Des de l’òptica europea, quan l’actual situació de crisi climàtica envaeix els nostres pensaments, sovint, involuntàriament, visualitzem estats del Tercer Món, territoris en els quals l’estat del benestar queda completament fora de les seves possibilitats i el nivell de vida general frega els llindars de pobresa. Així és com la imatge apocalíptica habita en l’ideal col·lectiu occidental. Ara bé, què passaria si un dels estats més rics del món en matèria social i democràtica fos qui pateix ara les conseqüències d’una catàstrofe climàtica? El col·lapse social i humanitari del Primer Món és el tema que ha inspirat la nova producció televisiva del director danès Thomas Vinterberg, Familias como la nuestra.
La sèrie de set capítols, estrenada el novembre de 2024 a Movistar Plus+, és una proposta clarament catastrofista en la qual, en poc més de set hores, el cineasta fa trontollar l’estructura de l’estat del benestar danès, així com les seves polítiques públiques i el seu pacte social. Se centra la mirada en una família danesa de classe mitjana-alta que es veu obligada a deixar enrere el seu país a causa de l’estat d’emergència climàtica declarada davant l’augment irrefrenable del nivell del mar. Els països veïns comencen a tancar les seves fronteres i la comunitat danesa es veu sotmesa a gestionar l’evacuació gradual de Dinamarca.
L’òptica social escollida pels guionistes és una de les principals qüestions a remarcar. Familias como la nuestra no pretén mostrar l’enfonsament de Jutlàndia, sinó que deixa en un segon pla els efectes físics de la crisi climàtica per retratar el drama social i, sobretot, el cost emocional de la pèrdua d’una cultura pròpia. Es posa el focus en el personatge de la Laura (Amaryllis August), l’eix vertebrador d’una família blanca i benestant que passa de tenir-ho tot a no tenir res. Els personatges principals de la trama travessen situacions precàries i desoladores, la separació del nucli familiar i un estat d’incertesa permanent que, en bona part, marca el ritme de la narració. En aquest punt, cohesionen dues qüestions: el dramatisme de la pèrdua de privilegis i la decadència social amb la manca de denúncia cap a les polítiques públiques.
La qüestió és que el fil argumental de la sèrie passa molt per sobre d’interrogants que queden sense resoldre pel que fa a la gestió política de l’estat danès. La sèrie oscil·la entre justificacions implícites i denúncies tímides que deixen molt a esperar, de manera que es malgasten potencials oportunitats de debat sobre temes de despolitització de la crisi i de la deriva tecnocràtica de l’estat danès. És més, ni tan sols s’opta per retratar l’opacitat del poder, la producció audiovisual es limita a presentar-lo tímidament com una víctima més. Per tant, es podria dir que la sèrie fracassa en la missió de mostrar la complexitat del teixit social de Dinamarca.
L’estat del benestar, mentre que a la vida real ha estat sotmès a grans tensions internes, apareix dins la ficció com una estructura tancada i monolítica que de sobte perd l’estabilitat i s’ensorra, sense fer una exploració de les causes o de les fragilitats de la seva arquitectura. Viure sota el paraigua del model nòrdic ha estat històricament sinònim de seguretat, equitat i confiança en el poder polític. Vinterberg, en canvi, plasma una Dinamarca erosionada en matèria social on la passivitat i la fredor de les institucions públiques són palpables més enllà de la pantalla.
Així doncs, aquesta visió simplificada deixa fora de pla el seguit de conseqüències devastadores d’un conjunt de polítiques que institucionalitzen la desigualtat social i que, a la pràctica, abandonen milers de ciutadans a la seva sort. Davant una crisi extrema i un sistema desbordat, els danesos passen per un procés de cribratge implacable amb el qual es decideix qui mereix rebre ajudes públiques i qui no. El tracte denigrant a ciutadans amb discapacitats o recursos limitats, doncs, no es fa explícit únicament un cop els personatges arriben a les localitats de destí, sinó que comença amb les mateixes organitzacions estatals, a la seva terra. I aquesta és una realitat que el director plasma amb determinació i sang freda. Per posar un exemple, la Fanny, mare de la Laura i escriptora d’èxit, és destinada al suburbi de Bucarest, en una pensió comunitària, perquè pateix una malaltia mental. Amb tot, es fa evident, doncs, la perspectiva classista que s’adopta en la sèrie, així com la perpetuació d’estereotips, més dels que trenca, a través d’una mirada eurocèntrica i paternalista, emmirallada en el perfil escollit del nucli familiar: classe mitjana-alta i blanca.
En conclusió, Familias como la nuestra és una proposta valenta sobre la fi d’un model institucional i d’una identitat cultural, no obstant això, i a parer meu, posa fil a l’agulla en una direcció argumental errònia. La sèrie cau en tòpics emocionals, dramatitza la pèrdua de privilegis i deixa d’explorar les arrels reals de l’enfonsament de Dinamarca. Així, la manca de compromís polític del director deixa entreveure la següent reflexió: a vegades l’art no arriba a l’altura de les seves promeses.
