Hi ha pares que a la gran pantalla sempre arriben a deshora. Arriben tard a una conversa que ja s’ha acabat, a una infància que ja no hi és o a una casa que ha après a viure sense ells. Aquests pares travessen pel·lícules senceres intentant recuperar alguna cosa que el guió, d’alguna manera, ja ha decidit que han perdut. Han arribat tard, el tren ha sortit i rau en ells la força del desig de reparar, de recompondre aquells fragments irrecuperables.
La representació del pare contemporani és, sovint, la d’un home desfasat en el temps de la seva pròpia vida, sempre corrents darrere dels fills i de les filles que el temps estira lluny. Aquesta figura es repeteix amb una insistència gairebé obsessiva: de Los domingos (2025) a Sirât (2025), de Hamnet (2025) a Los Tigres (2025), els pares no tant construeixen com reconstrueixen.
Hi ha en aquestes històries una mateixa acció: la del penediment. El cinema continua trobant en la paternitat un espai privilegiat per exposar el dolor i la seva possible —i sovint insuficient— reparació. A La lucha (2025) o Valor sentimental (2025), el vincle entre pares i fills està travessat per una incomunicació espessa, gairebé estructural. I, fins i tot quan es revisiten mites com Frankenstein(2025), la pregunta torna a ser la mateixa: què passa quan qui dona vida no sap sostenir-la?
Aquestes narracions funcionen perquè el conflicte és recognoscible, gairebé universal. El pare absent —físicament o emocionalment— permet desplegar una arquitectura dramàtica precisa: distància, trencament, intent de retorn. El tercer acte ofereix una possibilitat de redempció, encara que sigui parcial, encara que s’hagi arribat tard. Però tota aquesta insistència també delata una pobresa d’imaginari: com si només sabéssim explicar els pares des de la mancança, com si la paternitat fos sempre arribar corrents als llocs.
Tanmateix, fora de la pantalla, trobem pares que no encaixen dins d’aquestes estructures narratives. Pares que no necessiten d’un moment de revelació, ni tampoc acumulen grans errors per després redimir-los. La seva història és una altra que succeeix en el temps corrent de la vida, en la quotidianitat: en un sofà ocupat cada vespre al so de La que se avecina, en una (altra) passejada conjunta, en una o moltes tardes de cinema o en un cant (molt lluny del cant professional) sempre present. Accions en les quals no hi ha ruptura clara, ni tampoc retorn espectacular. Hi ha, simplement, una continuïtat obstinada. Una persistència que revela el que importa: ser-hi. Cada dia. Només ser-hi.
Potser el veritable repte del cinema contemporani no és continuar explorant la figura del pare absent, sinó començar a observar aquest pare que persisteix. Aquest que no arriba tard perquè, justament, no ha marxat mai. Explicar aquesta figura exigeix una altra forma de mirar, més atenta, més pacient, menys dependent del conflicte i que d’alguna manera, reconegui que alguns pares, encara no apareixer tant als guions, són els que justament, sempre hi són.
Feliç dia del pare 2026, doncs, als que hi són i ho fan tot més fácil.
