Jaume Clotet (Barcelona, 1974) és un periodista i historiador que ha sabut compaginar la seva tasca en la comunicació institucional i els mitjans amb una sòlida trajectòria literària. Tot i haver destacat anteriorment en el gènere de la novel·la històrica amb títols com Lliures o morts o El càtar proscrit, ha estat amb La germandat de l’àngel caigut quan ha assolit un dels reconeixements més prestigiosos de les lletres catalanes: el Premi Josep Pla 2024. Aquesta obra, un thriller que uneix la intriga contemporània amb misteris històrics, esdevé una aposta per normalitzar els gèneres de consum popular en llengua catalana. En aquesta entrevista, Clotet parla del paper de la religió i l’Església en la societat actual i la importància d’oferir al lector català històries d’aventures i misteri.
Has guanyat el premi Josep Pla. La teva carrera està marcada pel periodisme i la comunicació
institucional. Què t’ha portat a fer aquest salt a la literatura professional?
Ja havia escrit algunes novel·les abans, les faig quan tinc temps, ja que la meva professió és el periodisme. En aquest cas, he fet servir el premi com una eina de treball. Com a periodista, sé treballar bé quan tinc una data de lliurament. Una novel·la la pots escriure durant deu anys, però si tinc una data per entregar un manuscrit m’agrada per disciplinar-me. En un diari el límit és a la nit; en una ràdio, a cada butlletí. Per tant, guanyar el premi em va encantar i em sento molt honorat, però he de reconèixer que vaig buscar el premi perquè em convenia tenir un termini per fer una planificació concreta.
Ens interessa molt la política. Quin paper creus que juga l’escriptor dins del context polític a
Catalunya?
La persona que escriu en política és molt important. Els polítics, o els grans empresaris, sovint no escriuen gaire bé. Tenen un garbuix d’idees que, a l’hora de posar-les en paper, no queden prou clares o els falta coneixement del món periodístic. Es pensen que tenen una gran idea, però està mal explicada. L’experiència em demostra que és una feina que s’ha de valorar perquè sempre pots millorar els textos. He descobert amb el pas dels anys que escriure bé no és una cosa comuna. Només amb una mica d’edició, els discursos guanyen moltíssim.
Creus que la literatura té una responsabilitat política?
No sé si té molta incidència directa, però els llibres en català poden tenir un impacte polític a l’hora de crear una cosmovisió. Tinc la sensació que els catalans escrivim sobre uns gèneres concrets, com la novel·la històrica o la literatura del jo, però hi ha temes que tractem poc. Per exemple, el tipus de llibres que jo faig, de misteri o thriller, en català no se’n fan gaires. M’he trobat lectors que em demanaven si el llibre estava en castellà perquè els costava llegir en català, però se l’acabaven comprant igualment perquè els interessava el tema. Això demostra que hem de ser capaços d’oferir a Catalunya tots els formats i gèneres, com ja fem amb la música. Si no, escrivim només pels convençuts. Hem de portar la nostra frontera més enllà. Crec que el que es fa a Catalunya té un punt una mica elitista, sovint fet per minories. Quan hi ha grups de música o obres de teatre que atreuen masses, els crítics oficials ho menystenen. A mi m’és igual si és “alta cultura” o no; si ho escolten milers de joves, ja m’està bé. No tot ha de ser Mercè Rodoreda.
A La germandat de l’àngel caigut els escenaris són catalans, com Montserrat, i la religió hi és molt
present. Quin paper creus que té la religió actualment a Catalunya?
A la meva generació s’ha oblidat una mica la religió, potser perquè estava molt associada al franquisme. Però tinc la sensació que entre la gent jove està tornant de manera forta. Veus gent de vint-i-pocs anys amb conviccions molt fermes, i em sembla fantàstic. La falta de referents i valors que et donin pautes de comportament fa que avui molta gent vagi perduda i ho substitueixin per angoixa o problemes de salut mental. No dic que hàgim de tornar a la religió obligatòriament, però era un sistema de vida. Hi ha hagut un buit generacional clar i ara veig amb alegria gent jove amb una actitud espiritual.
I quin paper hi juga l’Església com a institució?
Hi ha la frase típica: “Crec en Déu però no crec en l’Església”. A mi em passa al revés: no crec en Déu, però m’agrada l’Església. Més enllà dels tòpics i els abusos condemnables, hi ha una altra part de l’Església que potser ja no veiem: l’acció social, Càritas, l’ajuda al Tercer Món… Si desaparegués Càritas demà, seria pitjor per a la gent d’aquest país. També les escoles concertades, que sovint són grans eines d’integració als barris. És una multinacional que fa 2000 anys que funciona i encara genera poder espiritual i polític.
La nostra història sempre ha estat escrita per l’Església. Quin paper pot jugar en la literatura?
És fonamental. Sense el monarquisme medieval, els monjos que copiaven dia rere dia, s’haurien perdut tractats de filosofia o medicina, no només textos religiosos. La cultura universal, sense el que va fer l’Església durant segles, no la tindríem. En tindríem una altra. Evidentment, ells decidien què copiaven i què no. Segur que hi havia intenció política, però també és cert que guardaven llibres prohibits a les seves biblioteques. No crec en conspiracions extremes, però han preservat coses que no lliguen amb la doctrina oficial.
Parlem del procés de la novel·la. T’has trobat amb complicacions?
M’ho he passat molt bé i molt malament. Com que em presentava a un premi i vaig descobrir que els membres del jurat eren amics meus, vaig tenir un problema moral. Vaig haver d’utilitzar un pseudònim i escriure en absolut silenci durant mesos. Amb la segona part, la pressió va ser diferent: hi havia una expectativa creada. Soc insegur i patia pel resultat, però l’estructura em va salvar. Vaig dividir el llibre en 33 capítols, l’edat de Crist, tres parts d’onze. Aquest esquema em va servir de pauta mecànica per treballar, ja que no tinc formació literària acadèmica.
Has fet servir escenaris catalans molt concrets. Per què?
He escrit a casa i al Pirineu, però he visitat tots els escenaris per ser acurat. Si descric una cripta i la porta és a la dreta, ha de ser a la dreta. Crec que posar referents que la gent coneix és part de l’èxit. Els catalans som experts a llegir novel·la negra escandinava; ens aprenem carrers de Reykjavík on no anirem mai. Però si poses una trama a Sant Pere de Rodes o al Santuari del Miracle, la gent s’hi sent identificada i, fins i tot, hi va de visita. És una manera de valorar el nostre patrimoni.
Per acabar, què representa realment un premi per a tu?
És una empenta mediàtica i de projecció. Et surten entrevistes que d’altra manera no tindries. Però el lector no és idiota. Pots premiar un llibre, però si no agrada, no funcionarà. El boca-orella és l’eina més potent, tant en positiu com en negatiu. Hi ha llibres amb premis molt importants que fracassen perquè la gent es diu que no valen res. Per mi, el premi de debò no va ser el guardó en si, sinó quan l’editora em va dir que fèiem la segona, la tercera i la quarta edició. El premi és com l’empenta inicial quan aprens a anar en bicicleta, però després has de pedalar tu.
Com reps aquesta repercussió en els lectors?
La nit del premi ho vaig passar fatal, no m’agrada ser el centre d’atenció. Vaig ser feliç l’endemà. Ara gaudeixo anant a llocs petits, parlant amb llibreters i lectors. De fet, crec que el segon llibre és millor que el primer perquè he escoltat el feedback de la gent. Tot el que et diuen els lectors s’ha de fer servir. És com fer una paella: la segona sempre et sortirà millor que la primera.
