Un any més, el Combat de Corrandes de Montagut evidencia el debat sobre una cultura catalana sense fronteres.

Un poble, en el seu cant i en la seva dita, que mostra l’ànima col·lectiva, l’humor, la crítica i el sentit comú. Tot això és, en la seva essència, un refranyer català comentat, com deia el folklorista català Joan Amades. Aquell costumari català conegut com a glosa o corrandes –depenen de la regió– , es tracta, malgrat la sensació arcaica que pugui despertar a les noves generacions, d’un patrimoni viu dels pobles catalans. Així ha quedat demostrat el dissabte quatre d’abril del 2025 a la Garrotxa, on sense cap aparent intenció de voler rescatar res obsolet, al municipi de Montagut i Oix, hi ha hagut una clara declaració d’intencions per l’exhibició d’allò immaterial: un Combat de Corrandes.

El combat s’emmarca aquest cop dins la catorzena edició, sense defalliment ni decadència a mesura que avancen els anys i muten les generacions. Aquest cop, s’ha arribat a 2.500 espectadors, que van contemplar durant tot el dissabte els 25 glosadors que recitaven en combat.

Seria fàcil començar explicant les regles del joc utilitzant la redundant frase que diu, “el funcionament és ben senzill…”, però aquesta vegada, cal anar de cara: En l’imaginari català compartit, les corrandes o la glosa han sigut presents des de temps remots en persona, música i vers. Tant, que fins i tot s’ha introduït en l’ensenyament escolar d’algunes regions amb mètodes de didàctica propis que al·ludeixen a la cançó improvisada. El Combat de Corrandes de Montagut no s’ha esforçat a mantenir de manera costosa una tradició que acompanya moltes regions dels Països Catalans, ans tot el contrari; de manera quasi orgànica ha trobat i ha ofert l’espai perquè aquells glosadors més joves i enginyosos puguin exhibir el seu talent. El talent de glosar. I la qüestió, un cop la tens al davant, no destaca per senzillesa: glosar es tracta d’una modalitat de cançó popular caracteritzada per la seva lletra constantment improvisada amb un ritme festiu, així com una tornada que es va repetint pel públic al llarg de tots els versos. Els participants o glosadors han de respondre als reptes proposats pels seus rivals o organitzadors, mentre mantenen la qualitat musical i, sobretot, literària.

La improvisació lírica és on rau l’origen de l’esdeveniment, però la persistència que aquesta tradició oral ha tingut al llarg dels segles ha patit una explícita metamorfosi. El combat no només es limita a l’aspecte musical, sinó que sembla convertir-se en una mena de diàleg cultural entre els participants i el públic, amb un toc d’humor i picardia que, casualment, sempre envolten un mateix tema: la qüestió nacional catalanista.

Una voluntat política o una voluntat cultural?

Una peculiaritat que es percep en comú en la catorzena edició del concurs és la sensibilitat. La gent que s’hi ha ajuntat hi és de manera totalment implicada, sensible als continguts que es glosen i sensibles a la situació actual i, alhora remota, dels pobles catalans. El factor líric i tradicional passa en alguns moments en un segon terme i la glosa passa a ser una manera de ser que suma molts factors. El principal: el compromís polític.

Perquè el Combat de Corrandes, en termes de superficialitat, es presenta com un espai de resistència cultural, però també com un espai amb certes tensions internes entre el passat i el present, entre la identitat col·lectiva i les múltiples realitats contemporànies, entre la voluntat de ser folklòric i la possibilitat de resultar excloent.

Aquest rerefons converteix les corrandes en molt més que un joc o una expressió folklòrica, són un espai on es negocien identitats, on el poble parla del poble. Però, quin poble? Les veus que prenen la paraula en el combat són genuïnes, sovint arrelades al territori i als imaginaris compartits de la Catalunya treballadora i combativa. No obstant això, enmig de la diversitat real que configura el país, i en consonància a l’acte anual de Montagut, emergeix una pregunta i una reflexió: quina és la cultura catalana que s’hi representa? I quina queda fora?

La glosa, i en efecte, el concurs, malgrat voler ser eina popular i inclusiva, pot caure –sense voler-ho– en una certa autoreferencialitat que exclou qui no comparteix codis o referents. És una cultura oberta o una cultura tancada sobre ella mateixa? Hi ha una tensió en aquest espai entre la voluntat de preservar el patrimoni immaterial i el perill d’encasellar-lo en una única identitat catalana, sovint idealitzada, que no sempre reflecteix la pluralitat de veus que conviuen avui al país.

Al Combat de Corrandes Montagut es veu molt evident quina és la ideologia que acompanya l’acte, on una gran part de les convocatòries de cançó improvisada es desenvolupen en un àmbit jove, sovint de l’esquerra independentista. En aquest estil de trobades que, d’entrada, no sorgeixen d’un àmbit polític sinó que són voluntats d’oci populars, solen sortir espontàniament, o bé com una prova dins el combat, temes com la independència o els Països Catalans. L’entorn, el context, les simpaties i l’estètica del públic i dels participants solen ser més explícitament d’esquerres i independentistes que, posem per cas, en trobades de colles geganteres o sardanistes.

La glosa, i en efecte, el concurs, malgrat voler ser eina popular i inclusiva, pot caure –sense voler-ho– en una certa autoreferencialitat que exclou qui no comparteix codis o referents. És una cultura oberta o una cultura tancada sobre ella mateixa? Hi ha una tensió en aquest espai entre la voluntat de preservar el patrimoni immaterial i el perill d’encasellar-lo en una única identitat catalana, sovint idealitzada, que no sempre reflecteix la pluralitat de veus que conviuen avui al país.

Al Combat de Corrandes Montagut es veu molt evident quina és la ideologia que acompanya l’acte, on una gran part de les convocatòries de cançó improvisada es desenvolupen en un àmbit jove, sovint de l’esquerra independentista. En aquest estil de trobades que, d’entrada, no sorgeixen d’un àmbit polític sinó que són voluntats d’oci populars, solen sortir espontàniament, o bé com una prova dins el combat, temes com la independència o els Països Catalans. L’entorn, el context, les simpaties i l’estètica del públic i dels participants solen ser més explícitament d’esquerres i independentistes que, posem per cas, en trobades de colles geganteres o sardanistes.

Potser no es tracta tant d’una apropiació ni d’una mutació de l’origen del refrany cantat, sinó més aviat d’una simbiosi natural entre la voluntat cultural i la voluntat política. En un context en què la cultura catalana viu constantment assetjada i qüestionada, la necessitat de preservar la identitat col·lectiva es confon, o potser es troba, amb la necessitat de resistir políticament. Catalunya, i tot el relleu dels Països Catalans, viuen una opressió remota i més vigent que mai que traspassa les estructures institucionals i que afecta la llengua, l’educació i en última instància, el territori. En aquest escenari, és gairebé inevitable que aquella cultura popular arrelada, viva i emocional acabi cridant a la política. Perquè el combat acaba sent, per ells i pels seus iguals, un poble oprimit que canta, i un poble oprimit que canta no només vol conservar les seves arrels, sinó que vol fer-les créixer. Per fer-ho, caldrà tenir en compte de cara als anys entrants la presència de les pluri-identitats que afloren dins dels pobles catalans que volen entendre i participar de la cultura.

El Combat de Corrandes de Montagut no resol el debat sobre què és o ha de ser la cultura catalana, però el posa damunt l’escenari. Més enllà del lluïment líric, allò que s’hi viu és un diàleg obert entre autenticitat i inclusió. Una sola cultura catalana? Potser sí. Però només si és una cultura sense fronteres ni diccionaris, capaç de cantar-se i reinventar-se des del poble, per a tothom.