Un forat biogràfic ha marcat la vida i el cinema de Carla Simón. Aquest 2025 ha tancat la seva trilogia amb Romería una pel·lícula més dinàmica i menys documental que les dues anteriors, Estiu 1993 i Alcarràs. Mitjançant aquestes tres pel.licules, la directora ha emprès un recorregut emocional i vital, arrelat a la memòria familiar i a les dificultats que va patir una generació a causa de les drogues i el VIH.
Tot comença amb Estiu 1993 (2017), on Simón recrea el seu propi estiu després de perdre els pares a causa de la sida. La protagonista Frida, interpretada per Laia Artigas, és l’alter ego de la directora: una nena que s’enfronta a la pèrdua dels pares i observa el món sense acabar d’entendre el dolor que l’envolta després de ser adoptada pels seus tiets, interpretats per David Verdaguer i Bruna Cusí.
La pel·lícula se situa als anys 90, on milers de joves al voltant de 30 anys van patir els efectes de la sida. Simón va quedar òrfena amb sis anys; els pares van morir en tres anys de diferència. Per representar la innocència i la incertesa de la protagonista, la directora i guionista evita el dramatisme i aposta per la veritat dels gestos petits. En comptes d’apostar per una narrativa clàssica, la directora construeix un relat de silencis i subtileses, fidel al punt de vista infantil. El cinema es converteix en un espai per reconciliar-se amb el passat, per comprendre allò que, de petita, no podia entendre.
Cinc anys després, el trajecte biogràfic emprèn una segona etapa amb Alcarràs (2022). Tot i no ser una autobiografia estricta, la pel·lícula està profundament arrelada en la història familiar de Simón: la dels pagesos del Segrià que conreen la terra de generació en generació.
Alcarràs marca una evolució en la mirada de la directora. La pel·lícula retrata l’últim estiu d’una família que veu com la modernitat amenaça el seu mode de vida. Simón hi mostra un món que s’apaga amb la mateixa llum càlida amb què el filma: la de la posta de sol als camps de presseguers.
La seva manera de treballar —actors no professionals, llum natural, rodatge comunitari— reforça la seva aposta per la veracitat. Alcarràs no només parla de la fi d’un món rural, sinó també de la importància de les arrels com a eix emocional. La directora converteix la seva memòria familiar en una metàfora universal sobre la fragilitat de la condició humana davant el canvi.
L’any 2025, Simón tanca el cercle amb Romeria, una pel·lícula que explora les arrels gallegues de la seva família, que va emigrar a Catalunya durant el franquisme. En aquesta història es parla del retorn, de la recerca dels orígens i d’una memòria que travessa generacions.
A través d’una història que combina el viatge físic i el simbòlic, Simón reflexiona sobre la identitat híbrida —entre el nord i el sud, entre el present i el record— i sobre com la memòria familiar configura la pròpia veu. El títol mateix, Romeria, evoca moviment, espiritualitat i comunitat: tres paraules que poden definir tot el seu cinema.
Es tracta d’una pel·lícula més cinematogràfica i menys documental, que mostra el desig de filmar, de fer cinema i explicar històries, on la protagonista, Marina, emprèn el seu viatge de la mà d’una càmera amb la qual grava els paisatges gallecs.
Igual que a Alcarràs, Simón compta amb actors protagonistes no professionals: Llúcia Garcia i Mitch. D’aquesta manera, la directora torna a filmar la vida quotidiana amb la sensibilitat que la caracteritza, però ara des d’una mirada més madura i reconciliada. No és només un homenatge als seus avantpassats, sinó també una celebració de la seva pròpia trajectòria com a cineasta que ha après a mirar el món a través de la seva història.
Carla Simón ha construït un cinema que respira vida i memòria. Les seves tres pel·lícules són com capítols d’un mateix diari: la història d’una dona que, a través del cinema, busca entendre’s a si mateixa i el món que l’ha fet qui és. Des de la nena que perd els pares fins a la dona que retorna a les seves arrels, la seva trajectòria és també un retrat del nostre temps: un cinema que defensa la tendresa com a forma de resistència.
“El cinema és la meva manera de parlar amb els que ja no hi són”, diu la directora. La seva càmera no només observa: estima, acompanya, escolta. I en fer-ho, convida l’espectador a mirar-se a si mateix i, d’alguna manera, a connectar amb els seus orígens.
