En els últims anys s’ha observat un fenomen del tot paradoxal: el ressorgiment dels formats musicals analògics, com els discos de vinil i els radiocassets. Per què resulta tan important això? En un context predominant per la digitalització i l’accés massiu a les plataformes de streaming aquest retorn no té res a veure amb la nostàlgia individual d’uns pocs col·leccionistes, sinó que constitueix un moviment cultural.
Segons dades de la Federació Internacional de la Indústria Fonogràfica (IFPI), el 2024 les vendes mundials de vinils van créixer més d’un 10% respecte a l’any anterior, superant per primera vegada les del CD en diversos països europeus. A l’Estat espanyol, el venda de vinils va augmentar un 25% en només tres anys, segons l’Associació de Productors de Música d’Espanya (Promusicae). Paral·lelament, moltes botigues independents, com Discos Paradiso (Barcelona) o Revolver Records, han vist com el seu públic s’amplia amb clients joves que busquen “una manera més autèntica d’escoltar música”, segons explica el seu propietari.
El vinil i el casset ofereixen una experiència material i tàctil que el consum digital no pot reproduir. És posseir un objecte físic, manipular-lo i escoltar-lo a través d’un dispositiu específic, un acte que genera una sensació d’autenticitat. Com comenta la musicòloga Laura González, “posar un vinil no és només escoltar música, és un ritual: treure’l de la funda, netejar-lo, girar-lo… és una experiència que requereix temps i atenció”.
En segon lloc, és essencial destacar la dimensió estètica i identitària d’aquests formats. El vinil, amb la seva coberta de grans dimensions i amb dissenys gràfics de gran valor artístic (el que fa que molts de nosaltres els guardem de forma estètica), permet un tipus de relació col·leccionista que reforça el sentiment de pertànyer a una comunitat cultural. En el cas del radiocasset, la possibilitat de gravar i regravar cintes representa una forma de creativitat i personalització, el que van ser pràctiques juvenils de la segona meitat del segle XX, avui reflecteix un signe de resistència a l’homogeneïtzació digital.
La indústria musical també ha trobat en aquest retorn un nínxol de mercat rendible. Les edicions especials o limitades de vinils —com els llançaments per al Record Store Day— generen cues a les botigues i donen prestigi als artistes que hi participen. El vinil s’ha convertit no només en un format d’escolta, sinó en un producte de col·leccionista i un signe de valor cultural.
Finalment, resulta evident el paper que juga el factor generacional. Mentre que per a les persones que van viure en aquell moment la popularitat original d’aquests formats, el vinil i el casset poden tenir un valor nostàlgic, per a les generacions més joves representen un descobriment, una experiència diferent de viure la música dins d’un món digitalitzat i accelerat.
En conclusió, el retorn dels vinils i dels radiocassets no és simplement un gest retro o passatger, sinó que reflecteix tensions profundes entre el digital i l’analògic, com també ha succeït amb les càmeres de foto i vídeo. Una lluita entre la immediatesa i la permanència, entre allò immaterial i la necessitat d’objectes tangibles. Es tracta d’un fenomen que posa de manifest la complexitat del consum cultural contemporani, en el qual el passat és reinterpretat i revalorat en clau de present i de futur.
