Conversem amb Marc Giró sobre la diversitat en l’àmbit acadèmic i el rol de la Universitat en el cànon cultural
“Piqueu de mans si la majoria d’autores i autors que heu llegit a classe durant el vostre pas per la universitat han estat europeus o nord-americans”. Un enrenou de cops de palmell omple la sala. “Piqueu de mans si heu tingut algun professor o professora negra a la Universitat”. Aquesta vegada, ningú sembla picar de mans.
L’experiment és d’un mecanisme simple: en una emissió especial del programa Vostè Primer de RAC1, retransmesa des de l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, es plantegen al públic preguntes de resposta binària. Qui condueix l’exercici és Desirée Bela-Lobedde, comunicadora i activista antiracista i feminista, i els resultats parlen per si sols: l’àmbit acadèmic continua dominat per una estructura heteropatriarcal, blanca i occidental. Una demostració que interpel·la i, degudament, ens convida a identificar i denunciar el racisme sistèmic.
En el marc de la celebració dels 575 anys de la Universitat de Barcelona, la revista va tenir l’oportunitat de parlar amb el conductor i periodista del programa, Marc Giró, que també estrena un late night a La Sexta anomenat «Cara al show», de to irònic i provocador. Abans d’encetar l’exercici de Bela-Lobedde, a l’inici del programa, el rector de la universitat, Joan Guàrdia, va ser preguntat per Giró sobre el rol de la institució en ple auge de la ultradreta. Guàrdia va respondre ras i curt: “La universitat incòmoda”. Aquesta declaració esdevé el fil conductor de la conversa amb Giró, alumni de la UB, sobre el camí que hauria de seguir l’àmbit acadèmic per esdevenir més divers, així com el paper que hi juguen les institucions dins el cànon cultural.
Assenyalar per poder aprendre
“La Universitat incomoda i així ha de ser”. A qui li agrada que l’assenyalin? És difícil que a un li agradi, sobretot, quan es tracten d’actituds racistes que estan arrelades en el nostre paisatge social. Comportaments que passen desapercebuts però que perpetuen una discriminació sistemàtica. Giró defensa que és una fita de la Universitat estar allà per a experimentar i qüestionar comportaments; fer eixamplar els límits de la democràcia i estar allà per la justícia i la pau social. Espera que en l’àgora s’hi puguin incorporar noves veus; que formin part de la conversa, de l’espai públic en què convivim. Defensa que la Universitat ha de ser partícip en aquest canvi.
A favor del cànon
Ser o no ser cànon? Giró admet que es troba a favor del cànon. Que està a favor dels museus, de les grans institucions. Entre elles, les universitats. “Les atmosferes del que vostès descriuen amb aquest cànon no s’ajusten a la realitat que nosaltres respirem (…) hem de poder dialogar amb aquest cànon i poder dir que no s’ajusta a la realitat”. El diàleg, aquest espai entre la institució i la “resta”, és, segons Giró, la seva definició de cultura. Tenir una jerarquia, modelar-la i, sobretot, posar-la en dubte. La cultura és, així, un estat efímer i canviant. Cal un cànon, però també cal eixamplar qui hi pot entrar i qui el configura.
La Universitat sovint es presenta com un espai neutre, però encara deixa fora dels plans docents autors i veus d’indrets de fora d’Occident. Com es poden incorporar als centres de poder? Giró apunta que a la Universitat de Barcelona li queda “molta feina per fer en els propers 500 anys de vida”.
