Són la Júlia Crespo i la Carme Llanes, abans de cap etiqueta, abans de cap diagnòstic. Són la Júlia Crespo i la Carme Llanes, dones que han après a conviure amb un informe clínic sense permetre que aquest les defineixi. Amb 26 i 53 anys i des de l’experiència viva que impulsen des del projecte Ments Despertes de SomVia, converteixen xerrades en espais íntims i sobretot, valents, on la salut mental no es teoritza, sinó que es comparteix, es qüestiona i es mira a la cara. En aquest diàleg obert entre elles i el públic ajuden a trencar estigmes i ens recorden que en temes de salut mental, ja només parlant-ne, comencem a cuidar-nos.
Som Via és una fundació que treballa per combatre l’estigma en salut mental des de l’experiència en primera persona. El seu projecte Ments Despertes apropa testimonis a universitats, escoles i hospitals per donar peu a converses necessàries. Parlar, escoltar i cuidar es converteixen així en actes polítics i comunitaris que miren precisament, la salut mental amb altres ulls.
Aquest esperit va prendre forma el passat 20 de febrer a la Universitat de Barcelona, en el marc del màster en Comunicació Especialitzada, en una sessió organitzada conjuntament amb Grup SOM VIA. Lluny de ser una classe magistral, l’aula es va transformar en un espai proper i segur, on la paraula circulava en totes les direccions: entre la Júlia i la Carme, però també amb els estudiants que van participar i compartir també les seves pròpies experiències. No es tractava d’explicar que és la salut mental, sinó de posar-la en comú, deixant enrere la convenció teòrica. És precisament en aquesta experiència col·lectiva que l’estigma perd força i, es transforma en consciència, comprensió i xarxa.
Conviure amb un diagnòstic no és només aprendre què diu un informe, sinó re-aprendre qui ets més enllà d’ell. Tant la Júlia com la Carme van parlar d’aquesta relació complexa amb l’etiqueta: del pes dels “cromos” que la societat t’enganxa al front, però també del procés íntim d’acceptació i resistència. El diagnòstic pot explicar, però no pot definir, així com pot orientar, però no pot reduir una vida sencera a una paraula. I és en aquesta tensió entre allò clínic i allò personal on comença la veritable convivència.
Un altre dels eixos centrals de la conversa van ser els vincles durs i els “murs”. Aquelles relacions que, sovint des de l’amor, poden esdevenir també pressió, expectativa o fins i tot, incomprensió. La Carme parlava del seu “nucli més dur” i de com, en determinats moments, fins i tot allò que socialment hauria de donar sentit com la família o la maternitat podia resultar invalidant: “És que no ets tu”. No perquè no hi hagués amor, sinó perquè el dolor no entén de lògiques externes ni de frases com «però si ho tens tot!». Entre el suport i el mur hi ha, sovint, una línia molt fina que només es pot travessar amb escolta real, consentiment i absència de judici.
A partir d’aquesta reflexió sobre els vincles i els murs, la xerrada va derivar en com es pot oferir i demanar ajuda. La Júlia i la Carme van subratllar la importància de preguntar amb cura: “Vols que m’acosti? Puc seure aquí? Com et sents?”. No es tracta de resoldre l’altre, sinó de crear un espai on la persona se senti vista i escoltada. També van destacar els recursos disponibles: grups de suport, professionals de la salut mental i programes com els de SomVia, que treballen des de la proximitat i l’experiència compartida. Ajudar és estar present, respectar els límits i, sobretot, reconèixer que cada petit gest d’acompanyament compta.
Al llarg del diàleg, la Carme va recalcar com la seva família ha après amb cada episodi que ha patit, i que el que abans era desconeixement ara es tradueix en consciència. Donats aquests punts, s’obren els dubtes: com pot algú que encara no té consciència sobre la salut mental oferir ajuda? I també: com ens hi acostem? La conversa aprofundia en les formes adients d’ajudar a qui transita en un episodi o qualsevol altre punt del procés. “Vols una abraçada? Perquè a vegades necessites escalfor, i a vegades no(…). Entendre que el que t’està dient, sigui positiu o negatiu, no va contra tu”, afegia la Carme. D’altra banda, la Júlia explicava a través de la filosofia, —que expressava com en allà hi havia trobat un espai segur— en feia al·legoria i vinculava la pregunta amb un pas per al coneixement: “preguntar resulta fonamental, però qui es troba en un episodi, no té per què entendre el que li passa, pel qual no sempre pot existir una resposta pel que un mateix desconeix”; comprendre aquest fet, també forma part del que suposa donar suport.
Assumir que no sempre hi ha respostes clares, que qui travessa un episodi pot no saber explicar què li passa i que donar suport implica, sovint, acceptar aquest desconeixement, ens situa també davant d’una altra responsabilitat més íntima: la del relat intern que construïm. Al respecte, la Carme exclamava, animada: “el “problema” ets tu, però la solució també ets tu!”. Així, ens recordava que el diàleg intern l’havia ajudat a superar grans cims, i que “la ment no distingeix entre una ment falsa i una de veritat”, en definitiva: el relat que interioritzem, també, ens és vital. Pot convertir-se en una eina de cura, complementària a l’acompanyament extern.
La Júlia i la Carme van fer comprendre a la sala, que abans de cap etiqueta, abans de cap diagnòstic, hi ha la persona. És des d’aquí que comença qualsevol procés real de salut mental, així mateix, és un pas endevant per a desmuntar l’estigma. No hi ha etiquetes, som persones. “M’estic creant”, compartia la Júlia. “Hi ha moltes Carmens, això no ho oblidaré mai”, afegia la Carme.
