Tradició en declivi o símbol de reinvenció?
Històricament, la sardana ha estat un símbol de la cultura i la identitat catalanes, associat a la cohesió comunitària. Avui en dia, però, és necessari qüestionar-se quin és el paper que juga i si es percep com una tradició activa actualment o com un acte que ha passat a la història.
La sardana va néixer a la Renaixença, i amb tot el gir polític i cultural que va suposar aquest moviment (jocs florals, nacionalització d’aspectes comuns i personatges…) es va decidir inventar una dansa que enlairés el catalanisme per sobre de la “jota”, que era la dansa tradicional a tota Espanya. La sardana era una dansa minoritària que es practicava a l’Empordà, però que els homes de la Renaixença no van decidir únicament modernitzar-la, sinó convertir-la també en un fet diferencial català. Com va dir un dels poetes més coneguts de l’època, Joan Maragall en el seu poema “La Sardana” (1899) “La Sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”.
Actualment, la sardana continua present en l’ambient sociocultural de Catalunya a través de federacions, concursos i festivals. L’associacionisme sardanista reuneix dos tipus d’entitats, unes dedicades a la fomentació de la sardana en àmbit general i les altres són les colles sardanistes, centrades en la competició organitzada per categories que sobresurten en l’execució de la dansa (Agrupació Sardanista Roure, Associació de Colles Sardanistes Laietans, Grup Sardanista Maig…). Tot i això, el principal repte de la sardana és aconseguir atreure a les noves generacions de joves. És per això que elements com la unitat comunitària, la innovació en formats o una projecció internacional donen un enfocament diferent per tal que la sardana no només es conservi com a patrimoni immaterial, sinó que es renovi com a expressió cultural viva.
El fet que la sardana formi part del patrimoni immaterial de Catalunya li dona un pes institucional que més enllà de semblar un suport, pot portar el risc de fossilitzar-la en el temps. Si es cataloga una tradició com a “patrimoni” exigeix el risc que la societat la contempli amb respecte però no la practiqui. La clau del problema és trobar un equilibri entre preservar i innovar la disciplina. Una via de sortida podria ser fusionar la tradició amb elements moderns per tal d’apropar-la a un públic més ampli però sense perdre l’essència.
La sardana es troba en un Punt de cruïlla: o bé es relega com a patrimoni i element del passat o bé s’aprofita el seu simbolisme i història per obrir nous camins de reinterpretar-la i difondre-la. La dansa s’enfronta a un problema molt comú en elements culturals tradicionals d’un territori: reinventar-se o petrificar-se en un museu. En un moment en què les identitats culturals es redefineixen constantment, la sardana pot esdevenir un espai viu de trobada i creació col·lectiva, i potser en això està la clau de la seva supervivència.
