“I si, de sobte, el teu suïcidi esdevé literatura? I si aquesta és l’única manera d’arribar a una veritat lluent i secreta?” (Guasch, 2026, p. 98)
Reliquia és el relat fragmentari i íntim d’un fill que, deu anys després del suïcidi del seu pare, intenta acostar-se a una absència que no ha deixat cap explicació. Des d’aquesta ferida oberta, la novel·la es construeix com un exercici d’escriptura que no pretén resoldre el misteri de la mort, sinó habitar-lo: tornar al passat familiar, rastrejar-ne els silencis i donar forma, encara que sigui precària, a allò que persisteix.
El pare és una presència que persisteix en forma de buit. I aquest buit, que no s’explica, que no es deixa domesticar, és el que el text posa al centre. Guasch no construeix un relat sobre el suïcidi, construeix un espai on aquest fet és present. Guasch ha condemnat —o potser ha alliberat— aquesta mort a esdevenir relat, i en fer-ho ens lliura una herència incòmoda: la de mirar, la de jutjar, la de conviure amb allò que no té resposta.
“Mai no hi ets quan estàs amb nosaltres, sempre hi ets quan te’n vas” (Guasch, 2026, p. 139)
Llegir-lo és acceptar, a la vegada, certa incomoditat, la d’entrar en una intimitat que no ens pertany del tot però que, tanmateix, ens és confiada. Hi ha en aquest gest alguna cosa de radical: convertir una mort en llenguatge, exposar-la, deixar-la a la intempèrie de la lectura. No per explicar-la millor, sinó per impedir que desaparegui en el silenci. Escriure, aquí, no és un acte de consol. És una manera de fixar: “ Ara et fixo, quan escric: no existeixes, però hi ets.” (Guasch, 2026, p. 82). La literatura no repara la pèrdua, però en dibuixa el contorn.
“Escric un llibre sobre la teva mort, que és, de fet, un llibre sobre la teva vida”(Guasch, 2026, p. 108)
Què passa amb els vincles quan la mort irromp així? Com es reorganitza l’amor dins d’una família travessada per una absència que no s’ha pogut dir? Si alguna cosa queda clara és que la tragèdia no s’esgota en el moment de la mort. La tragèdia és també, potser sobretot, el fet que la vida continua. Que el temps no s’atura. Que tot segueix.
És per aquest motiu que el pas dels anys no clausura la ferida. La transforma, la desplaça, però no la resol. Hi ha encara un dolor constant: el d’allò que no va tenir paraules. L’absència de comiat. Davant d’això, el narrador busca altres textos, altres morts, altres veus. No per trobar-hi una resposta, sinó per traçar una mena de constel·lació, un mapa que li permeti situar-se.
“En aquesta vida morir no és nou, però viure, és clar, tampoc és novetat” – Serguei Iessenin (Guasch, 2026, p. 137)
Però Reliquia, de fet, s’encarrega de desactivar qualsevol expectativa de sentit últim. La memòria hi apareix com un territori inestable: recordar és reescriure, és equivocar-se, és inventar sense voler. En aquest sentit, la forma fragmentària no és un recurs estètic, sinó una conseqüència. Quan es remou el passat des d’una ferida així, no hi ha continuïtat possible. Hi ha escenes, intuïcions, frases que tornen. I en aquest retorn, el passat es reconfigura: el suïcidi acaba reescrivint tota la vida anterior. Tot es llegeix diferent. Tot es converteix, retrospectivament, en preludi.
Fins que arriba un moment en què parlar del pare és, inevitablement, parlar d’un mateix. L’absència és també una força que ordena. Es filtra en els gestos, en les pors, en les maneres d’estimar. El dol, amb el temps, deixa de ser només la relació amb el mort i esdevé una relació amb allò que d’ell ha quedat dins teu. I llavors la pregunta canvia: ja no és què li va passar, sinó què en faràs, tu, amb això.
“El teu suicidi deia coses de mi que no havia tingut temps per entendre” (Guasch, 2026, p.49)
Hi ha una necessitat clara, en aquest llibre, de trencar el silenci. No des de l’escàndol ni des de la denúncia, sinó des de la persistència. Dir, encara que sigui malament. Escriure, encara que no serveixi per entendre. Guasch refusa qualsevol forma de condemna, la social, la biogràfica, i, aposta per una escriptura que no jutja, que no redimeix, que només exposa.
El resultat és un text incòmode i necessari. Una pregunta que queda suspesa. Escriure l’absència perquè no s’esborri del tot. Fer-li lloc.
“Per què la fi de l’amor i la mort s’assemblen tant?” (Guasch, 2026, p. 95)
Potser, al final, la qüestió no és què pot fer la literatura amb el suïcidi, sinó què li fa el suïcidi a la literatura quan l’obliga a dir-se des d’aquí. Quan l’obliga a acostar-se tant al límit.
