Fa una setmana, la Colla Castellera de l’Alt Maresme i la Selva Marítima feia públic un comunicat contundent: expulsaven un soci per una agressió d’índole sexual durant una sortida a Mallorca.
Segons el comunicat, l’home va ser expulsat de la instal·lació on es trobava la colla i retornat en un vol individual per evitar qualsevol contacte amb la resta de membres. El 13 d’octubre, la Junta Directiva va avisar les autoritats pertinents i en va decretar l’expulsió definitiva. La colla també va aprovar “la creació d’una comissió encarregada de redactar un protocol per a la prevenció d’aquestes situacions i la protecció de la canalla”.
Tot i això, el protocol arriba tard: l’agressió ja s’ha produït. En els darrers anys, diversos testimonis de colles castelleres han denunciat situacions similars, fet que posa de manifest que les mesures contra les agressions masclistes sovint s’activen quan el dany ja és irreparable. La prevenció, encara avui, continua sent una assignatura pendent.
Per revertir aquesta situació, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) va impulsar l’any 2023 un protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe, que posa a l’abast de totes les colles un marc d’actuació per prevenir i gestionar possibles casos.
Aquell mateix any, les comissions d’igualtat de les colles universitàries es van unir sota el nom “Mainares Lila” i van aprovar el primer protocol unitari contra les violències masclistes i sexuals. Aquest document s’aplica en els casos en què l’agressió té lloc entre membres de colles diferents. Quan el conflicte es dona dins d’una mateixa colla, és el protocol propi de l’entitat el que s’activa.
Cal destacar que el protocol unitari aclareix el terme ‘violències masclistes’, subratllant que “l’expressió violències ‘masclistes’ no s’utilitza per al·legar que els homes són els únics que les poden perpetrar”. Des de Mainares Lila expliquen que qualsevol persona pot exercir violència masclista, ja que totes han estat socialitzades dins d’un sistema patriarcal.
De la formació a l’acció: els Punts Lila i la prevenció de violències masclistes
Marta Bernaldez, expresidenta de Trempats (Colla Castellera de la Universitat Pompeu Fabra) explica que les colles universitàries es divideixen en tres òrgans amb el mateix nivell d’importància: la tècnica, que s’encarrega dels castells; la junta directiva, responsable de la logística; i el Punt Lila, denominació genèrica amb què es coneixen les comissions d’igualtat. El nom pot variar segons la colla —comissió de gènere, comissió feminista o grup de treball—, però totes comparteixen el mateix objectiu: garantir un espai segur.
Bernaldez subratlla que el Punt Lila gaudeix d’una certa independència respecte als altres òrgans de la colla i posa l’accent en la importància de la discreció: “Les denúncies o casos es porten sempre des de la comissió de treball […] la Junta no se n’assabenta ni ningú de la colla, per mantenir la màxima discreció possible”.
En la mateixa línia, Joana Borràs, presidenta de Marracos (Colla Castellera de la Universitat de Lleida) explica que la discreció és també fonamental a la seva agrupació. Per garantir-ne l’efectivitat, a més del Punt Lila, obert a qualsevol membre, s’ha creat la Comissió d’Equitat, integrada per un grup reduït de persones amb formació específica que s’encarreguen de gestionar les agressions i d’oferir acompanyament a les víctimes.
A Marracos, Borràs destaca que cada dos mesos les integrants de la Comissió d’Equitat realitzen una formació de cap de setmana, fet que permet mantenir una actualització constant dels coneixements de les responsables.
En canvi, Joana Aymerich, portaveu del Punt Lila de Trempats (Colla Castellera de la Universitat Pompeu Fabra) assenyala que no sempre hi ha una preparació inicial: “Les persones que formen part del Punt Lila són persones que en un principi normalment no estan formades”. Tot i això, subratlla que es tracta de persones que ja compten amb coneixements previs sobre feminisme, interseccionalitat i agressions masclistes.
Tot i aquesta manca de formació prèvia, Aymerich remarca que el compromís amb l’aprenentatge és essencial per formar part del Punt Lila. “Un cop entres dintre d’aquesta comissió, sí que obligatòriament fem fer una formació d’actuació en punts liles físics, que se l’ofereix la universitat, i després ens anem formant de manera individual o com a equip”, explica.
A més, Aymerich destaca que la comissió es renova dues vegades l’any per garantir que continuï sent un organisme viu. També mantenen contacte amb entitats externes, com la Plataforma per les Violències Masclistes, el CRAJ o UPF Igualtat, que els faciliten recursos i formacions. Afegeix que “no són formacions obligatòries, però qualsevol persona del Punt Lila que vulgui pot fer-les. Sovint compartim aquests recursos amb tota la colla perquè tothom que vulgui formar-se hi tingui accés”.
El repte: estendre la formació a tota la colla
Algunes colles universitàries exigeixen formacions obligatòries en igualtat i prevenció de violències masclistes a tots els seus membres. Ariadna Carreras, castellera d’Arreplegats (Colla Castellera de la Universitat de Barcelona), recorda que “en entrar a la colla, tots havíem de fer una formació sobre el Punt Lila i d’agressions masclistes”.
Xènia Morera, membre de Marracos i Moixiganguers, també explica que: “abans de cada diada s’ha de fer una xerrada. Si no l’havies fet, no podies accedir a la diada”. Aquesta mesura també s’aplica a Trempats. Segons Ariadna Corominas, membre d’aquesta colla, el formulari “és bastant complet i tracta sobre casos hipotètics, definició de conceptes i consum de drogues, entre d’altres”. En la mateixa línia, Marta Bernaldez assenyala que “abans de cada diada també s’envia un comunicat a les persones de Punt Lila i quin protocol se seguirà a la diada, inclòs el protocol de discoteca si s’escau”.
Però no tothom ha rebut bé aquestes formacions. Morera comenta que “hi havia nois que es queixaven. No entenien per què havien de fer el formulari per anar a una diada. Que al final estàvem fent castells, no formació”. Tot i això, puntualitza que el qüestionari era senzill: “Eren preguntes com: una noia no vol amb tu només quan t’ha dit que no? La resposta era òbviament que no, perquè hi havia gent que responia que sí”.
Però no tothom ha rebut bé aquestes formacions. Morera comenta que “hi havia nois que es queixaven. No entenien per què havien de fer el formulari per anar a una diada. Que al final estàvem fent castells, no formació”. Tot i això, puntualitza que el qüestionari era senzill: “Eren preguntes com: una noia no vol amb tu només quan t’ha dit que no?”. Morera assenyala que no només quan es fa evident el ‘no’ t’has d’aturar, tot i això, hi ha qui no compartia aquesta opinió.
Malgrat les reticències, Morera defensa la utilitat d’aquestes formacions, que — segons diu— ajuden a visibilitzar actituds que sovint passen desapercebudes: Alhora, denuncia que “amb l’excusa que els castells és una activitat amb molt de contacte es passen moltes coses per dalt” i alerta d’un “buit legal” que encara és més evident en les colles universitàries.
Castells despullats, drogues i sexe: quan l’assetjament posa en risc les castelleres
Tot i que moltes castelleres afirmen no haver-se sentit mai incòmodes, reconeixen que les colles universitàries poden convertir-se en espais vulnerables. Carreras explica que “tenint en compte que els jocs i les activitats que es feien estaven enfocades a l’alcohol i al sexe, no m’estranyaria que passin aquestes coses, bàsicament perquè és un lloc on pots ser molt vulnerable”.
A més, admet que la majoria de les persones que s’apunten a una colla universitària ho fan amb la intenció de socialitzar, conèixer gent nova i, sovint, també per lligar i sortir de festa. Morera hi coincideix i afegeix que “és superfàcil lligar, la gent va molt calenta i no respecta res”.
Carreras i Morera també comparteixen un record: les festes en les quals es feien castells despullats. Totes dues coincideixen que, tot i que ningú obliga ningú a despullar-se, la presència de persones nues pot generar incomoditat. Morera afirma que “totes les dones que han passat per una colla universitària podrien dir que s’han sentit superincòmodes en algun moment”. També lamenta que “hi ha nois que es refreguen o van despullats mentre les noies estan vestides”.
Anna Mensa, castellera de Ganàpies (Colla Castellera de la Universitat Autònoma de Barcelona) admet que dins de la colla també s’han produït casos d’agressions masclistes, tot i que no sempre greus. Segons explica, “depenent de la gravetat, es fa un primer avís; si es repeteix, un segon; i al tercer, s’expulsa la persona. Això és el que va passar l’any passat”. Mensa recorda que l’expulsat “feia tres anys que era a la colla” i que, després de ser-ne apartat, “va començar a tirar merda per Instagram”.
Borràs també reconeix que a Marracos s’han viscut situacions semblants: “Hi ha hagut denúncies, sí, sempre n’hi ha, perquè barregen alcohol, drogues i festa i la gent es pensa que queden exempts de tot”. La presidenta insisteix que cap d’aquestes circumstàncies justifica una agressió, encara que l’agressor vulgui creure’s lliure de responsabilitat.
En paral·lel, Morera denuncia que les colles universitàries haurien de renovar-se cada any, ja que només en poden formar part estudiants amb matrícula activa. Tot i això, hi ha qui intenta allargar el seu pas per la colla: “conec un que fa tres anys que s’està matriculant a cursets d’anglès perquè això ja compta com a una matrícula”.
Mentre els nous membres s’incorporen amb 18 anys acabats de fer —alguns fins i tot menors—, d’altres hi continuen fins als 27. Morera assegura que “no coneix cap noia que hagi allargat la carrera per continuar a les colles universitàries” i destaca que les dones són molt més conscients de la seva presència i de la possible incomoditat que poden generar als més joves. Per això, quan acaben l’etapa universitària, entenen que ja no poden ocupar un espai que no els correspon. En canvi, hi ha qui decideix quedar-s’hi i acaba monopolitzant l’espai, fins i tot sabent que pot generar malestar.
Alhora, Morera reconeix que també s’han donat casos a la inversa. “Hi va haver un noi que va haver d’anar al Punt Lila per una situació d’assetjament per part d’una noia”, explica. Tot i això, remarca que aquests casos són puntuals i que només coneix un home que hagi necessitat recórrer a aquest servei.
Pel que fa als casos més greus, Morera recorda un episodi especialment impactant viscut a Moixiganguers, una colla convencional. Explica que “fa uns anys, una noia va denunciar que la seva parella la drogava i mantenia relacions amb ella mentre dormia”. Segons narra, la víctima va descobrir els fets temps després i els va fer públics mitjançant un comunicat en un diari.
Malgrat les pressions internes del Punt Lila per expulsar l’agressor, “el noi continua a la colla perquè és molt bo en la seva posició, que poca gent sap fer bé. Molta gent va prioritzar que els castells sortissin bé abans que expulsar-lo”, lamenta Morera. Des del Punt Lila es va intentar que la víctima no abandonés la colla, de la qual formava part des que era enxaneta. Tot i això, finalment va marxar, incapaç de compartir espai amb el seu agressor.
Anys més tard, el cas es va reobrir quan ella va expressar la voluntat de tornar, assegurant que havia fet teràpia i que podria conviure amb ell. Tanmateix, la colla li va tornar a girar l’esquena. “Es va tornar a votar i, un cop més, van votar a favor d’ell”, denuncia Morera.
Avui, l’agressor encara forma part de la colla. La decisió va ser un cop devastador per a la víctima, que, ni tan sols mostrant la disposició de conviure amb el seu agressor, va poder recuperar el seu lloc. Un cop més, la colla va triar el silenci. La por a trencar la unitat va pesar més que la necessitat de protegir-la.
En definitiva, la mateixa xarxa de relacions que sosté una colla sovint acaba deixant caure les víctimes. Com recorda Gisèle Pelicot, “la vergonya ha de canviar de bàndol, de la víctima a l’agressor”. Però, en realitat, continua recaient sobre les víctimes. El buit legal i la inacció de les colles permeten que els agressors continuïn protegits, mentre les víctimes són expulsades del seu propi espai. La tradició no pot estar per sobre de la dignitat, ni la pinya pot servir d’escut per a la impunitat.
La realitat demostra que el protocol, massa sovint, arriba tard. De res serveix redactar protocols i fer formacions si, al moment decisiu, la resposta és deixar la víctima a mercè del seu agressor. Un protocol sense acció és paper mullat, una forma més de violència institucional.
Fins que això no canviï, cada protocol incomplet es converteix en complicitat. Cada vot a favor de l’agressor suposa una nova renúncia a la justícia. I cada dona agredida demostra que, mentre els castells continuen, la protecció de les castelleres continua fallant.
