Després de més de dues dècades, l’obra de Willy Russell torna al Teatre Condal amb una nova adaptació dirigida per Daniel Anglès. La història dels bessons separats en néixer quan un és donat en adopció a una família benestant per escapar de la pobresa, es presenta amb un llenguatge escènic i musical adaptat a les noves generacions. La proposta compta amb dos dels artistes musicals més destacats de l’escena catalana actual: Roc Bernadí, cantant del grup de música catalana Svetlana, en un dels papers protagonistes, i Triquell com a narrador del relat.
El 19 de desembre, una llarga cua de persones ocupava l’Avinguda Paral·lel mitja hora abans que l’obra comencés. La funció es va cancel·lar a causa de la malaltia de Mariona Castillo, l’actriu protagonista. Lluny de quedar en una decepció, les entrades es van reprogramar per a l’1 de gener, convertint l’inici d’any en una cita especial amb el teatre musical.
I així va ser: quan, al segon intent finalment es van obrir les portes, l’escenografia ja feia la primera declaració d’intencions, envoltant el públic i convidant-lo a endinsar-se totalment en l’univers de l’obra. Uns contenidors d’estètica postindustrial construeixen un ambient urbà que remet al context social de la senyora Johnstone, mare dels dos protagonistes.
En aixecar-se el teló, una coreografia inicial presenta els germans Eddie i Mickey estirats a terra, mentre el narrador pronuncia la frase que vertebra tot el relat: “Vull dir-vos una història de germans nascuts del mateix cos però ben distants”.
A partir d’aquí, les vides paral·leles dels germans Johnstone avancen a través de cançons i coreografies que marquen el ritme de la tragèdia. Roc Bernadí, Albert Salazar i la resta del repartiment construeixen personatges creïbles i propers, que permeten que el públic s’hi impliqui emocionalment fins a oblidar que és davant d’una ficció. El llenguatge musical, modern i dinàmic, connecta amb el públic jove sense trair l’essència dramàtica de l’obra.
El final replica l’inici: els dos germans morts a terra i una llum vermella que evoca la sang. És un instant de silenci dens, gairebé incòmode, en què l’audiència queda suspesa entre la realitat i la representació. Aleshores, la senyora Johnstone trenca la quarta paret amb la frase de l’última cançó: “Són només actors, la sang és de mentida”.
Qui va viure la versió protagonitzada per Àngels Gonyalons reviurà la història des d’un altre lloc: amb aires renovats, un llenguatge musical modern i una mirada contemporània que busca connectar amb el públic més jove.
