La habitación de al lado (2024) és una nova etapa dins de la filmografia de Pedro Almodóvar. La introspecció, la reflexió i l’acció pausada marquen aquesta obra cinematogràfica, que ha suposat per al director el primer llargmetratge rodat completament en anglès i el tractament sensible d’un tema tan humà com la mort digna. Protagonitzada per dues icones del cinema contemporani, Tilda Swinton i Julianne Moore, el film s’endinsa en un debat ètic envers l’eutanàsia i els drets humans de les persones al final de la seva vida. La habitación de al lado va estrenar-se al Festival de Venècia, on va guanyar el Lleó d’Or i, per tant, va fer història esdevenint la primera pel·lícula espanyola en aconseguir el guardó.
La història gira entorn la Martha (Tilda Swinton), una periodista de guerra que a causa de ser diagnosticada amb una malaltia terminal, decideix posar fi a la seva vida de forma digna a una casa rural. Allà convida a una vella amiga, Ingrid (Julianne Moore), que acompanyarà la Martha al llarg dels seus darrers dies. A diferència de l’estructura narrativa tradicional basada en el conflicte, la pel·lícula té una narrativa orientada a la contemplació, l’exploració emocional i el joc de converses i silencis plens de significat.
Malgrat l’absència d’elements melodramàtics propis d’Almodóvar, La habitación de al lado manté l’estètica característica del director. La direcció artística, juntament amb l’ús cromàtic, reflecteix la fragilitat de la vida amb espais càlids i plens de simbologia. Almodóvar presenta amb delicadesa una posada en escena que permet a l’espectador endinsar-se en l’íntima complicitat entre les protagonistes. Swinton i Moore brillen a la pantalla, amb dues interpretacions magistrals que permeten que l’espectador vegi als personatges de forma crua i humana: la connexió entre les dues actrius fa que la seva relació a la pantalla sigui el pilar fonamental del film. Martha (Swinton) serà la serenitat i convicció d’una dona madura que ha acceptat la seva fi i voldrà fer-ho a la seva manera, mentre que Ingrid (Moore) mostra la complexitat que es troba com a acompanyant d’aquell que vol posar fi a la seva vida: l’amor, el dolor, la resistència i l’acceptació d’acomiadar-se d’un ésser estimat.
La habitación de al lado planteja preguntes essencials envers la mort assistida, el dret humà de morir, la importància de la companyia i el sentit de la fi inevitable. A diferència de la forma convencional de tractar l’eutanàsia, Almodóvar ho presenta de forma madura i ètica en prioritzar l’autonomia personal i la cura emocional. La pel·lícula és una invitació a reflexionar sobre l’amistat i l’amor condicional -alguns dels aspectes més essencials de la vida- i, alhora, la mort com a part natural i necessària de l’experiència humana.
El film, allunyat del melodrama característic de treballs previs del director, mostra una nova cara del director i la seva capacitat de commoure des de la subtilesa. És una reflexió sobre la vida, la mort i la importància de l’amistat a l’hora d’acomiadar la vida d’una persona. El guió -sensible i complex-, la direcció curosa, la intimitat de la posada en escena i la brillant interpretació de les dues protagonistes converteixen La habitación de al lado en una de les obres més universals i humanes de Pedro Almodóvar.
La mort assistida, però, no és un tema acceptat per un sector de l’audiència: la delicadesa del tema va polaritzar el públic, amb crítics com Carlos Boyero expressant certa reticència cap a l’obra, afirmant que “No tengo ganas de verla, pero me encantaría que me fascinase” (Cadena Ser, 2024) o Xan Brooks (The Guardian) que criticava la manca de naturalitat als diàlegs en anglès, potser per la falta d’experiència del director. Altres, però, elogiaven la bellesa del film: des d’Ernest Urtasun (ministre de Cultura d’Espanya), que publicava a X “La habitación de al lado’ d’Almodóvar és, a més de cinema valent, polític, de profunda humanitat, un ‘tour de force’ actoral d’impecable realització. (…) Magistral” fins a crítics com Luis Martínez (El Mundo), que consideren que la pel·lícula “prolonga la reflexió sobre la mort de la seva pel·lícula anterior en un bell, ple i molt profund elogi de la professió d’actriu (…) un estudi i reflexió sobre el poder de la mirada i de la paraula”.
La habitación de al lado representa una fita dins la filmografia d’un Pedro Almodóvar que es reinventa, tant per ser la seva primera obra filmada completament en parla anglesa com per la proposta madura, íntima i plenament emocional. Almodóvar es desfà d’excessos i extravagàncies per presentar-nos de forma íntima i senzilla un moment de comiat absolut; ofereix un cinema de resistència que reflexiona sobre la vida a partir del silenci, la complicitat i la paraula dins del context del dret a la mort escollida amb llibertat.
