Des d’aquesta finestra Elies Rogent, pare de l’arquitectura catalana, observava com es construïa Barcelona. Arquitecte de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona i primer director de l’Escola d’Arquitectura, contemplava des d’aquí com la ciutat es transformava: naixia l’Eixample i alhora instruïa als seus deixebles, que acabarien convertint-se en noms com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. Més d’un segle després, aquell espai on els grans de l’arquitectura catalana es formaven continua existint. Ara, és el despatx de Marcelino Jiménez León, doctor en Filologia Hispànica i professor de la UB.
La Revista Angle ha tingut l’oportunitat de conversar amb Marcelino Jiménez León, un dels comissaris de l’exposició Intramurs. El bressol de l’arquitectura moderna a Catalunya (1872-1962), comissariada conjuntament amb Dolores Pulido León, per aprofundir en la memòria d’aquests espais i en el valor de preservar el patrimoni arquitectònic de la ciutat.
El projecte de Pulido i Jiménez reivindica el Campus de l’Edifici Històric com una autèntica alma mater de l’arquitectura a Catalunya, posant el focus en la memòria dels espais i en el seu valor patrimonial. Jiménez hi va arribar arran d’un encàrrec del deganat vinculat a la preservació dels espais patrimonials de l’Edifici Històric, sent el responsable de la Unitat d’Estudis Biogràfics de la UB i havent participat en diverses recerques memorialístiques, encaixava plenament amb la tasca de comissariar una exposició com Intramurs.
Enmig de la recerca, mentre intentava identificar una sèrie d’imatges de l’antic despatx d’Elies Rogent, Marcelino Jiménez va començar a reconèixer-hi elements sorprenentment familiars: l’espai retratat s’assemblava massa al seu propi despatx. Unes calaixeres que sobresortien, juntament amb altres detalls arquitectònics, van acabar confirmant la intuïció: aquell despatx històric era exactament el mateix on ell treballava cada dia. El seu propi despatx havia estat el despatx d’Elies Rogent, i la sala contigua (ara biblioteca de la UEB) era la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura. “Ara sabem on estudiaven Gaudí o Domènech i Montaner, on es debatia la Barcelona que avui coneixem”, explica Jiménez sobre aquest espai. Un lloc des d’on es va pensar i dirigir bona part de la Barcelona moderna.
Intramurs té la particularitat que és in situ, es desplega exactament en els passadissos on durant gairebé un segle es van impartir els estudis d’arquitectura. El visitant té l’oportunitat de recórrer els espais originals de l’antiga escola mentre observa fotografies històriques, plànols i documents que reconstrueixen la vida acadèmica de finals del XIX i principis del XX. Per aquest motiu, una de les idees centrals de l’exposició és fer testimoni de l’abans i el després: el diàleg entre passat i present. Imatges dels murs on està la pròpia exposició anys enrere, així com algunes de les aules més emblemàtiques de la Facultat, gairebé irreconeixibles.
La documentació és essencial per construir memòria, i Jiménez defensa que recordar també exigeix rigor. Per això insisteix que cada cita inclosa a l’exposició tingui un suport bibliogràfic verificable i rebutja limitar-se al boca-orella o a les anècdotes sense font. Les cites que encapçalen els panells no només compleixen una funció informativa, sinó que també busquen tenir vida pròpia, interpel·lar el visitant i mantenir un significat més enllà del recorregut expositiu.
Un dels exemples més significatius és la coneguda frase atribuïda a Elies Rogent sobre Antoni Gaudí: “No sabem si hem donat el títol d’arquitecte a un geni o a un boig, el temps ho dirà”. Lluny de reproduir-la com una simple llegenda repetida durant dècades, Jiménez va decidir rastrejar-ne l’origen. A través de Ramon Dilla va contactar amb Jordi Rogent, descendent d’Elies Rogent, el qual va confirmar que la frase es troba als quaderns personals de l’arquitecte, a la llista d’estudiants graduats, amb aquesta anotació escrita al costat del nom de Gaudí. Per a Jiménez, aquest gest resumeix el sentit de la mostra: la memòria només perdura quan es treballa amb precisió i responsabilitat.
Per què aquesta memòria arriba ara? Jiménez considera que el modernisme va patir durant dècades un profund desprestigi, fins i tot des de dins mateix del món de l’arquitectura. Es va arribar a percebre com un estil antiquat, excessivament ornamental i fins i tot carrincló. Els racionalistes del GATCPAC, influïts per Mies van der Rohe i les avantguardes europees, van construir un nou relat arquitectònic basat en la ruptura amb aquest passat modernista, reivindicant la funcionalitat i la simplicitat formal davant l’ornamentació.
Aquesta mirada va anar més enllà de l’estètica i va comportar també una pèrdua progressiva de sensibilitat envers el patrimoni. No és estrany passejar avui per l’Eixample i trobar a les deixalles, mobiliari modernista, vitralls, cadires o portes originals expulsades per reformes contemporànies. Peces que formen part de la història de la ciutat desapareixen sovint sense consciència del seu valor. La Universitat de Barcelona tampoc ha estat aliena a aquesta desatenció: els seus espais històrics també han patit transformacions que, en nom de la funcionalitat, han sacrificat part de la seva memòria arquitectònica.
Dins la mateixa universitat també es van tapiar parets, com és el cas de l’aula 312, encara funcional, al deixar de fer falta una aula de dimensions d’una aula d’arquitectura. Passar de col·legi d’arquitectes a una facultat de filologia vol dir quaderns més petits: deixa de ser necessària l’amplitud i l’espai, la qual cosa es tradueix en l’aula 312 tapiada en dues part. I com aquest cas, moltes altres dependències de l’Edifici Històric van ser modificades per adaptar-se a noves comoditats i usos acadèmics. El problema, assenyala Jiménez, és que sovint aquestes decisions es prenen sense una plena consciència del valor històric que es perd. L’adaptació per a una nova comoditat pren el cost de pèrdua de valor històric.
La preservació d’aquests espais no és només una qüestió estètica o arquitectònica, sinó també una forma de protegir la memòria col·lectiva. Els edificis públics, especialment aquells que han estat escenari de formació, debat i transformació social, acumulen capes d’història que expliquen qui som com a ciutat. L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona no és únicament una peça patrimonial: és un organisme viu que conserva les petjades d’una manera de pensar i construir Barcelona. Oblidar aquests espais significa, en part, desconnectar-nos del relat que ens ha configurat.
Jiménez insisteix que el patrimoni no desapareix només quan s’enderroca un edifici, sinó també quan es perd la consciència del seu significat. La banalització de l’espai històric —convertit sovint en simple infraestructura funcional— erosiona la relació entre ciutadania i memòria. Quan una aula es divideix, una porta original es llença o un vitrall desapareix, no només es modifica una estructura física: també es fragmenta una continuïtat simbòlica. La ciutat perd fragments de si mateixa de manera silenciosa.
En aquest procés, la tasca dels professionals dedicats a la recerca, la documentació i la conservació esdevé fonamental. Fan possible que una finestra deixi de ser només una finestra i torni a ser el punt des d’on Elies Rogent observava el naixement de l’Eixample. Aquesta capacitat de restituir significat és també una forma de resistència davant l’oblit.
Intramurs reactiva la mirada. Convida el visitant a entendre que els murs que avui travessa quotidianament formen part d’una genealogia cultural i urbana molt més àmplia. L’exposició converteix el visitant en testimoni d’una continuïtat històrica que sovint passa desapercebuda, i reivindica que el patrimoni no és una realitat estàtica, sinó una conversa constant entre generacions.
En aquest sentit, la gran aportació de l’exposició és recordar que la cultura també habita els espais i que la memòria no viu només als llibres o als arxius, sinó també als passadissos, a les escales, a les aules i a les finestres des d’on una ciutat es va començar a imaginar. Com es pot oblidar el despatx d’Elies Rogent, el pare de l’arquitectura catalana, l’espai des d’on es va pensar bona part de la Barcelona moderna i on es van formar figures com Gaudí o Domènech i Montaner? Recuperar aquesta memòria és una manera de comprendre d’on venim.
La recerca i la preservació del patrimoni permeten reconstruir aquest fil invisible que connecta la ciutat present amb la seva història. Preservar aquests espais és, en definitiva, preservar la possibilitat de continuar entenent-nos col·lectivament. En una Barcelona que sovint avança amb pressa, aturar-se a mirar els seus murs també és una forma de futur.
