El filòsof i escriptor Arià Paco (Igualada, 1993) ha fet de la ficció un espai per examinar els dubtes afectius de la seva generació. Després de Mentir a les mosques i de la premiada Covarda, vella, tan salvatge, publica Teoria del joc (Premi Anagrama 2025), una novel·la que s’endinsa en la culpa, el desig i les contradiccions d’un personatge atrapat entre la voluntat de ser un home diferenti la impossibilitat d’habitar cap model estable.
Júlia Guisado Serrano
Sílvia Marcé Ferreras
Claudia González Lorezno
En l’Ernest hi reconeixem molts homes d’avui: els que volen ser “millors” però xoquen amb les seves ombres. Recordo una entrevista amb l’escriptora Eva Baltasar on li preguntaven si escrivia autoficció, i ella responia que tota ficció parteix de passatges viscuts. Quins referents reals o gestos de l’actualitat et van ajudar a donar-li forma?
Sí, penso molt en això de l’origen del material, i en com de poc important acaba sent. Al final, tots els autors… L’altre dia llegia Cap al far perquè, amb la Casa dels Clàssics, fèiem un acte sobre la novel·la de Virginia Woolf. Pots llegir-la pensant que hi retrata la seva mare i el seu pare i que l’artista que hi surt és ella, o pots llegir-la senzillament com una novel·la. I, malgrat tot, és evident que el material més ric que tenim al nostre voltant són les vivències personals. Però això no vol dir que el que hi surt sigui veritat ni que hi hagi persones del món real representades al llibre. Són coses diferents.
Em preguntaves pels referents reals que em van ajudar a donar-li forma. Donar-li forma al llibre, vols dir? Doncs no ho sé… Referents reals, no diria que n’hi hagi. El que sí que hi ha són referents literaris: llibres que m’inspiraven molt, com El quadern d’Aurat de Doris Lessing, Poeta chileno d’Alejandro Zambra, i fins i tot els assaigs i els poemes de Gabriel Ferrater. Pel que fa a experiències, és una mica tot el que hem anat vivint: observar el món que tinc al voltant i els joves del meu entorn, tot el que ha passat els últims anys.
L’Ernest és un home que sembla voler apropar-se a una nova masculinitat però que topa amb les seves contradiccions. Avui es parla d’homes performatius: homes que interpreten un paper d’aliats perquè creuen que és el que toca o el que agrada. Com dialoga aquesta performativitat amb l’intent de l’Ernest de ser “un home diferent”?
Una de les coses que volia mostrar era un home molt neuròtic perquè està pensant constantment en aquestes coses i en com ser millor. I això —per al lector— pot fer-lo, fins i tot, menys atractiu, una mica irritant. Però no crec que l’Ernest sigui un home performatiu. Si la pregunta és: “L’Ernest és un d’aquests homes performatius?”, jo crec que no. Precisament volia mostrar que ell viu la culpa per dins: fa veure que li preocupen menys aquestes qüestions del que realment li preocupen. El performatiu és l’home contrari: el que fa veure que li preocupa molt el feminisme, però en realitat li és igual. A mi m’interessava l’altre angle: homes que intenten construir la seva masculinitat, ser assertius, ser segurs… però per dins topen amb les seves ombres.
Tot i que l’Ernest es mou en ambients d’esquerres, sembla que no troba espai per donar veu a les seves contradiccions. Creus que aquest silenci afavoreix la presència d’homes performatius —com el Roger— que eviten el conflicte per no ser jutjats, en
contrast amb l’Ernest que sí que vol qüestionar-se?
Definitivament, el silenci hi té un paper, però jo diria més aviat que el silenci és conseqüència del mateix fenomen que genera la performativitat. No és que el silenci aparegui i, llavors, la gent sigui performativa. El que hi ha és un
ambient moral molt clar, unes normes que la gent absorbeix molt bé. Crec que tothom sap captar l’ambient, com quan arribes a una festa i saps com t’has de comportar perquè veus com ho fa tothom. En societat passa el mateix: tothom absorbeix les normes. L’Ernest és una mica estrany i no les absorbeix amb facilitat, i per això sempre intenta debatre o preguntar coses que “no li toca”. El silenci és la manera com els altres interpreten aquestes normes. La performativitat i el silenci venen del mateix lloc: d’absorbir l’ambient moral.
Quan escrivia la novel·la, tenia clar que havia d’explicar la infància, com es configura, com li arriba el desig, però al final vaig veure que m’interessava més la seva relació amb les normes. La culpa que sent quan mor la seva àvia, o quan el castiguen a l’escola…tot això m’interessava perquè volia mostrar aquesta relació amb les normes.
Al llibre expliques que, després de la pandèmia, ha reaparegut una “masculinitat de pinxo”, una masculinitat protectora. És una
resposta emocional al trauma col·lectiu o un retrocés cap a un model tradicional?
Crec que passen moltes coses alhora, i que hi ha molts mons coexistint. Jo puc respondre des del meu, però algú podria dir que la tendència general és una regressió cap al masclisme. Pot ser. En el meu món, sens dubte, el que veig és el fracàs d’una il·lusió. I això era important a la novel·la. La novel·la —com a forma literària— mostra el fracàs de les il·lusions quan topen amb la realitat. Des del Quixot fins avui, les bones novel·les sempre fan això.
En el meu cas, una de les il·lusions que veia fracassar era la idea que “els homes seran diferents”. Com si poguéssim dibuixar un model i copiar-lo. A la meva generació això s’ha esgotat. Durant un temps s’ho van creure: es van pintar les ungles, van pensar que podien ser diferents…però al final ni ells volien ser així, ni les dones volien que fossin així, ni la qüestió anava per aquí.
A la novel·la hi ha un passatge en el qual defineixes el sexe com un espai de veritat. Per què ho consideres?
Sí, hi ha hagut gent que hi ha estat molt d’acord i altra que hi ha estat molt en contra, especialment sobre la frase “tot el que es diu en el sexe és veritat”. Jo sé què volia expressar: em referia precisament al que deia abans, sobre l’ambient en què absorbeixes les normes socials. Tothom sap com s’ha de comportar, què ha de dir i què ha de pensar o defensar en societat.
En el sexe, quan tens una veritable intimitat amb algú, sembla que aquestes convencions desapareixen. La idea del pròleg, en aquest cas, parteix d’aquest lloc: d’una animalitat, d’una autenticitat més nua i menys mediada per les normes. En resum, això és el que volia expressar: la idea de parlar des d’un espai més sincer, menys filtrat…, i potser, més connectat amb la veritat.
A Teoria del joc coincideixen dues tensions: la caiguda del matrimoni com a model i la dificultat de l’Ernest per moure’s en la no monogàmia. Com s’afronta l’amor quan ja no hi ha un referent que empari?
No tinc una resposta tancada, però el canvi de model relacional és una de les coses que més m’interessen. En una presentació, una dona em va preguntar per què, tot i que els models tradicionals de relació s’han trencat, els nous tampoc no semblen fer-nos més feliços. Jo tinc la intuïció que té a veure amb la pèrdua de sacralitat de les estructures, però no ho tinc del tot clar.
He escrit una novel·la d’amor perquè crec que l’amor continua sent central. Vivian Gornick té un llibre, La fi de la novel·la d’amor, on defensa que ja sabem que en l’amor no hi ha la solució. Abans, quan el divorci era tabú, potser encara hi havia aquesta il·lusió; ara ja sabem que, fins i tot fent-ho molt bé, pot ser que al cap de dos anys ens estampem igual. I, tot i això, l’amor continua sent un espai immensament interessant.
L’Ernest diu que no creu en la monogàmia, però alhora sembla buscar-la o anhelar-la. Creus que estem en una recerca?
Sí, exactament. Una de les coses que volia mostrar és que tothom li diu que el poliamor està bé, que és “guai”, però ell per dins se sent culpable igualment. Jo volia això: que la seva culpa fos la d’un adúlter en un sentit quasi religiós, encara que formalment el que fa és legítim dins del model de relació oberta.
La idea és la mateixa que comentava abans: dibuixem una il·lusió —“una relació ens anirà bé si és així”— i ens entusiasmem amb l’esbós. Però quan ho intentem fer, no encaixa. I això era al centre de l’escriptura: que l’Ernest senti una culpa d’adulteri encara que no està traint cap norma pactada.
La pregunta de fons és: som capaços de sortir psicològicament de la monogàmia? No n’estic segur.
Hi ha un moment de camaraderia masculina amb els seus amics. L’Ernest diu que ja no hi té res en comú, però que se’ls estima. Creus que es pot trencar la masculinitat sense trencar aquesta camaraderia?
Crec que m’interessa molt el tema de les amistats masculines i aquest tipus de tribalisme familiar que representen. És com amb la família: potser no tens res en comú amb la teva mare o amb la teva tieta, però ells són la teva família. Això em fascina.
Alhora, que els homes estiguin tan incomunicats entre ells em sembla molt problemàtic. Hi ha un silenci ambiental, però també un silenci que forma part de l’educació masculina. Jo soc una mica diferent: amb els meus amics parlo de tot, però costa molt que ells s’obrin. Això em sembla preocupant, però també literàriament interessant.
El llibre Covarda, vella, tan salvatge tracta precisament d’això: un grup d’amics que s’estimen, però cadascú fa la seva vida i no estan gaire comunicats. Si la teva pregunta és si no seria més útil treballar això que no pas altres deconstruccions més il·lusòries, jo tendeixo a simpatitzar: em sembla prometedor.
