Quant de temps es necessita per perdre els papers davant una conversa inicialment cordial i bonhomiosa entre quatre adults civilitzats? A raó de Yasmina Reza, autora de la peça teatral, es triga ben poc. En situacions quotidianes sovint és fàcil deixar entreveure els impulsos més primaris i “salvatges” d’una societat actual decadent quant a valors morals i bones maneres. La novel·lista i dramaturga francesa és una punyent retratista de les flaqueses i inconsistències de l’ésser humà que, en aquest cas, manifesta deliberadament la tendència humana al patetisme amb la seva obra Un déu salvatge. “Vaig quedar impressionat amb la manera que aquesta autora és capaç de retratar la falta de moral i de respecte que ens tenim els uns als altres, en una societat que ens condueix cada cop més al gregarisme més “salvatge””. Aquestes són paraules de Pere Arquillué, qui ha pres el rol de direcció i de coprotagonista en l’adaptació teatral del clàssic contemporani estrenat aquest any 2025 al Teatre Goya de Barcelona.
L’aclamada comèdia negra de Reza, recentment traduïda per Pablo Macho, situa l’acció aquesta vegada a un barri de la capital catalana, el Turó Parc, on té lloc l’escenari en què dos matrimonis de mitjana edat, reunits al voltant d’un centre de taula ple de tulipes roses d’Holanda, pretenen donar solució a l’acte violent del fill d’una de les parelles després que aquest hagués colpejat amb un pal el fill de l’altra. Tots quatre personatges seuen amb la millor correcció possible, ara bé, les cordialitats es dissipen ràpidament; les postures de tensió, les expressions facials caricaturesques, el llenguatge verbal violent, tot es va encenent i el que a priori havia de ser una trobada pacífica i de bona fe, aviat acaba esclatant en un rebombori regnat pel caos i el deliri col·lectiu.
L’obra teatral convida al joc, un joc no només per al públic, sinó també per als mateixos actors dins l’espiral dramàtica en què l’obra està construïda. Des del públic, es percep un efecte acumulatiu que fa evident l’estructura imprevisible que segueix l’obra, no pas de conflicte-clímax-desenllaç, sinó que cada gir dramàtic (per difícil que sembli) és més grotesc que l’anterior. Hi ha poques situacions més vergonyoses que la que es dona quan la Clàudia (Laura Aubert) protagonitza quan vomita sobre els catàlegs d’art d’edició limitada de la Montserrat (Laura Conejero).
És certament una escena que podria semblar un clímax narratiu, no obstant això, actua com una transició a partir de la qual cada rèplica i cada gest esdevindrà motiu d’agressió verbal i d’humiliació mútua. Aquest crescendo satíric, però, està dosificat a la justa mesura gràcies a l’equip artístic “de primer nivell”, com afirma el director. Laura Aubert, Ivan Benet, Laura Conejero i Pere Arquillué, un quartet de luxe, aporten grans matisos actorals amb la seva marcada expressivitat i complicitat dalt l’escenari. Poques vegades he vist un repartiment tan coral com aquest, en el qual cadascun dels personatges emmiralla les diferents capes de la civilització. De tots quatre, destaca el paper d’Arquillué, qui s’ha adjudicat el rol més dissonant del quartet (vist el poc interès personal per ser en aquella trobada). El Ramon, un advocat dèspota i sense escrúpols ni sentit de l’empatia, des d’un bon inici queda fora la dinàmica de la trobada conciliadora. Amb una actitud altiva i hipòcrita, Arquillué fa de portaveu de Reza, i deixa anar les veritats sobre la societat i sobre nosaltres mateixos que sovint queden emmascarades per fe a una suposada bondat universal. Com si es tractés d’un joc de nens, el Ramon és qui comença a gratar la superfície de la prima capa de la civilització i apareix una veritat molt menys afable: la part violenta, irracional i primitiva que tots duem en l’interior. L’honestedat amb la nostra complexitat de mena, i no pas la contenció, és el que ens fa ser humans.
Així doncs, el gran triomf d’aquest muntatge és la seva capacitat de disseccionar, sense pietat, les misèries emocionals i morals de quatre individus que representen amb gran naturalitat el dia a dia de qualsevol de nosaltres. Sota una aparença de comèdia fàcil, la direcció d’Arquillué no busca l’exageració, més aviat la fragilitat de la cortesia i l’educació, en poques paraules, mostrada com una gran mentida. I aquesta mirada resulta íntegrament incòmoda per a l’espectador perquè és plenament veraç.
Quan la línia de la conversa entre els dos matrimonis deixa d’anar sobre els respectius fills (a dos bàndols clarament diferenciats) i passa a tractar-se d’un bombardeig entre ells mateixos com a individus, fins i tot amb atacs directes entre cònjuges, l’obra mostra una lucidesa impecable. Aquesta transformació es fa visible també amb el canvi d’aparença dels personatges. Laura Aubert, per exemple, representa la transició més radical: entra a escena amb un conjunt de pantaló i americana ben posada, un monyo als cabells i sabates de taló d’agulla; i acaba la seva actuació amb l’americana per terra, les sabates abandonades en algun racó de l’escenari i els cabells desordenats.
Per acabar, a parer meu, l’aspecte més destacat de l’obra és la disposició de l’espai: en aquest debut a la direcció d’Arquillué, ara les quatre butaques, en comptes del temut sofà de la primera adaptació, conformen pràcticament la totalitat de l’escenografia, minimalista i austera. Una elecció deliberada que, lluny de ser un dèficit, esdevé un dels punts forts de l’obra. Els personatges llancen pels aires el gerro de tulipes de la taula de centre, s’intercanvien llocs a mesura que la tensió s’accentua i donen empentes a les cadires i les deixen cap per avall. Amb la seva brillant interpretació, els actors utilitzen aquests pocs i sobris elements per aconseguir un ritme i dinamisme de l’escena engrescador i sorprenent.
Encara més, diverses propostes escèniques del segle XXI aposten per aquest minimalisme narratiu: una sola sala, personatges reduïts i sense salts temporals ni canvis d’escenari. L’hiperrealisme temporal de l’obra de Reza reflecteix la tendència a fugir d’estructures del passat, grandiloqüents, i cercar el microdrama, en el qual els conflictes quotidians esdevenen universals. De la mateixa manera, l’obra renuncia a l’arc transformatiu clàssic i s’inclina cap a les dramatúrgies actuals, en les quals s’exposa la fractura i la falta de sentit postmoderna, així com l’ús del silenci com a espai dramàtic.
En conclusió, Un déu salvatge no jutja, exposa. Exposa les fissures emocionals de cada personatge i ens situa a cadascun de nosaltres davant un mirall. Un mirall on el reflex és tan incòmode com brillant.
