En entrar a l’exposició “El Ciervo. 75 anys de pensament lliure” al Palau Robert, l’espectador es troba amb una calma que sorprèn d’entrada. És dimarts al migdia, a la sala només hi ha un home d’edat mitjana que observa les vitrines amb una curiositat discreta. És una hora habitualment tranquiŀla al museu, i per això l’espai té una sensació de buidor que fa que els vídeos projectats siguin gairebé l’únic element que trenqui el silenci.
La primera sala situa l’espectador a l’any 1951, quan El Ciervo va començar a publicar-se al país sota la dictadura franquista. Les portades, els articles i les fotografies dels primers coŀlaboradors, com Francesc Condomines i Claudi Colomer Marqués, permeten reconstruir la història d’un projecte cultural que no només va ser valent sinó que també es va consolidar en un moment de control polític absolut. L’ambient de solitud no li resta força, sinó que ajuda a fixar-se més en cada imatge i cada text, que es perceben amb una intensitat gairebé tangible.
El recorregut, comissariat pel professor universitari i investigador en art contemporani Sergi Álvarez, continua amb la segona sala un tant fosca i que posa l’accent en el pas dels anys i en com ha anat creixent la revista. S’hi poden veure portades i fragments d’autors importants de l’època, com ara bé Miguel Delibes o Pere Gimferrer. Aquests es combinen amb projeccions que ajuden a situar l’espectador en el context social i polític de cada etapa. En un racó, una de les vitrines recull documents sobre l’assalt ultradretà del 1973. L’episodi, encara impactant, està reforçat per imatges i fragments de notícies que projecten els vídeos; sense ells, l’espai seria completament silenciós, gairebé desèrtic.
La tercera sala se centra en el present i en la continuïtat de la revista El Ciervo. S’hi exposen números recents, materials audiovisuals i documents que mostren com la revista ha sabut mantenir-se viva i coherent amb el seu esperit durant setanta-cinc anys. L’ambient és una mica més lleuger, però igualment concentrat, i ajuda l’espectador a entendre la comunitat inteŀlectual que la revista i les seves publicacions han anat formant amb el temps. Tant l’espectador com l’home que ja hi havia, avancen d’una vitrina a l’altra en silenci, llegint fragments i fixant-se en detalls que, en un espai més ple, podrien passar per alt.
En conjunt, l’exposició — que es pot visitar fins al 18 de gener de 2026 — ofereix una experiència acollidora i, sobretot, de reflexió per a tots aquells que la visiten. El Ciervo s’hi presenta ,no només com una revista històrica, sinó, que a més és un clar testimoni de compromís i amor per la cultura i de defensa de la llibertat de pensament. La visita ajuda a entendre què va suposar la revista en temps de repressió i censura i com aquesta ha aconseguit mantenir-se fins avui. La sensació final és la d’haver compartit un moment amb la història en una solitud que, estranyament, apropa encara més al cor de la revista i al seu missatge.
