La seva darrera novel·la atrapa el lector en un descens poètic cap a la precarietat
Ocàs i fascinació (2024) és la quarta novel·la d’Eva Baltasar. Considerada un referent del panorama narratiu català, l’autora pretén trencar amb el tríptic sobre la maternitat que la va situar en el punt de mira. Finalista al premi Booker Internacional amb la traducció de Boulder (2020) i reconeguda amb el Premi Llibreter per Permagel (2018), Baltasar ens presenta una protagonista que viu al marge de la societat. Graduada en pedagogia i treballadora habitual d’una ludoteca, un dia es veu abocada a viure al carrer. Sense nom i sense xarxa, ha de fer front a una Barcelona sanguinària que reflecteix un sistema capitalista que aïlla l’individu i denigra la dignitat humana.
No és estrany trobar personatges misantrops i psicològicament complexos en l’obra de Baltasar. A Permagel, la protagonista és una dona de ment lúcida però turmentada, que fantasieja amb la mort i és incapaç de trencar amb el gel que la recobreix. A Boulder, l’autora ens presenta una roca, una dona errant i solitària que només s’entendreix en trobar l’amor. A Mamut, el personatge principal fuig de la ciutat per viure amb senzillesa en un entorn rural, on compleix el desig de ser mare. A Ocàs i fascinació, el títol de l’obra no representa una metàfora de la protagonista, sinó un presagi sobre la seva vivència.
És la primera novel·la de l’autora que situa el lector en un context actual: la precarietat laboral amb el títol universitari a la butxaca ja no és l’excepció, sinó la norma, i aconseguir viure dignament a la ciutat comtal, un somni. La protagonista es pregunta com va passar del pis d’estudiants a viure amb desconeguts, com va acabar renunciant a una finestra i, finalment, al sostre. A Baltasar li agrada fer patir les seves protagonistes i, amb elles, el lector. Tot i mostrar esqueixos de realitat, l’autora coixeja perquè només explora la capa més dolorosa i superficial del desnonament, sense aprofundir en les raons estructurals que porten una jove de vint anys al carrer, i això va en detriment de l’obra. No s’espera d’una novel·la la profunditat argumental d’un assaig, però aquí s’embelleix amb lírica una forma de violència que afecta de manera transversal més d’una generació.
Pel que fa a l’estil narratiu, el que enganxa de Baltasar és la cura en la tria del llenguatge segons la necessitat del relat i la personalitat de la protagonista. El ritme destaca per ser hipnòtic; la mescla entre la concisió i el lirisme és marca de la casa. La narrativa és bella, punyent i precisa, unes cent pàgines condensades que fan entrar en frenesí el lector àvid d’una experiència immersiva. Tot i això, la cruesa amb què exposa els fets no deixa ni per un instant de confrontar el lector. L’autora ve de la poesia i és inevitable que la construcció dels paisatges es fonamenti en metàfores i analogies formulades en frases curtes. Baltasar troba la mesura adequada per seduir el lector durant l’ocàs i desconcertar-lo en la fascinació.
A diferència del tríptic, l’obra no és gens sexual, però sí eròtica. L’antiheroïna aprèn a viure dins de les cases de les quals té cura: les neteja, però també les pertorba. En tocar objectes que no són seus, erotitza la intimitat aliena, una forma de plaer que va més enllà del voyeurisme. De personalitat obsessiva, purifica les cases com si fossin temples i ella, l’àngel de la guarda. En arribar a la fascinació, apareix Maria. La protagonista menciona que “tenir un déu faria les coses més fàcils” i, per això, troba una verge. La relació entre ambdues comença en el pla terrenal, però acaba abstraient-se fins a un deliri malaltís en el qual, finalment, la protagonista sent l’èxtasi. Cal remarcar que Baltasar sempre presenta dones incapaces de ser plenament felices. Potser el dolor és un requisit estètic de la feminitat marginal o, almenys, de la seva obra.
La novel·la devora el lector i destaca per l’estil narratiu, els recursos literaris utilitzats i la creació d’un imaginari igual d’hostil que atraient. L’ocàs no tracta un tema desfasat, sinó actual, i la fascinació deixa que la imaginació del lector ompli els buits que genera l’abstracció del relat. Definitivament, l’obra marca una nova etapa en l’itinerari literari de l’autora. Per al públic fidelitzat, Ocàs i fascinació és un canvi d’aires sense allunyar-se massa dels tòpics recurrents de Baltasar. Per al públic novell, només és apta per a qui tingui la pell dura i s’envalenteixi a superar les primeres cinquanta pàgines. En tot cas, la lectura no deixa indiferent. Baltasar aporta profunditat a la literatura catalana actual i ha aconseguit situar la llengua més a prop del centre d’interès internacional.
