Ariadna Alegre, Marina Camps, Laia Duret i Mariona Hernandez
Quan arriba Corpus, a Berga passa una cosa que només entenen els que ho han viscut. No cal que ningú digui res, es percep en l’ambient, els carrers s’inquieten, la gent sap que s’acosta un moment que ve de molt lluny. La Patum, tal com recorda l’Ajuntament de Berga, és una celebració única, hereva directa de les processons medievals del Corpus, segurament des de finals del segle XIV. És una peça de cultura, encara viva, que el poble ha sabut mantenir com qui guarda un tresor.
La Patum consisteix en diverses representacions religioses amb la participació de la ciutadania. Amb el pas dels segles, aquestes representacions van acabar prenent forma i en van sorgir les comparses que coneixem avui dia: els Turcs i Cavallets, les Maces, les Guites (la Xica i la Grossa), l’Àliga, els Nans Vells, els Gegants i els Nans Nous. Al final del segon i quart salt apareixen els Plens i, per tancar la festa, els Tirabols… i el Tabal, que no només marca el ritme, sinó que desperta el poble berguedà. És una celebració que s’ha transmès dins les famílies, de pares a fills, de generació en generació, com si la identitat d’un patumaire no estigués completa sense haver sentit mai la tremolor dels Plens a la pell.
El 25 de novembre de 2005 va ser declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat per la UNESCO, i el 2008 va passar a formar part de la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat també de la UNESCO. Aquests reconeixements omplen la ciutat d’orgull, i porten la festa a una projecció que ningú no hauria imaginat anys enrere, perquè durant la setmana del Corpus, Berga es veu obligada a acollir més visitants dels que hi caben. Els carrers del centre, sobretot la Plaça Sant Pere, es converteixen en punts de trobada massiva. Hi arriben persones d’arreu, fascinades per aquesta festa que ha saltat de tradició local a referent cultural internacional.
Tot i que la voluntat de la Patum és ser compartida, la intensitat de la multitud sovint supera el que la festa pot assumir amb comoditat. Tal com assenyala Alba Perarnau, directora del Museu Comarcal de Berga i tècnica de patrimoni, la massificació és palpable i, encara que hi hagi la intenció de trobar-hi una solució, no és una qüestió senzilla. “L’espai és el que és i la gent és la que és”, adverteix Perarnau, deixant clar que la plaça de Sant Pere no pot ampliar la seva capacitat.
Aquesta sensació és compartida entre els patumaires de tota la vida, que noten com alguns espais que abans eren vivències gairebé íntimes ara són escenaris saturats. Sovint, la preocupació per la seguretat acaba sent més present que el fet de gaudir. Per aquest motiu, el Patronat Municipal, creat l’any 2001 per preservar la festa, treballa no només per mantenir la tradició, sinó també per protegir-la: restaurar la comparseria, custodiar el vestuari, controlar els aforaments i garantir la seguretat. L’objectiu és que, malgrat l’afluència actual, la festa continuï sent del poble que l’ha mantinguda viva.
El cas més evident d’aquest ofec és quan balla l’Àliga, una de les figures més reconegudes de la festa. Perarnau alerta que la figura “no es pot ni moure” i que potser fa 35 o 40 anys que no té prou espai per ballar. Aquesta saturació de gent ha obligat a aturar salts com els de Turcs i Cavallets per motius de seguretat.
El turisme és un fenomen creixent dins del marc cultural i festes populars, però a Berga s’ha convertit en un fenomen de masses. Una localitat de 15.000 habitants pot arribar a rebre un augment de 80.000 persones. Aquesta desproporció dificulta el desenvolupament de la festa, sobretot quan alguns visitants ignoren les alertes dels patumaires i no respecten la dinàmica interna. El problema més greu és la manca d’espai vital per a les comparses. Segons els càlculs de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la capacitat de la plaça se situa al voltant de les 6.000 persones, una xifra que habitualment se supera, fet que genera una tensió constant entre la tradició i la seguretat.
D’altra banda, el repte del Patronal va més enllà de l’ordre públic i afecta directament la conservació de les peces originals. Des de la seva posició tècnica, Perarnau admet un conflicte intern difícil de resoldre. Segons els criteris de conservació, moltes de les peces originals no haurien de sortir a la plaça per evitar-ne el deteriorament: “Jo optaria per la protecció de les peces, més que de les persones”, confessa Perarnau. Tot i així, reconeix la paradoxa: “aquestes peces van néixer per això i si negues que surtin a la plaça, també és dolent”.
La Patum és patrimoni. És identitat. És responsabilitat. Però, per sobre de tot, planteja un interrogant de futur: com es pot continuar compartint una festa tan gran sense que el seu cor es perdi entre la multitud?
