dijous a diumenge a escoltar diferents concerts en viu de diferents DJ d’arreu del món, Argentina, Suècia, Romania… Amb molta passió i tendresa ens explicava que la diversitat, la combinació de sons, els vinils més rars i els menys comuns eren els que feien que aquell lloc se sentís com una bombolla dins de la ciutat i de la música comercial. En un moment en què l’streaming homogeneïtza gustos i individualitza l’experiència, iniciatives com Salva Discos representen una resistència sonora. Apostar pels vinils és una declaració d’intencions: escoltar, parar atenció, compartir.
L’espai està insonoritzat de l’exterior, amb dues portes com si fos un estudi de gravació per a una bona experiència acústica. I efectivament, tècnicament tota la sala tenia molt bona qualitat sonora. Els grans protagonistes eren els vinils. Una experiència que tot i està molt lluny de la meva generació, vaig notar nostàlgica. Aquesta nostàlgia pel passat la notava com una abraçada càlida, però no deixava de preguntar-me si aquest fenomen anava més enllà d’un simple gest romàntic.
Fa temps que veiem un retrocés cultural generalitzat. Els vinils, la fotografia analògica… han guanyat popularitat. Potser aquest retorn no és només estètic, sinó també un reflex d’un moment de desorientació col·lectiva on el passat, per més incòmode que fos, sembla oferir una estranya seguretat enmig d’un món hiperaccelerat i saturat d’estímuls. Però, podria ser que això també tingués un sentit en el context social i polític actual, on idees retrògrades tornen a ocupar el centre del debat i estan en auge? Aquesta mirada cap enrere de manera tan romantitzada pot derivar a una idealització del passat molt allunyada de la realitat i fins i tot, perillosa. Pot obrir la porta a repeticions que hauríem de qüestionar més que no pas celebrar.
Després de demanar dues copes de vi que es van convertir al llarg de la nit en alguna més, vam seure a una de les taules, que vam descobrir que arribada una hora, les plegaven com si res, i es convertia en una sala de ball. Passades les 21, vam quedar camuflades entre molts expats amb un factor comú: molt bon gust musical.
Aquest dia hi havia dues sessions. La primera de 19 h a 21 h amb la col·laboració d’Snorkel Records una discogràfica noruega, concretament d’Oslo. Personalment, la meva preferida. El DJ era Broder Ibrahim (Bróður Ibrāhīm), un dels cofundadors de la discogràfica. Ens va posar alguns vinils més experimentals i col·leccions rares inèdites. Sons críptics i disruptius que creaven un ambient oníric que trencava amb totes les estructures previsibles.
La segona amb Eclectik fields amb Alejandra Arzola i Kitchu una DJ de Caracas i un productor de Barcelona. Mentre Arzola ens punxava sons més tirant al boogaloo i cúmbies combinades amb funk, jazz i disco, Kitchu va muntar un micròfon i va començar a acompanyar-les amb el saxofon en directe, una llàstima que només va ser durant un parell de cançons.
La música va començar més fluixa, però va anar augmentant progressivament fins que quasi era impossible parlar, tot i que ho vam interpretar com un “et convidaven a ballar”. Potser per la música, potser pel vi, vam acabar ballant amb tots els de l’associació. El format d’associació generava un sentiment de comunitat que es podia palpar en l’ambient. Tot i la cura i la passió evidents, Salva Discos té un aire tant de nínxol que costa saber si realment vol obrir-se al barri o quedar-se com un secret ben guardat per a uns pocs privilegiats.
L’objectiu de Salva Discos és salvar vinils antics i trobar-los una nova família, i a més, crec que el que han aconseguit és crear una família musical amb tots els membres associats. Una comunitat que comparteix la passió per la música analògica i pel plaer d’escoltar música d’una manera més conscient i en comunitat.
