Referents passats prenen posició en el panorama cultural actual: el remake i el biopic guanyen cada pitching
Quan arribes al cinema, la cartellera t’evoca una sensació estranya de déjà-vu. No saps si decantar-te per un biopic de Bob Dylan o pel d’un jugador de ping-pong anomenat Marty Mauser; una re-adaptació de Wuthering Heights o bé la reunió de l’elenc d’Aída. Cap opció et convenç. A casa, t’empasses una sèrie de vídeos a TikTok que analitzen meticulosament les decisions que Carrie Bradshaw prenia a Sex and the City fa vint-i-cinc anys. Dos scrolls més enllà, et guardes un tutorial on una noia recrea un conjunt minimalista de Carolyn Bessette-Kennedy.
Sense ser-ne del tot conscient, al llarg del dia has consumit íntegrament contingut “nou” sobre tendències culturals passades. Referències de les referències; versions de les versions del que un dia havia estat un producte original. En ple 2026, és possible que hi hagi idees originals, o bé vivim a costa de la nostàlgia?
El «Veni, vidi vici» de la fórmula remake
Hi ha 11 pel·lícules de Star Trek, 12 de Friday the 13th i 25 pel·lícules oficials de James Bond. Hi ha hagut tres trilogies de Spiderman amb actors diferents per cadascuna. Sense comptar, el llargmetratge d’animació on el rol de Peter Parker l’interpreta Miles Morales: un personatge animat en un film, que és basat en un videojoc, que era basat en les trilogies, que eren inspirades en el còmic original de Stan Lee de 1962.
El volum de les publicacions de contingut “re-fregit” és tangible, i només fa que accelerar.
Prendre la decisió de produir idees originals representa un risc per a les productores; produir un reboot, preqüela, seqüela, o live action és apostar a un cavall guanyador. La productora que finança el contingut que suposa qualsevol mena de comeback no paga per una història com a tal, més aviat ho fa pels noms que ja són coneguts. Opta per la via de la identificació: el reconeixement ven. L’audiència ja té un vincle emocional amb el producte, i en un mercat definit per la “cua infinita” de propostes, saturat d’estímuls i ofertes, la nostàlgia es converteix en un mètode de garantia. No assegura un èxit a taquilla, però sí compta amb un suport incondicional dels seguidors ja fidelitzats. Sembla un mètode infal·lible per part dels grans estudis. Però les noves generacions queden orfes de nous referents icònics.
El llavors i l’ara
És ben clar que del passat se’n poden fer diners. Els autors en matèria de comunicació i economia Benjamin J. Hartmann i Katja H. Brunk, en un article de 2019 a l’International Journal of Research in Marketing, desglossen com transitant entre el «llavors» i l’«ara» hi ha un “sentiment de pertinença” i una “pèrdua de pertinença” respectivament. És a dir, parlen del desig i necessitat que es genera per allò perdut. I d’aquí, neix el que es coneix com “màrqueting de la nostàlgia”. En aquest procés de transició, localitza un nínxol per al consum, i busca trobar resposta a aquell anhel (i naturalment, convertir-la en benefici econòmic).
Està clar que és més fàcil fer homenatge a allò que ha estat ben rebut que pensar en una idea original que hi estigui a l’alçada, però: quantes referències són massa referències? En una era en la qual cada cop hi ha menys afluència als cinemes, el passat s’ha menjat les cartelleres. És supervivència? I bé, si ho és, és una estratègia útil? La nostàlgia tampoc sembla omplir els cinemes.
Volem idees originals
Tot ja ha estat explicat. I no, no és el primer cop que es parla de crisi d’originalitat. El dramaturg francès Georges Polti a finals del segle XIX defensava que només existien trenta-sis històries, i que tota narrativa es podia reduir a tan sols aquest nombre de situacions dramàtiques. Des d’aleshores, centenars de milions de relats des del teatre clàssic fins a dia d’avui, no han fet més que reproduir-se seguint els mateixos patrons.
Pot ser que la sensació de repetició no sigui un mer problema dels nostres temps; però el que sí que marca aquesta generació de producció audiovisual és la velocitat amb què aquests es reciclen. No són els arguments els que es repeteixen en aquest cas: són les enganxines amb el nom de la “primera idea” que se li enganxa a cada pel·lícula. La creació de marxandatge i el voler convertir una història en una maquinària de consum. Les productores fan estudis de mercat i troben sumes de patrons que saben que funcionen. El resultat és una mena d’algoritme cultural. Si la generació Z té un anhel per una era pre-digital (i tornen les càmeres analògiques o els pantalons de campana) els vuitanta i els noranta tornen a estar de moda. I si existeix un “morbo” per la saga Kennedy, se’n crea un “mix” entre les dues tendències: i vet aquí un biopic de John F. Kennedy Jr. i Carolyn Bessette-Kennedy anomenat Love Story.
“El dia de la marmota” o revisionisme cinematogràfic?
En plena “crisi de l’elecció”, on hi ha tant contingut per triar a les desenes de plataformes de streaming que tenim a l’abast, la identificació reconforta el públic, és una guia que ens diu què podem esperar. No és casual, que als grans estudis els interessi encantar a l’audiència a través de la nostàlgia.
Tanmateix, tornar a explicar una història no sempre és sinònim de “dia de la marmota” o bucle infinit. No només té contres. Tornar a explicar també vol dir tornar a començar. La representació de la nostàlgia també activa la revisió històrica, i permet reinterpretar figures passades que abans podien resultar intocables. Permet reinterpretar des d’una visió contemporània i posar en dubte el relat oficial.
Som criatures de repetició
Fa un parell de setmanes al metro, una noia que parlava per telèfon va pronunciar una frase que va motivar la creació d’aquest article: «Puc veure El Rei Lleó al meu cap de principi a fi pel meu propi compte». És humà, i inevitable sentir una connexió especial amb una pel·lícula que t’aporta un bon record del lloc on eres quan la veies: casa els avis, l’hora del menjador els dies de pluja, a reproductors de DVD en viatges llargs… Però la versió live action d’El Rei Lleó (2019) difícilment podria tenir el mateix efecte —i de fet, està puntuada amb un 6,8/10 a IMDb, al contrari de l’original, que aglutina un 8,5/10.
Quan va ser l’últim cop que un spin-off o live action ha tingut més èxit que una sèrie o pel·lícula original? Per norma, no sol ser així. Però el que és ben clar és que es limiten a exprimir les últimes gotes del que, en el passat, havia estat un gran èxit.
En definitiva, la reproducció d’allò que havia sigut autèntic perd l’essència en cada reinterpretació que se’n fa. La il·lusió de la tornada pren el cost de la inèrcia.
