S’ha escrit tant sobre la Guerra Civil Espanyola que cada nova novel·la sobre el tema desperta la mateixa pregunta: aportarà una mirada diferent o caurà en els llocs comuns ja explorats fins a l’extenuació? La península de les casas vacías, de David Uclés, sembla enfrontar-se a aquest repte, però ho fa amb una veu pròpia i amb elements que la distingeixen de la resta. El seu èxit editorial no és casualitat, sinó el resultat d’un procés de treball i documentació de 15 anys que han donat lloc a una proposta literària innovadora en estructura i estil que convida a reconstruir la memòria d’un passat que encara és viu.
L’autor, natural de Jaén, ens presenta un projecte que és indubtablement ambiciós, cosa que no només es reflecteix en el fet que va publicar aquesta obra amb només 34 anys, sinó que també queda patent en les gairebé 700 pàgines carregades d’una densa narració que la componen. Amb un ingent nombre de personatges i escenaris que la converteixen en una novel·la coral, Uclés segueix de prop la vida d’una família d’agricultors de més de quaranta membres del poble jaenès de Jándula —transsumpte fictici de Quesada—, la qual veu com la guerra irromp en el seu dia a dia i la destrueix, separant-ne els membres de totes les maneres possibles. Dispersats per diferents punts del país i dividits entre els dos bàndols en conflicte, cadascun emprèn el seu propi camí marcat per la incertesa. Mentrestant, Odisto, el pare de família i protagonista d’aquesta història, travessa “Iberia” i les pàgines de la novel·la a fi de reunir els seus.
Un dels grans encerts de La península de las casas vacías és la seva capacitat per transformar un episodi històric a partir d’una barreja entre el pla real i l’imaginari aplicada, en termes generals, amb força habilitat. És el mateix Uclés qui estableix un paral·lelisme amb el Guernica de Picasso, obra que, tal com l’esdeveniment que plasma, té certa rellevància en la història. Així com el pintor va reinterpretar la guerra a través de l’expressionisme i l’avantguardia, l’autor, des del realisme màgic, busca retornar al lector una escena que coneix bé, però d’una manera més onírica (tot i que a vegades, delirant). No es tracta d’una crònica asèptica ni d’un relat purament documental, sinó d’una evocació que es filtra per la retina i queda gravada en la memòria amb una força que el realisme convencional difícilment podria aconseguir.
Entre els trets diferenciadors de la novel·la, destaca la figura d’un narrador particularment omniscient i exuberant que es permet tota mena de llicències, fins a tal punt que arriba a comunicar-se amb lector i els mateixos personatges amb tocs d’hilaritat quan ho convé. David Uclés ha confessat en alguna entrevista que la figura del narrador va sorgir de la necessitat d’organitzar tots els fets clau de la Guerra Civil. Davant el repte de voler explicar, en un sol volum i de manera breu, totes les batalles, l’exili, les petites venjances de cada poble, li calia una veu que es comuniqués directament amb el lector per aclarir-li, per exemple: “Escolta, t’explicaré la batalla de l’Ebre en un sol capítol, com si hagués passat en un dia, i no al llarg de diversos mesos.” Tot i que en un principi el narrador pogués servir com una eina pràctica per ordenar la cronologia extensa del conflicte, ben aviat es fa evident que l’autor andalús li agafa el gust a aquest recurs i s’hi lliura amb llibertat. Tant és així que s’atreveix fins i tot a mantenir un diàleg pausat amb Franco, en un to sorprenentment existencialista i mancat de retrets.
Com és el propi autor qui parla (i ens parla) en primera persona, algunes veus han titllat Uclés d’equidistant. Hi ha una voluntat clara de mostrar la diversitat política existent a tots dos bàndols i, alhora, l’afirmació recurrent que tothom va matar i que va ser “una guerra entre germans”. Aquesta visió connecta amb el paradigma de la reconciliació que va marcar l’última etapa del franquisme i la Transició. És a dir, si tots van cometre els mateixos crims, la culpa es reparteix de manera col·lectiva i la reconciliació esdevé un procés sense conflictes ni responsabilitats específiques. El llibre és ple de vida, especialment a través de les constants referències al món rural i als elements naturals del camp, però també hi plana de forma constant la presència de la mort, que no s’associa únicament al context bèl·lic. Segons ha expressat l’autor en alguna ocasió, una de les lectures possibles de l’obra té a veure amb la pròpia condició humana: som éssers finits, nascuts de la terra i destinats a tornar-hi; en aquest breu lapse entre l’inici i el final, diu, hauríem d’estimar-nos i tenir cura els uns dels altres. En aquest sentit, la guerra pretén ser presentada com una absurditat que no fa altra cosa que avançar un desenllaç inevitable. Aquest és, en el fons, el missatge que vol transmetre amb la novel·la, però l’interrogant que obre al respecte de les implicacions compartides resulta poc comprensible.
Amb tot, l’obra de David Uclés, ja constituïda una de les obres més rellevants de la literatura espanyola recent, és una novel·la total i molt especial, que combina la bellesa del llenguatge i la imaginació per crear un relat amb singularitat i arrelat a la terra. La lectura resulta una experiència conmovedora que dona lloc a una immersió en les seves capes i a través de les seves elipsis. Després d’un any de la data de publicació, aquesta història equilibrada entre la sang i les ocurrències, s’ha posicionat com una de les millors propostes del darrer any segons la crítica i els certàmens de premis, però també dels lectors, tal i com ho avalen les xifres de vendes. Sens dubte, és una alenada d’aire fresc dins la narrativa sobre la nostra Guerra Civil, que la converteix en una proposta més que recomanable.
