Després de la visita a l’exposició «Les llengües no moren, les maten» a la Facultat de Filologia i Comunicació, des de la Revista Angle hem pogut conversar amb Pere Comellas, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona. Amb més de trenta anys de trajectòria, el grup treballa per investigar, divulgar i donar visibilitat a les llengües minoritzades i a la diversitat lingüística.
Segons explica Comellas, el GELA va néixer l’any 1992 per iniciativa de la lingüista Carme Junyent, amb l’objectiu d’impulsar l’estudi de llengües que pràcticament no tenien presència dins del sistema acadèmic. Amb el pas dels anys, però, la realitat social de Catalunya va transformar també les prioritats del grup. L’arribada de població procedent d’arreu del món va evidenciar una diversitat lingüística molt més gran de la que prèviament es percebia.
Comellas explica que, amb aquesta arribada de població, al GELA van passar a dedicar-se més a la divulgació, a la transferència i a la visibilització de llengües. Aquest canvi també va comportar posar el focus en els prejudicis lingüístics i en la necessitat de «trencar l’estereotip de que a Catalunya hi ha dues llengües; el català, la llengua històrica, i el castellà, sobrevinguda».
Un dels projectes més rellevants del GELA ha estat dur a terme l’inventari de les llengües parlades a Catalunya. La recerca, iniciada a principis dels anys 2000, partia de la hipòtesi de que al país se’n parlaven unes 300. Després d’anys de treball, el grup ha pogut documentar més de 300 llengües diferents, moltes d’elles amb molt pocs parlants. Per a Comellas, l’objectiu no era elaborar una llista definitiva, sinó demostrar que hi ha «molta més diversitat lingüística al nostre entorn del que normalment suposem».
L’entrevista també va abordar una qüestió molt pròxima al nostre territori: la situació del català. Tot i evitar una resposta categòrica, Comellas considera que la llengua presenta indicis d’amenaça en alguns territoris i que, sobretot, preocupa la seva evolució futura. «La qüestió de l’amenaça no és un sí o un no, és un grau», afirma. En aquest sentit, assegura que «la tendència [del català] apunta, en alguns indicadors, clarament a una amenaça».
Per al lingüista, una llengua amenaçada és aquella que segueix «una dinàmica que l’amena a l’extinció». Aquesta desaparició, però, va molt més enllà de la pèrdua d’un sistema de comunicació. «Es perd una creació humana, […] una manifestació de la cultura que és valuosa per si mateixa», explica.
Finalment, Comellas subratlla que la desaparició d’una llengua és símptoma d’un problema més profund: que vivim en una societat en la qual no totes les llengües poden continuar existint. La desaparició de la diversitat lingüística també implica la desaparició de formes d’entendre el món, d’històries compartides i de cultura acumulada durant generacions. «Imagina’t que ets l’última parlant [d’una llengua], i saps que ets l’hereva de tota una nissaga cultural enorme que ja no continuarà», reflexiona sobre les llengües desaparegudes.
