El disc més arriscat de la seva carrera combina tradició i denúncia social per reivindicar la presència negra al gènere.
29 de març de 2024, Beyoncé va publicar Cowboy Carter, un àlbum conceptual que representa un dels projectes més arriscats i políticament carregats de la seva carrera. Amb aquest treball, l’artista nord-americana s’endinsa en el terreny de la música country, un gènere tradicionalment associat a la cultura blanca i conservadora dels Estats Units, i el reivindica des d’una perspectiva afroamericana i femenina. Aquest és el segon capítol de la trilogia iniciada amb Renaissance (2022), i suposa una relectura radical de la identitat americana, alhora que reescriu el cànon musical amb una veu crítica, poderosa i profundament personal.
L’àlbum no només desafia les fronteres estilístiques entre el country, el soul, el blues i el R&B, sinó que també qüestiona qui té dret a pertànyer a certs espais culturals. Beyoncé es posiciona dins d’un paisatge sonor i simbòlic que històricament ha exclòs les persones negres, per recordar-nos que, tal com afirma ella mateixa: “This ain’t a country album, this is a Beyoncé album.” Amb Cowboy Carter, l’artista no només continua ampliant els límits de la música popular, sinó que també posa en qüestió les nocions d’identitat, autenticitat i tradició en el cor mateix de la cultura americana.
Cowboy Carter no és un àlbum de country tradicional, tot i que aquest gènere hi té un paper central. El que fa Beyoncé és molt més complex: agafa els codis del country i els transforma, hi incorpora elements del soul, el blues, el rock, el gòspel i el R&B per crear una sonoritat pròpia, que trenca amb les etiquetes habituals. Cançons com “Texas Hold ’Em” combinen instruments típics del folk com el banjo amb una estructura rítmica molt més moderna, mentre que “16 Carriages” ens porta cap a una balada intensa amb tocs de blues que recorden les arrels espirituals de la música afroamericana.
L’àlbum és ple de detalls: les harmonies vocals estan molt treballades, els canvis de registre de veu tenen una funció expressiva molt clara i la producció és cuidada al mil·límetre. Però el més interessant potser és com utilitza les col·laboracions: que hi apareguin figures com Dolly Parton o Linda Martell no és casual. Parton representa el country clàssic i blanc, i Martell, una pionera afroamericana que va ser invisibilitzada, simbolitza precisament el que Beyoncé vol recuperar i reivindicar: l’existència i la memòria de les dones negres dins aquest gènere.
Les lletres també són molt potents. A “Ameriican Requiem”, Beyoncé es pregunta què significa ser nord-americana i qui pot reivindicar aquesta identitat. A “Daughter”, reflexiona sobre les herències familiars, el pes del passat i la fe. I a “Jolene”, en lloc de suplicar, Beyoncé desafia, reescrivint el missatge original de la cançó de Parton des d’una perspectiva de poder i seguretat pròpia. Aquí el feminisme no és només un discurs: és una actitud que es nota en cada decisió artística.
El simbolisme visual i conceptual de l’àlbum reforça aquest discurs: el cowboy, tradicionalment masculí i blanc, es transforma en una figura empoderadora, negra i femenina. L’ús del cavall, del barret i del desert no és només estètic, sinó que pren un significat revolucionari. Beyoncé es converteix en una heroïna de l’oest que reclama el seu lloc a la història, no només com a artista, sinó com a narradora d’una Amèrica més complexa i diversa.
Des del moment en què es va publicar, Cowboy Carter ha generat un munt de reaccions, tant per part de la crítica com del públic. Els mitjans especialitzats han aplaudit l’àlbum per la seva ambició i per com Beyoncé s’endinsa en un territori musical tan carregat com el country. Moltes crítiques coincideixen a destacar la manera com combina estils i fa seu un gènere que, fins ara, semblava molt lluny del seu univers artístic. També s’ha valorat molt positivament la cura en la producció i el pes polític i simbòlic que té tot el projecte.
A les xarxes socials, en canvi, les reaccions han estat més diverses. Hi ha qui ha quedat sorprès pel gir tan marcat respecte al seu so habitual, i fins i tot hi ha hagut cert debat entre seguidors que preferien una Beyoncé més propera al pop o el R&B. Però alhora, moltes persones —especialment dins la comunitat afroamericana— han celebrat l’àlbum com un acte de reivindicació i de recuperació d’un espai que els ha estat negat: el country també forma part de la seva història, encara que sovint no s’expliqui així.
Amb aquest disc, Beyoncé sacseja les convencions d’un gènere molt tancat i obre la porta a una conversa més ampla sobre qui pot formar part de segons quins espais culturals. I ho fa no només des de la música, sinó també donant veu a altres artistes negres del món del country que han estat invisibilitzats. En aquest sentit, Cowboy Carter no és només un disc; és un posicionament clar, un gest de força i una manera de reescriure el relat cultural dels Estats Units.
Cowboy Carter no és només un pas més en la trajectòria de Beyoncé, sinó una declaració d’intencions. És un disc que incomoda, que sacseja, que demana ser escoltat amb atenció i que planteja preguntes sobre qui pot ocupar determinats espais dins la música i la cultura popular. Beyoncé no només s’atreveix a entrar en un gènere que li ha estat històricament vetat, sinó que el fa seu, el transforma i l’utilitza per explicar una història molt més àmplia: la de les arrels negres, la resistència i la identitat.
El que més m’ha impactat de l’àlbum és la capacitat que té per combinar emoció, missatge i innovació. No és un disc fàcil ni pensat per agradar a tothom, i potser per això mateix és tan potent. Ens obliga a repensar moltes idees que donàvem per fetes sobre la música, la raça i el país que l’ha vist néixer. I això, en una indústria sovint tan conservadora com la musical, ja és molt dir. Amb Cowboy Carter, Beyoncé demostra, un cop més, que és molt més que una estrella del pop: és una artista amb veu pròpia, amb una mirada crítica i amb la capacitat de generar canvi. I aquest àlbum, probablement, serà recordat com una de les seves obres més valentes i significatives.
